Un bunyol del Vaticà
Jordi Llisterri
(Ha passat un mes)


La successió de l’arquebisbe de Barcelona s’ha resolt amb una bateria de decisions que no han satisfet ningú. La manca de consultes, el secretisme i les pressions que han marcat el procés, han precipitat la divisió per decret de la diòcesi de Barcelona.

Quan l’11 de juny els capellans es manifestaven al pati del Palau Episcopal de Barcelona contra la divisió de la diòcesi, el mal ja estava fet. Aquell matí es va datar a la nunciatura apostòlica de Madrid la comunicació que tancava definitivament la successió del cardenal Carles. Però sense atendre a cap explicació pastoral ni demanda explícita de la mateixa diòcesi, el Vaticà va decidir resoldre la successió de l’arquebisbe de Barcelona fent un autèntic bunyol.
Ja feia dies que es veia venir. Pràcticament un mes abans ja havia començat a circular amb certesa que la successió de Barcelona es resoldria dividint el bisbat, per no parlar dels mesos (anys?) que també feia que circulaven les ternes. Amb tot, circulava una certa incredulitat perquè es veia molt difícil que el Vaticà fes una cacicada de tal magnitud. Finalment, el 4 de juny, onze dies abans que es fes pública la divisió de Barcelona, el cardenal Carles va anunciar al Consell de Govern la decisió de la Congregació de Bisbes. Pocs dies després ho va ratificar al col·legi de consultors, quan ja s’havia publicat al diari i la diòcesi n’anava plena. De fet, encara no hem entès per què Carles va voler esbombar la notícia. O era per rentar-se’n les mans i poder dir que ell no hi estava d’acord, o era per fer la guitza a la Congregació de Bisbes amb una maniobra desesperada per evitar l’entrada de Sistach a Barcelona. Sigui com sigui, res de net, sobretot quan la divisió de la diòcesi no ha estat una decisió aliena a les seves pressions per controlar la successió.

ATUREM LA DIVISIÓ
Després de l’anunci de Carles no van parar de succeir-se les iniciatives que volien aturar el disbarat. Els números sobre els capellans que s’oposaven al projecte es poden fer de moltes maneres, però està clar que era el parer majoritari del clergat. I sobretot, era una oposició transversal, aplegant sensibilitats ben diverses dins dels capellans de la diòcesi. En les reunions arxiprestals que estaven programades per aquells dies, les cartes contra la divisió van rebre el suport de capellans de tots els colors eclesials. Només es van quedar fora els qui veuen en Roma el centre de les perfeccions humanes i divines o els qui van fer comptes esperant que el bisbe que els tocaria ja els aniria bé. Pocs, que també n’hi ha, creien que la divisió era un bé per Barcelona, i encara menys els qui pensaven que es podia fer per reial decret.
Curiosament, les respostes que després s’han rebut a les cartes que van enviar els capellans, el col·legi de rectors, el consell presbiteral i altres organismes, utilitzen arguments que no van més enllà de la proximitat del bisbe (tot i que dues de les noves diòcesis continuen tenint més d’un milió d’habitants) o que feia temps que s’estudiava (un insult a qualsevol persona que vulgui donar un sentit raonable a “estudiar” un tema). La Congregació de Bisbes també ha defensat la divisió insistint amb els exemples de París, Buenos Aires i Sao Paulo, tot i que els qui coneixen aquests processos saben que no han estat pas fàcils. L’última apel·lació, a la comunió i a l’obediència, ja no val la pena comentar-la.

