Ídols
Maria Martinell
(En veu alta)


El Papa, en el seu viatge a França, va dir algunes frases que m’han fet pensar. Al palau presidencial, a l’Elisi, davant d’una assistència de gent important, poderosa, rica, al discurs Benet XVI va dir que “la situació social d’Occident –per desgràcia marcada per un avenç amagat de la distància entre rics i pobres– també em preocupa”. Després hi va afegir, “l’Església, com moltes associacions del vostre país, intenta posar remei a la immediatesa, però és a l’Estat a qui competeix legislar per eradicar les injustícies”.
L’endemà, a l’esplanada dels Invàlids, a l’homilia va emprar altres fórmules més precises, més radicals, decididament contra corrent, contra els ídols d’avui: “el diner, la set de tenir, de poder, i fins i tot de saber”. Segurament, en la immensa massa atenta, molts devien preguntar-se: ¿Quins són es meus ídols? ¿I jo també estic embarcat en el regne de les aparences?
Ídols, aparences, el llaç és fort entre el que ens enlluerna i el que ens embogeix d’avidesa i d’imprudència. Si cada matí poguéssim aixecar-nos dient ¿a quin ídol em veuré confrontat avui? ¿On trobaré la força d’escapar-me’n? Caldria una bona dosi de resistència a les modes, als imperatius suposats del moment. Perquè una cosa pròpia dels ídols és ser seductors, amanyagadors, temptadors… I a més, són per tot arreu.
El diner és un ídol, ben cert. Sens dubte com l’or, però més que l’or, fins ara, que ha estat el més vell dels ídols. Encara que amb la crisi actual la gent torna a comprar or, és més sòlid, no s’esfuma. El diner, però, encara corre per tots els països, domina l’economia, que obsedeix els rics. El deler del “sempre més” és una droga dura.
Però també el diner que falta als pobres, que poden ser gent del país o immigrants. El diners que les classes mitjanes comencen a trobar a faltar perquè veuen com els augmenta l’empobriment.