Els néts ens demanaran comptes
Arcadi Oliveres
(Així crec que són les coses)


El planeta ha assolit els 7000 mil milions d’habitants culminant així més d’un segle de creixement de la població mundial. Sembla que aquesta tendència s’apaivagarà tota vegada que els països més poblats del món, la Xina i l’Índia han finalitzat pràcticament el seu procés de transició demogràfica, amb una caiguda en la seva taxa de natalitat que aviat serà seguida per altres països demogràficament forts (Pakistan, Indonèsia, Nigèria, etc). Segons les Nacions Unides cap els anys 30 del present segle, la població mundial ja haurà superat els 9000 milions d’habitants. Tanmateix, les mateixes Nacions Unides han afirmat reiteradament que la Terra pot resistir sense problemes aquesta xifra sempre i quan la producció i el consum mundial sigui sostenible, o potser millor dit, responsable.
I precisament és en la manca de responsabilitat dels ciutadans dels països del Nord on radica el quid de la qüestió. Es tracta d’una manca de responsabilitat que arroseguem des de començaments dels anys seixanta del segle XX quan, el món capitalista occidental va endegar un absurd creixement material per dotar-nos de bens superflus, de productes amb obsolescència programada, de despesa energètica innecessària i d’abús incontrolat de les matèries primeres, i així arribem a l’escalfament del planeta, l’embrutiment de les aigües, la contaminació atmosfèrica, el desglaç dels icebergs, la destrucció de grans masses forestals, l’encongiment d’una part de la capa d’ozó, l’esgotament del petroli, i altres tristes conseqüències.
Amb aquest conjunt d’irracionalitats hem aconseguit precipitar l’esgotament del planeta. Els càlculs proporcionats pels estudiosos de l’ecologia ens diuen que des de 1986 la natura ja no pot donar l’abast per reproduir anualment tot allò que els humans destruïm. Les darreres dades a les que he tingut accés diuen que la tasca rehabilitadora de la Terra feta l’any 2009 corresponia al consum que els humans vàrem fer del dia 1 de gener al 23 de setembre del 2008. I naturalment del 24 de setembre fins el 31 de desembre visquérem d’allò que no ens correspon, és a dir, a costa de futures generacions. El més dramàtic és però que el consum exagerat no és pas realitzat per tots els humans sinó per tant sols els 1000 milions de privilegiats del món econòmicament ric entre els que ens comptem. Les mateixes dades indiquen que si el nostre nivell de malbaratament es volgués estendre a tota la població mundial, la rehabilitació que hem esmentat de l’any 2009 no cobriria el consum de fins el 23 de setembre que hem esmentat del 2008 si no tant sols de l’1 de gener fins el dia 7 d’abril.
En les actuals circumstàncies de crisi econòmica s’aixequen algunes veus demanant la recuperació d’anteriors ritmes de creixement. Res més equivocat que això. Podem – i també hem – sens dubte de repartir millor, però des del punt de vista material el creixement del consum no hauria de superar pas el de la població, i potser fins i tot fer camí a la inversa. Evidentment una altra cosa és el que han de fer els països en vies de desenvolupament que tenen, segurament, el dret a créixer tot i que s’haurien d’imposar uns límits que nosaltres, que hem caigut en la mateixa trampa, no tenim pas el dret d’exigir.
S’apropen els moments anuals d’afany més consumista, se’ns volen oferir també noves franges d’horaris comercials ampliats, apareixen suggerents propostes electròniques, i es parla de viatges encara més a preu de saldo, quins vols arribaran a inútils aeroports gairebé buits. Alguns probablement i per raó de la crisi, no podran accedir a tant temptadores propostes, però uns altres, menys tocats per la mateixa, sí que hi entraran, i malgrat que ara no ho puguin copsar, es guanyaran la indignació de les futures generacions que es trobaran amb un planeta malmès al que potser, si reaccionem, encara som a temps, de fer-lo recuperable.