EL 15 DE JUNY
Amb cartes i sense, el 15 de juny el Vaticà va fer públic que es dividia la diòcesi de Barcelona, creant una segona província eclesiàstica catalana al costat de la de Tarragona. Les dues noves diòcesis sufragànies de Barcelona són finalment les de Sant Feliu del Llobregat (l’antiga demarcació del Baix Llobregat, el Penedès i el Garraf) i Terrassa (amb les parròquies de la demarcació del Vallès). Les demarcacions de Barcelona i del Maresme integren el nou arquebisbat metropolità.
Al costat d’aquest paquet, la Congregació de bisbes va enviar una allau de nomenaments episcopals. Primer, Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Tarragona, cap a Barcelona. Sincerament, una bona solució, però no cal fer cap carrera a l’escola de la diplomàcia vaticana per arribar a aquesta conclusió. Feia pràcticament cinc anys que tothom ho donava com la resposta més adient a la successió de Barcelona. Per què l’hem hagut d’esperar tant? Després a Terrassa –que passa a ser la segona diòcesi en nombre d’habitants de Catalunya– el bisbe auxiliar Josep Àngel Sáiz, i a Sant Feliu el valencià Agustí Cortés, bisbe d’Eivissa. Alhora, es feia pública l’acceptació de la renúncia del bisbe Pere Tena, quedant com a únic auxiliar de Barcelona Joan Carrera. Però el Vaticà no va voler quedar-se curt i en el mateix paquet venia la successió de Sistach a Tarragona, amb el nomenament del capellà de l’Opus i professor de la Universitat de Navarra Jaume Pujol.
Només una mostra de la “profunditat” amb què el Vaticà ha estudiat la divisió de Barcelona és el mapa que el 15 de juny es va lliurar als periodistes amb la nova ordenació territorial: la fotocòpia d’un fax procedent de la Conferència Episcopal Espanyola on estaven impresos els mateixos gràfics que hi ha penjats a la pàgina d’internet de l’Arquebisbat de Barcelona. L’única aportació de Roma és que els títols estaven en italià –”demarcazioni episcopali”–, però no es van ni molestar a traduir del català les indicacions sobre on era la “mar mediterrània” o el “bisbat de Vic”. Insistint en el detall, disposar només d’una fotocòpia d’un fax on al final gairebé no es llegien els noms va portar de corcoll els periodistes menys avesats en els límits diocesans per esbrinar exactament fins on arribava cada bisbat i, per exemple, on queia Montserrat.

CONTRA LA DIVISIÓ
Els motius contra la divisió de la diòcesi són tan evidents que fa mandra repetir-los. Només per apuntar-los, és totalment improcedent aplicar una divisió en el moment en què hi ha un relleu episcopal, que tothom amb dos dits de front reconeix que Barcelona no està vivint un dels millors moments de la seva història i que la divisió només la debilita i que, en tot cas, els límits diocesans s’haurien de replantejar en el conjunt de l’Església catalana.
Posats a valorar arguments hilarants, la millor resposta a que Barcelona era la segona diòcesi més gran d’Europa després de Milà està implícita en la mateixa afirmació: era la “segona”. Per què dividir la segona si no s’ha dividit la primera? I, dit sigui de pas, no sembla que a Milà els anés tan malament quan tenien un cardenal com Martini. L’altre gran despropòsit ha estat defensar la divisió de Barcelona per facilitar la creació de la Regió Eclesiàstica, que amb dues províncies no cal fer cap excepció canònica per constituir-la. Amb el temps que fa que estem veient que el dret canònic s’aplica com convé, ens costa de creure que això pugui agilitzar el procés. Si realment els preocupava la unitat pastoral de les diòcesis catalanes, i posats a tirar pel dret, que haguessin reintegrat Barcelona a la província Tarraconense, que finalment no fa ni quaranta anys que encara en formava part.

LES CONSULTES
Però el més greu de tot plegat ha estat la manca de consultes. Amb el dret canònic a la mà la divisió es podia fer per decret. Molt bé. Però evidentment no és la millor manera de prendre una decisió que a més d’afectar temples i territoris afecta a les persones i a la seva identitat. Les conseqüències d’haver tirat pel dret és el que patirem els propers anys.
I de manca de consultes, encara més greu en els perfils dels relleus episcopals. Ja hem parlat molt a Foc Nou de la crisi de l’actual sistema de nomenaments episcopals, crisi perquè ni tan sols es respecta el deficient sistema que hi ha establert. A hores d’ara ningú es creu que la resolució del mapa episcopal de Catalunya s’ha fet atenent els parers i consells de l’Església catalana. El bisbe Guix ja va dir quan van nomenar el seu successor que ni tan sols el coneixia. Tampoc és gaire probable que els bisbes catalans, els col·legi de consultors de les diòcesis afectades o els laics i clergues que podrien haver entrat en el procés de consultes se’ls hagués acudit recomanar que el bisbe d’Eivissa tenia el perfil i coneixement ideal per tirar endavant la nova diòcesi de Sant Feliu. O que a Tarragona s’havia d’enviar un capellà sense experiència episcopal. Per no dir que la segona diòcesi en nombre d’habitants de Catalunya, la de Terrassa, havia d’estar en mans d’un bisbe amb una trajectòria episcopal que no té ni tres anys. Hi ha opinions per tot, però si es van arribar a fer consultes, és obvi que el parer majoritari no deuria ser aquest.

