Una trobada d'Església
Josep M. Abella
(La qüestió)


Després del Vaticà II ja s’han celebrat vint-i-dos sínodes de bisbes. El darrer, reunit a Roma l’octubre, és rellevant pel tema plantejat: la Paraula de Déu. ¿Com fer que realment la Paraula de Déu sigui el centre de la vida dels cristians i de l’Església? Una qüestió fonamental. Per això, en aquest número recollim el balanç del Sínode dels tres catalans que van participar-hi: el superior general dels Claretians Josep Maria Abella, pare sinodal com a representant dels religiosos; i els dos experts catalans nomenats pel papa, el teòleg Salvador Pié-Ninot i la biblista Núria Calduch-Benages.

Encara tenim viu el record de la assemblea extraordinària del Sínode dels bisbes. Vaig tenir l’oportunitat de participar-hi com un dels deu representants de la Unió dels Superiors Generals. El Sínode permet viure una profunda experiència de comunió eclesial i sentir amb força la diversitat que caracteritza les Esglésies d’arreu del món.
En aquest Sínode, la comunió es manifestava en la referència comuna a la Paraula de Déu com a paraula de vida per a l’Església i per a cada un dels seus membres. La diversitat es notava en les diferents formes d’expressar la resposta al missatge de la Paraula i en les diverses iniciatives pastorals que les Esglésies han creat per promoure un acostament més viu a la Paraula de Déu.
Tots els qui participàvem al Sínode vàrem poder escoltar, per exemple, la preocupació dels bisbes del continent africà per tal de fer arribar la Bíblia a tots les fidels i, per això, de promoure les traduccions a les llengües locals i una metodologia pastoral que tingui present les característiques culturals dels pobles africans. Vàrem constatar l’esforç de les Esglésies de l’Amèrica llatina i del Carib a promoure grups de lectura i estudi de la Paraula que, a través de la pregària i d’una reflexió compartida i pregonament arrelada a la vida, reforcin la identitat dels catòlics i posin un fre a un èxode preocupant de bastants fidels cap a les sectes. Vàrem descobrir la prioritat que les Esglésies d’Àsia donen a un anunci de la Paraula que tingui en compte el diàleg amb les tradicions religioses presents en el continent, i que esdevé una condició indispensable per tal que el missatge de la Paraula sigui acollit com un missatge que toca la vida. Ens vàrem adonar de la necessitat de nous llenguatges i nous signes per tal d’anunciar la Paraula en unes societats molt marcades pel fenomen de la secularització, com són les dels països d’Europa, Amèrica del Nord o Austràlia (també alguns altres, naturalment) que exigeixen a aquestes Esglésies una gran capacitat de diàleg amb la cultura actual i un saber trobar el lloc en un nou ordenament social. Va arribar al cor de tots els sinodals la veu dels bisbes que es feien ressò del testimoni martirial d’algunes Esglésies. Testimonis d’ahir i d’avui: la llarga època de persecució de les Esglésies en els països de l’antiga Unió Soviètica i el sofriment de les Esglésies de l’Iraq i, en general, de l’Orient mitjà, així com de l’Índia i altres llocs. Tots han coincidit en què la Paraula de Déu va ser i és un punt de referència essencial en aquests moments difícils.
Enmig de les preocupacions de cada Església particular, hom anava descobrint la Paraula de Déu com a element unificador de totes les Esglésies, com a llum que guia el seu pelegrinatge. En Jesucrist, la Paraula feta carn, ens descobríem tots germans, fills estimats del mateix Pare, comunitat enviada per a donar testimoni del seu Amor i anunciar el seu projecte de vida i salvació per a tothom. Aquest aspecte de l’experiència del Sínode, que no es recull en els documents, és important perquè toca la dimensió vital de l’Església i és font de comunió i de solidaritat entre tots els deixebles de Jesús, enviats a donar testimoni.

Les sensibilitats diverses
Crec que la tonalitat general del Sínode ha estat força positiva. El tema, per altra banda, no es prestava tampoc a grans confrontacions. Es notaven, però, diverses sensibilitats. Alguns Pares sinodals semblaven més preocupats per qüestions de tipus doctrinal, potser per una certa por de desviacions en el tema de la interpretació de l’Escriptura. A d’altres se’ls veia més centrats en com atansar l’Escriptura a la gent de manera que arribi a tocar-los la vida. Alguns insistien molt en la funció del Magisteri de l’Església, d’altres accentuaven molt més la urgència de fer que els cristians es familiaritzin més amb el text de l’Escriptura. Es va reconèixer que hi ha un gran desconeixement de la Bíblia per part de la majoria dels catòlics, tot i l’esforç realitzat després del Concili Vaticà II i de les moltes experiències positives que es fan. És diversa l’experiència entorn de la Paraula en les Esglésies d’antiga tradició cristiana i les Esglésies més joves, ordinàriament amb un balanç que és favorable a aquestes segones que han sabut crear itineraris de formació bíblica força consistents, que arriben a un bon nombre de persones.
