La notificació a Jon Sobrino
Francesc Riera
(Ha passat un mes)


S’especulava sobre la possibilitat que el Vaticà sancionés el teòleg Jon Sobrino. Finalment ha estat ‘només’ una notificació de la Congregació per a la Doctrina de la Fe que matisa algunes afirmacions de dos dels seus llibres. Però Sobrino afirma que les interpretacions del Vaticà no estan fonamentades. Francesc Riera valora la notificació i publiquem un extracte de dos documents: el text de la Doctrina de la Fe i una carta de Jon Sobrino escrita durant el procés d’examen del Vaticà, iniciat al 2001.

Amb data de 26 de novembre 2006, la congregació vaticana per a la Doctrina de la Fe firmava una Notificació sobre dos llibres del pare Jon Sobrino, que fou ratificada pel Papa el dia 13 d’octubre i feta pública pel Vaticà el 14 de març 2007, a les 12 del matí. Aquesta notificació havia estat comunicada al pare Sobrino prèviament, mitjançant el seu pare general, Peter Hans Kolvenbach, després de llargs mesos de converses amb el Vaticà sobre les obres de Sobrino, de les quals el pare Kolvenbach en va ser transmissor.
En aquestes mateixes pàgines es transcriu part de la llarga carta que el pare Sobrino contesta al general tot explicant un cop més les seves posicions i mostra com, al seu entendre, estan absolutament dintre de l’ortodòxia catòlica.
Uns dies abans, la premsa havia filtrat la notícia de manera esbiaixada del tot, i afirmava que la Santa Seu condemnava el pare Sobrino i li treia les facultats per a ensenyar i escriure. En els mateixos termes s’havia pronunciat, el diumenge anterior, el bisbe de San Salvador (navarrès, membre de l’Opus Dei) tot parlant abans que ho fes el Vaticà i tot afirmant que sortiria de la Santa Seu una condemna i prohibició de docència que, si més no, la notificació actual no recull de cap manera (¿ho faran posteriors documents d’altres instàncies vaticanes o locals?).
Poc després que la notificació fos presentada a la premsa, el pare Ricardo Lombardi, jesuïta, cap de premsa del Vaticà i director de Ràdio Vaticana informava, des de l’emissora que dirigeix, del sentit de la notificació: “Qui viu la seva fe participant en les experiències més dramàtiques del poble, cultiva naturalment una sintonia espiritual pregona amb la humanitat de Crist, i –si és teòleg– és portat a aprofundir una ‘cristologia des de baix’, que funda en profunditat la pilastra del pont que s’assenta en el vessant de la humanitat. És cert que aquesta és la situació del pare Sobrino, en el solc característic de la teologia llatinoamericana, que està atenta al context del camí de l’alliberament humà i espiritual del poble del continent. No oblidem que el pare Sobrino fou membre de l’equip de la Universitat Centreamericana de San Salvador, sis membres de la qual foren bàrbarament assassinats el 1989 pel seu compromís cultural en solidaritat amb el poble salvadorenc”.
Lombardi continua informant dels termes en què parla la congregació per la Doctrina de la Fe, tot esmentant que “la solidaritat de Crist i l’home no ha de ser portada al punt de deixar a l’ombra o menysvalorada la dimensió que uneix Crist a Déu. Perquè si Crist no és al mateix temps home i Déu, el pont està mancat del seu segon punt de recolzament, i la realitat de la nostra comunicació amb Déu queda posada radicalment en qüestió. (...) La notificació manifesta respecte per l’obra de Sobrino i les seves intencions, però considera que no es pot eximir de posar en relleu que en algunes de les seves obres certes afirmacions (...) posen en qüestió punts verament fonamentals de la fe permanent de l’Església”.

