Des de la banqueta
Jaume Camprodon i Rovira
(La pau del bisbe emèrit)


El prec de la direcció de Foc Nou per escriure unes ratlles sobre la vida d’un bisbe emèrit –jubilat, per entendre’ns millor– m’ha portat a una reflexió personal que agraeixo. Sóc bisbe emèrit des del 30 d’octubre del 2001, després de ser bisbe de Girona durant 28 anys. Descarregar, en arribar a determinada edat, els bisbes de les responsabilitats que comporta el govern d’una diòcesi, penso que és un encert; potser es podia solucionar d’una altra manera tenint en compte la teologia de l’episcopat. Ara bé, amb l’experiència dels anys seria convenient una reflexió sobre la situació en què queden els afectats, ja que continuen compromesos en la sollicitudo omnium ecclesiarum inherent a la mateixa ordenació episcopal. Per altra banda, algú ha dit que Roma no sap què fer-ne, de tants emèrits, que augmenten progressivament: se’n jubilen més que no se’n moren.
Pel que a mi em toca, he de dir que visc aquesta darrera etapa amb molta pau. Vaig procurar mentalitzar-me amb temps i, arribada l’hora, em vaig retirar a Torelló. Volia deixar el camí net i no fer ombra al meu successor. Per altra banda, ens atenia la meva germana –a mossèn Padrós, qui m’ajuda com a secretari, i a mi– i era raonable que tornéssim a casa; on Nostre Senyor la cridà aviat. Ara que ve a tomb, és de justícia fer constar que tant el bisbe Carles Soler com els seus col·laboradors em tracten a cor què vols.
En instal·lar-me a Torelló vaig pensar que la meva col·laboració a la parròquia havia d’ésser com la dels jugadors que segueixen el partit de la banqueta estant, disposats a sortir al camp a un senyal de l’entrenador i a tornar a seure a la més petita indicació. I continuo amb la mateixa actitud. Pel que fa a altres activitats pastorals que se m’hagin demanant, com és confessar religioses, alguna predicació, xerrades, etc., t’adones –i és llei de vida– que, a mesura que poses anys, aquestes peticions s’espaien perquè depenen d’altres que hi veuen més que tu. Ara bé, des de casa hom pot fer moltes coses; no m’he avorrit mai: mantenir la correspondència al dia, cosa no fàcil quan ets bisbe titular, escriure esporàdicament un article per una publicació casolana, ordenar papers, això ho fas de temps en temps, ja que no és una feina de prendre i deixar; no voldria donar feina als qui, quan me’n vagi, s’ho trobin a les mans. En el que procuro esmerçar-me és en la preparació de l’homilia dominical: és un deure seriós, per no dir greu, i els fidels tenen dret que se’ls serveixi bon pa. M’he proposat deixar constància escrita de persones i fets, la majoria anònims, sense relleu, que m’han catequitzat; tard o d’hora la llum s’ha de posar sobre el canelobre.
El fet d’estar lliure de responsabilitats pastorals, que a voltes t’atribolaven, fa que puguis portar un ritme de vida més humà i que pugui ser un fet la dita de l’age quod agis, posa atenció en això que fas; sovint serà, senzillament, escoltar una persona a casa o al carrer.
Fora de l’àmbit eclesial, el dimecres de cada setmana acudeixo a les conferències de l’Aula d’Extensió Universitària per a la Gent Gran d’Osona. És una forma de posar-te al dia, a l’hora que et relaciones amb moltes persones, t’obren horitzons, t’adones que la societat avança a un ritme desenfrenat i, malgrat que en algunes matèries te’n quedis gairebé a l’escapça, t’evita dir disbarats quan en alguna conversa surten temes dels que abans estaves en blanc.
Procuro tenir sempre llibres sobre la taula per a una lectura ordenada. Hi dedico força temps. Aquests dies llegeixo –no dic estudio– La humanitat de Déu, de mossèn Rovira Belloso, i la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, que havent-la llegit alt per alt fa anys, ara hi descobreixo molts replecs de la persona. Frueixo amb la música, escoltar programes radiofònics on es comenten obres clàssiques i he assistit a algun curset organitzat per l’aula esmentada. Per prescripció mèdica, surto a caminar una estona cada dia: evites que les frontisses se’t rovellin. La contemplació de la natura et porta a l’admiració de sant Francesc: “Déu meu i totes les coses”. Com més va, més m’avorreix la política, cosa que considero greu per a ser un ciutadà com Déu mana; i això no crec que ho facin els anys.
M’adono que, amb la vellesa, la vida es va simplificant al mateix temps que s’unifica, l’experiència et fa relativitzar moltes coses i la mirada s’afua vers el que és essencial. Sóc bisbe; per tant, sóc batejat, un fill adoptiu de Déu, que no és pas poc. Madurant aquesta consciència, la relació amb el Pare es fa més confiada i plena, i la resta passa per aquest sedàs. La litúrgia és una font inestroncable; em refereixo ara a la Litúrgia de les Hores. Reses, t’atures quan et sembla i sempre acabes amb pau al cor. De tard en tard surt algun salm o un verset tremend, però al final Déu sempre allarga la mà. A més, sents l’escalf de tantes generacions d’abans i després de Jesucrist que han passat o passen per situacions semblants i han trobat consol en la mateixa pregària que et fa sentir Poble de Déu sense discriminacions, catòlic.
Fa poc he vist la pel·lícula El gran silencio. Aquests homes d’edats diferents, algun també jove, que es deixen seduir pel Déu que hom ha predicat pràcticament tota la vida, t’interroguen de debò. Al cap i a la fi, el jubilat fa un procés de vida eremítica. He dit moltes vegades que, quan arribi al llindar del cel, no voldria que ningú dels que hi hagi per allí m’identifiqués com a bisbe, potser ho complicaríem; segur que dient senzillament: “Aquí teniu un fill que truca”, i farem més via.
Potser preguntareu: i no trobeu a faltar res? Doncs sí: en començar he parlat de la sol·licitudo omnium ecclesiarum inherent a l’ordenació episcopal. Procuro tenir-ho present en la pregària i interessant-me a través de revistes d’església, però som homes i necessites també dir-hi la teva. Trobes a faltar alguna expansió amb els bisbes que continuen bregant, i no per donar lliçons ni immiscir-te en el camp de ningú. Ara bé, trobar-se de tard en tard per escoltar i canviar impressions sobre la marxa de l’Església que estimes com mai, refrescaria el compromís concret en l’ordenació, quan el bisbe que presidia et preguntà: “¿Voleu treballar en l’edificació del cos de Crist, que és la seva Església, i mantenir-vos en la seva unitat en comunió amb els altres bisbes, sota l’autoritat del successor de Pere?”. No crec que aquest compromís quedi obsolet amb la jubilació. No ho espero per a mi, perquè no se m’acudí pas proposar-ho als germans quan estava en actiu; però se m’ha acudit suggerir-ho als qui continuen al timó de llurs barques, per quan els toqui el torn, i per als qui aniran venint.

JAUME CAMPRODON I ROVIRA és Bisbe emèrit de Girona. Va néixer 18 de desembre de 1926 a Torelló, al bisbat de Vic. Va ser ordenat capella el 1949. Ha estat bisbe de Girona durant 28 anys, del 1973 al 2001, on va ser substituït per Carles Soler Perdigó. Va tornar a viure a Torelló amb la seva germana, que va morir poc després, i amb un capellà que l’ajuda.