S’ha insistit repetidament en la necessitat de fer entendre a tothom que la Paraula de Déu va més enllà del llibre de la Bíblia. En el fons, la Paraula és Jesucrist que revela el cor del Pare i el projecte de salvació per a tothom, invitant a entrar en la comunitat dels qui posen el Regne al centre de la vida. Des de Jesús, es pot descobrir el sentit veritable de l’Escriptura. Però, s’ha insistit també en la necessitat de tenir present la interpretació judaica de l’Escriptura que ajuda a entendre millor la vida i les paraules de Jesús.
El tema de la col·laboració necessària entre exegetes i teòlegs, i entre ells i els agents de pastoral ha estat afrontat repetidament. El Sant Pare va fer una reflexió breu però molt clarificadora en aquest sentit. Va insistir –i es va recollir en algunes de les propostes sinodals– que els mètodes històricocritics, amb tot el desenvolupament que han conegut recentment, són importants per tal de conèixer millor el missatge del text de l’Escriptura i evitar, d’aquesta manera, el perill d’una lectura subjectivista, ideologitzada o fonamentalista. Però va indicar, al mateix temps, la importància d’arribar al missatge espiritual de l’Escriptura que permet recollir allò que Déu vol dir, aquella Paraula que és capaç de transformar la vida. En el fons, es tracta de demanar a l’Esperit, l’inspirador de l’Escriptura, que ajudi a descobrir el sentit que avui té per a nosaltres.
S’han compartit diverses experiències entorn de la lectura orant de la Paraula, l’anomenada lectio divina recollint el terme comú en la tradició de l’Església. La pràctica comunitària d’aquesta lectura ha portat fruits abundants i ha dinamitzat el testimoni i el compromís missioner de les comunitats cristianes. En quasi totes les Esglésies, d’acord amb les diverses situacions culturals i les problemàtiques socials de cada lloc, s’han anat trobant camins per ajudar les comunitats cristianes a escoltar la Paraula, a interpretar-ne el missatge, avui, per a nosaltres i a respondre-hi amb el compromís del testimoni cristià enmig de la societat. S’ha insistit en la importància de continuar aquestes experiències. Cal també pensar que hi ha moltes diòcesis on la majoria de comunitats cristianes només poden celebrar l’eucaristia poques vegades durant l’any per manca de sacerdots. En aquests llocs les celebracions de la Paraula, presidides i animades pels dirigents de les comunitats, tenen una importància cabdal. Tothom entén la necessitat de facilitar una bona formació d’aquestes persones. És molt important la funció de la dona en la vida i animació d’aquestes comunitats. El Sínode ha demanat al Sant Pare que s’estableixi el ministeri del lectorat per a les dones. Seria un petit pas endavant i recolliria un fet de vida eclesial innegable.
En l’anunci de la Paraula a través de l’homilia i d’altres formes de predicació així com a través dels mitjans de comunicació social, hi ha molt camí a fer. Per molts, l’eucaristia dominical és l’únic contacte habitual amb la Paraula.
L’abast ecumènic del tema de la Paraula ha estat ben present en tot el debat sinodal. La presència dels delegats d’altres Esglésies cristianes i la conferència del Patriarca ecumènic de Constantinoble a la capella Sixtina en són exemples ben clars. Vaig tenir l’oportunitat de participar en el Sínode sobre l’eucaristia de l’any 2005. En aquella ocasió, en reflexionar sobre el sagrament de la comunió que és l’eucaristia, vàrem experimentar el dolor de la situació de divisió entre els deixebles de Jesús que no som capaços de compartir la taula on Ell es fa Pa de vida. Aquesta vegada la Paraula ens ha fet sentir a tots més units en el desig d’escoltar el que el Senyor diu avui a l’Església. En el Sínode sobre l’Eucaristia vàrem sentir l’exigència de donar passos endavant vers la unitat assumint els canvis que això pot comportar. En aquesta ocasió, ens hem adonat que cal promoure espais per escoltar junts la Paraula perquè empenyerà vers la unitat que Jesús vol.
