Un periodista de Barcelona
Montse Sintas
(En veu alta)


En Josep Maria Huertas i Claveria se n’ha anat per la porta gran. Sense voler-ho, però ha estat així. I jo, en tant que periodista, penso que està molt bé que una persona com ell, essencialment bona, ètica, sàvia i senzilla alhora, hagi conduït, ni que sigui uns mesos, el Col·legi dels Periodistes de Catalunya. Va morir com a degà dels periodistes catalans, una professió que no viu el seu millor moment, però que ell sempre va dignificar.
En iniciar el mandat, vàrem percebre diversos senyals que les coses rutllaven. El Col·legi es va pronunciar amb una dura nota contra el periodisme sense ètica, inclòs Jiménez Losantos i Cia. Vaig telefonar-lo i em va citar la frase que aquell home acabava de deixar anar a l’emissora episcopal: “¡Qué se puede esperar de un colegio profesional en el que manda un expresidiario!”
En Josep Maria Huertas deixa un llarg llegat escrit per a qui vulgui recuperar la memòria històrica d’aquest país que ell va estimar profundament. Va conjuminar la seva professió amb el compromís a l’ACO i en el moviment veïnal. Arreu hi deixa amigues i amics fidels. Va estimar amb delit la seva família i va defensar els interessos dels més febles. És clar que tenia enemics, però ara no importen. Discrepo dels qui creuen que el seu és un periodisme en vies d’extinció. Sé del cert que hi ha joves periodistes disposades i disposats a agafar el relleu. Potser alguns no sàpiguen que ell va ser un precursor del periodisme ara dit de proximitat, i que els grans grups volen copar el mercat, amb entreteniment, escombraria a dojo i el mínim d’informació. Però sempre hi haurà gent d’una peça que els ho esguerri.