La gran benedicció de les Aigües
Arxiprest Joan
(Espiritualitat)


L'ús de tres còmputs anyals per establir el calendari litúrgic ortodox, pel que respecta al cicle de festes fixes, desorienta tal vegada els cristians occidentals: arriben a percebre erròniament la idea que el Nadal ortodox se celebra el 7 de gener del calendari estàndard d’ús comú. El fet que a l’Stari calendar, el Julià, tingui un desfasament de tretze dies amb el Gregorià, n’és la raó senzilla i simple. Aquest fet ha portat a creure que quan la gent a occident celebra l’Epifania i la Teofania del Senyor, els ortodoxos celebren el Nadal, sobretot en àrees geogràfiques tradicionalment eslaves, tret de Bulgària. Per raons estrictament polítiques, l’Església ortodoxa de Finlàndia celebra el Nadal sota el còmput Gregorià occidental.
L’aparent discreció de la celebració del Nadal ortodox, on s’acobla l’adoració dels Reis Mags i l’endemà la Sinaxi de la Mare de Déu, contrasta amb la gran celebració de la Teofania del Senyor amb la gran benedicció de les Aigües; una benedicció considerada con un sagrament vertader, i esdevé una festa teològica cabdal dins l’any litúrgic.
El Baptisme del Senyor al Jordà i, sobretot, la revelació trinitària contemplada en aquesta festa, comporta per al creient la certesa del “Déu en nosaltres”. La veu del Pare donant testimoni i el segell de l’Esperit confirmant el miracle de l’Home-Déu és el punt de referència d’on posteriorment s’escolarà tot l’Evangeli. L’Home-Déu volgué sotmetre’s al bateig d’aigua de Joan, validant per aquest acte la necessitat, tanmateix, de la seva naturalesa humana d’emergir; i per aquesta catarsi preliminar, assolia la promesa anunciada pel Precursor: el bateig de l’Esperit. Aquest bateig per l’Esperit constitueix –a la llum dels Pares– la Pentecosta personal de tot cristià, dotant-lo dels dons necessaris per esdevenir corresponsable i col·laborador de l’economia divina.
Aquest ressorgir de les aigües pròpies, la recepció dels dons de l’Esperit i la posterior participació a la taula eucarística comporten la plenitud de pertinença a l’Esposa. I situa el creient pràcticament a l’espera atenta de la Parousia, en un estat, en una manera de viure que la tradició ortodoxa anomena Església.
És per aquesta raó que als infants que són portats a la recepció del baptisme, els són administrades al mateix temps la unció del sant crisma (confirmació) i l’eucaristia. La salut espiritual, el rol efectiu en Església i l’acompliment de l’aprehensió del do de Dalt en són la conseqüència.
Els actes sacramentals són veritablement “el com” del “què”, que és l’Església. La santificació –per mitjà seu– dels cristians seguint l’exemple del Jordà és irrenunciable, i el reduccionisme litúrgic actual no fa més que evitar –tanmateix inconscientment– la presència real de l’Esperit Sant en aquests actes que, més que signes visibles i eficaços, són abans de tot pentecostes personals i comunitàries que assoleixen el kerigma en plenitud.
En la tradició ortodoxa no hi ha delimitació dels actes sacramentals circumscrits al tòpic “dels 7”, si més no, tot acte celebrat “en Església” constitueix en si mateix un sagrament, tret dels més senzills i simples. A tall d’exemple, la benedicció amb la Creu, la benedicció de les Aigües esmentada, les exèquies i posterior enterrament, la presa d’hàbit monàstic, l’anomenat “sagrament del germà” en ús en la tradició de l’Església de Sèrbia, d’entre altres, tenen aquesta consideració en estar adreçats a la santificació del temps, l’espai, les persones, les situacions existencials, els objectes d’ús comú, etc. ¿O és que hem renunciat a la santificació anticipadament i per això en paguem les conseqüències?