EL PARER DE CRISTIANISME I JUSTÍCIA
Les reaccions a la notificació han estat múltiples. Cristianisme i Justícia, que tenia coneixement de la notificació, havia preparat unes primeres reflexions (mentre prepara un estudi teològic més detallat) que féu públiques tan bon punt el Vaticà donava a conèixer la seva notificació.
D’aquestes primeres reflexions en recollim ara quatre aspectes, tot oferint-ne al lector la lectura completa a la web de Cristianisme i Justícia.
–La constatació que en temps passats van tenir dificultats o han rebut advertiments d’aquesta congregació vaticana persones com H. De Lubac –que més endavant seria cardenal–, Karl Rahner –considerat el més gran teòleg catòlic del segle XX– o Y. Congar –també cardenal i de qui Joan Pau II va proclamar que havia estat “un autèntic regal de Déu per a l’Església”–. I si anéssim més enrere, els sants mateixos Tomàs d’Aquino, Teresa de Jesús, Ignasi de Loiola, etc. “Tot això són, en el camp del pensament i del llenguatge, episodis més normals del que sembla” i la reflexió cita Joan Pau II, que “va reclamar moltes vegades audàcia per la teologia i ens va exhortar a considerar com a normals aquest tipus de conflictes, donada la limitació del llenguatge humà.” –La sorpresa davant paraules de la notificació, que sembla que assenyalin que no poden ser els pobres, ni l’Església dels pobres, el lloc teològic de la cristologia, ja que és evident que la congregació no vol desautoritzar l’evangeli que proclama els pobres com a propietaris del Regne de Déu, i l’ajuda al germà necessitat com a lloc privilegiat de la trobada amb Déu. (Això serà objecte detallat de l’estudi que està preparant Cristianisme i Justícia).
–La preocupació pel moment i el context en què s’ha fet pública aquesta notificació, poques setmanes abans de l’inici de l’assemblea general dels bisbes d’Amèrica Llatina i el Carib, que se celebrarà el mes de maig a Aparecida (Brasil). Aquesta serà la cinquena de les assembles esmentades. Tant a Medellín (1968) com a Puebla (1979), Santo Domingo (1992) i a Río (1955), l’episcopat llatinoamericà ha fet una aposta per l’opció pels pobres i la justícia social. “Sentiríem molt que alguns convertissin el document que comentem en argument per donar a la reunió del CELAM, a Aparecida, una orientació contrària a la tradició d’aquestes assemblees, a Medellín i a Puebla”.
–El desig de sentir-se Església avui. “Un document com aquest és un fet que els cristians hem de rebre com una realitat dolorosa, que forma part de la nostra vida en l’Església. Per tant, com que ens afecta a molts de nosaltres, és una ocasió per a reflexionar sobre què vol dir “sentir-se Església”. (Com a senzilla ajuda, entre d’altres, a aquesta reflexió, recomanem la lectura del Quadern de la nostra col·lecció Ajudar, de Víctor Codina: “Sentir-se Església en l’hivern eclesial”, consultable a ).

LA VEU D'UN TEÒLEG
D’entre les múltiples reaccions voldríem recollir, a tall d’exemple, unes reflexions del teòleg brasiler Yung Mo Sung: “El que em va cridar l’atenció, a primera vista, en aquest document va ser el recurrent d’expressions del tipus: ‘malgrat que l’autor afirma que... no sempre es presta l’atenció deguda..., (...) l’autor evidentment no la nega, però no l’afirma amb la claredat deguda...’ ; ‘És veritat que l’autor afirma... [però] no s’explica correctament...’. Això revela que, si hi ha problemes doctrinaris en els textos de Sobrino, aquests no són tan greus fins al punt de justificar aquesta sanció. Si fos així, d’altres teòlegs de tots els continents també haurien de ser en aquesta llista, ja que cap obra teològica no aconsegueix ser tan completa i tan ‘ortodoxa’ que no se li pugui imputar la crítica que ‘falta explicitar més clarament...’ o ‘no afirma amb la claredat deguda i força...’. L’única forma de no caure en aquest mal seria reproduir simplement les conclusions dels grans concilis (...). És a dir, no produir teologia per no córrer aquests riscs.
(...) Jo penso que la veritable raó apareix en la ‘nota explicativa’ de la notificació, que es va publicar juntament amb la notificació. La nota diu, al començament, que: ‘La preocupació pels més simples i més pobres va ser, des del començament, un dels traços característics de la missió de l’Església’. D’aquesta manera afirma que no hi ha divergència fonamental entre la posició de la congregació per a la Doctrina de la Fe i la de Sobrino i la dels sectors de l’Església catòlica que defensen l’opció pels pobres. Però el problema estaria en la comprensió del que significa aquesta ‘preocupació pels més pobres’. Per a la congregació, ‘la primera pobresa dels pobres és no conèixer Crist’ i, per això, la primera i la principal missió de l’Església en relació amb els pobres és presentar-los al veritable Crist, aquell que va ser la figura principal ‘en el pla diví de salvació pel lliurament a la mort del Servent, el Just’ (notificació, n. 10).”

Francesc Riera i Figueras és jesuïta i director de Cristianisme i Justícia