En el Sínode s’han sentit molt sovint anàlisis severes de la cultura actual. Se n’han accentuat molt els aspectes negatius; personalment crec que massa per a alguns pares sinodals. Caldrà fer un esforç més gran per veure’n també els signes de vida i valorar les persones i grups que s’esforcen per construir un món més humà, més fratern i solidari, més respectuós de la Creació. El diàleg amb aquests grups facilitaria fer-los arribar la llum de la Paraula i a nosaltres ens oferiria una nova òptica per entendre millor el missatge que Jesús fa arribar avui a través de l’Escriptura.
No es pot pas oblidar la situació dels pobres. Segons el mateix Jesús són els qui acullen i entenen millor la Paraula. Si la volem entendre correctament hem de saber estar al seu costat. Hi ha hagut Pares sinodals que ho han recordat amb insistència. N’ha quedat, però, fluixa la presència en les propostes sinodals, on apareixen com a destinataris preferencials de l’anunci de la Paraula i de la caritat cristiana, però on no acaba de trobar el lloc com a principi hermenèutic de la Paraula: la seva situació fa entendre millor el projecte de Déu i invita a la conversió i a compromisos concrets per adequar la realitat a aquest projecte.
I si ens deixem interrogar per la Paraula, el Sínode ha de tenir un caràcter fortament missioner. Es va anar recuperant durant el Sínode la dimensió del testimoni que havia quedat una mica afeblida davant una insistència massa unilateral en el fet de l’anunci. Un Sínode sobre la Paraula haurà de portar igualment a intensificar el diàleg amb les altres religions, que tenen també llibres sants, que els han guiat en l’obertura a Déu i han permès consolidar els valors sobre els que han construït la història dels pobles.
No vull deixar de mencionar el missatge del Sínode al Poble de Déu. A través de les icones de la veu, el rostre, la casa i el camí, fa entrar en un diàleg amb la Paraula i ajuda a descobrir-ne la vitalitat. La veu introdueix en el diàleg en què neix la vida, s’invita a l’Aliança, es denuncia la maldat i es promet sempre la salvació; la veu es fa també text escrit perquè no se’n perdi mai la memòria. El rostre és signe de la solidaritat i comunió del nostre Déu; la Paraula feta carn invita a la relació i es fa, fins i tot, vulnerable al rebuig per tal de fer-se propera i significativa per a tots. La casa fa adonar del sentit comunitari de la Paraula, perquè quan s’escolta de tot cor fa sorgir entre les persones i els pobles una nova relació que respon al desig més pregon de comunió que hi ha al cor de cada persona. El camí invita a trobar els germans i germanes coneguts i desconeguts i a invitar-los a participar en un diàleg al qual Déu els crida, i a nosaltres ens empeny a descobrir les ressonàncies que aquesta Paraula troba en cadascú. El camí és el lloc del testimoni i de l’anunci, és el lloc on cal respondre a la invitació de Déu a construir una història fraterna i solidària. Em van agradar molt les contribucions d’alguns dels auditors i auditores, sobretot la dels dos joves que van participar en el treball sinodal. Cal escoltar aquestes veus que sempre obren el cor a l’esperança i ofereixen noves perspectives des d’on examinar la vida eclesial i descobrir nous camins pastorals. Una presència més nombrosa en el Sínode d’homes i dones, laics i consagrats, ajudaria a aprofundir la reflexió sinodal.

I ara toca seguir caminant
Cal escoltar la crida del Sínode de posar al centre la Paraula de Déu, que té molt a dir a l’home d’avui. Situarà més en l’òptica de la història de la salvació i ajudarà, per tant, a descobrir els signes de la presència de Déu en la pròpia història i a saber, per altra banda, denunciar i contrarestar tot el que s’oposa al seu pla de salvació. Demanarà conversió a l’Església, perquè és impossible situar-se enfront de la Paraula de Déu sense sentir-se cridat a la conversió. Hi ha massa aspectes de la vida que no són transparents al missatge de la Paraula. Serà una crida a seguir aprofundint els estudis bíblics i la formació de grups bíblics que ajudin a interpretar el que Déu vol dir avui i a consolidar la vida de les comunitats cristianes. Farà que neixi un nou esforç per fer arribar la Bíblia a més gent i a ajudar-los que la descobreixin com un llibre de vida.
M’agradaria que el Sínode esdevingués un nou impuls vers una veritable comunió eclesial i un compromís missioner més decidit en totes les Esglésies locals. Si obrim el cor a la Paraula, certament serà així.