LES PRESSIONS
Amb tot, pel poc que sabem, de consultes cap. I aquí arribem a l’entrellat de l’acumulació de despropòsits que han culminat els relleus a l’Església catalana. Tot el procés s’ha acabat desencallant per respondre a les pressions que ha rebut la nunciatura i el Vaticà. La successió de Barcelona i Tarragona ha estat el joc de les cadires on no ha comptat per res l’interès pastoral.
D’una banda ens hem trobat un cardenal Carles que no volia marxar ni amb aigua calenta. Quan un no es cansa de repetir que fa les coses per obediència, i que per tant els altres el que han de fer és obeir-lo a ell, malament. És preferible que quan algú es disposa a servir a una diòcesi ho faci per disponibilitat; així és més fàcil tenir-nos a tots disponibles. Però a més de no voler marxar, a aquestes alçades tothom té molt clar que Carles tampoc volia deixar venir i que ha estat tres anys arrossegant-se pels passadissos vaticans intentant impedir que Sistach fos l’elegit.
L’altra aposta important la feia l’Opus Dei. L’únic que nega que l’Opus s’hagi mogut per intentar col·locar un bisbe a Catalunya és el mateix Opus. Una afirmació respectable però que contradiu totes les fonts que saben alguna cosa del que es cou al Vaticà. D’altra banda, és molt difícil d’imaginar que d’altra manera un professor de catequesi que feia trenta anys que estava a la Universitat de Navarra, per molt bon tracte que tingui amb la gent, hagi acabat com arquebisbe de Tarragona. Tan difícil d’entendre com que un dels candidats també fos el rector de la Universitat de la Santa Creu de Roma, el capellà de l’Opus Lluís Clavell.
Dins de les pressions que sabem que hi ha hagut, també s’han mogut els sectors de l’Església espanyola que veien en Ureña l’única persona capaç de posar ordre a una l’Església catalana cau de nacionalistes exacerbats i dissidents de Som Església.
I, finalment, el Vaticà també ha hagut d’escoltar les diverses veus que li arribaven del clergat i dels diocesans de Barcelona i d’altres instàncies de la societat catalana. Pot haver semblat inútil, però d’alguna cosa deu haver servit que el Nunci i la Santa Seu tinguessin sobre la taula papers que dibuixaven una versió diferent de Barcelona a les que enviaven el cardenal Carles i els seus acòlits. Si més no, això ha afeblit la influència de Carles en el procés, cosa que no va passar en la resolució de la successió de Vic.
Però, al final, a la Congregació de bisbes es van atipar de Carles, de l’Opus i de tots plegats i van prendre una decisió salomònica, és a dir, no van fer content a ningú però van fer que ningú quedés del tot malparat. No tenim ni el mapa que volia Carles, ni el que volia l’Opus, ni el que volia la Conferència Episcopal Espanyola, ni el que volien els capellans i diocesans afectats. Però tenim dos bisbes patrocinats directament per Carles, un altre valencià a Catalunya, un capellà de l’Opus a Tarragona i Sistach fent de casc blau a Barcelona. Amb tot, i amb la bona fe que ens quedi, intentarem trobar algunes escletxes per on hagi pogut bufar l’Esperit Sant, i desitgem que al final tot vagi bé. De fet, ara serà tot més fàcil sense el cardenal Carles.

LES REACCIONS
Es fa difícil recordar una manifestació significativa de protesta contra un esdeveniment eclesial. La indiferència ha fet més forat que l’obediència. Però malgrat això, el dissabte 19 de juny es va fer una manifestació davant de la catedral de Barcelona contra la divisió del bisbat. La decisió ja estava presa i publicada, però va ser una forma de visualitzar un descontent generalitzat entre la gent implicada en la vida diocesana. Tampoc aquí es tracta de fer sumes i restes, però la participació d’unes 1.500 persones en un col·lectiu que no té la tradició de convocar manifestacions com un sindicat no està malament. Alhora, el perfil dels manifestants, amb membres d’òrgans de govern i consulta de la diòcesi i fins i tot amb persones que han treballat al costat del cardenal Carles, també és significatiu.
Però el més eloqüent ha estat el silenci del bisbes catalans. Al costat dels preceptius comunicats de joia que envien els bisbats quan es produeixen nomenaments episcopals, aquesta vegada cap bisbe de Catalunya va dir res. Fins i tot en les rodes de premsa de Sistach a Tarragona o en la de Barcelona, no es va voler fer cap valoració del perfil dels nous bisbes. No cal, doncs, ser un expert per entendre què en pensen, la resta de bisbes catalans, de com ha anat tot plegat. Com tampoc cal ser molt espavilat per interpretar el comunicat de l’abat de Montserrat Josep Maria Soler, quan parlava de “preocupació” i de “sorpresa”. Més contundent va ser l’abat Cassià, comparant els procediments del Vaticà amb els del franquisme.
I el més greu dels nous nomenaments no ha estat les persones que finalment s’han escollit, als qui hem de concedir el benefici del dubte de com exerciran el seu ministeri episcopal. De fet, de tots es destaca una gran capacitat de tractar amb la gent, cosa que els hauria de facilitar molt la feina. El més greu són els que s’han quedat fora. No ens cansarem de preguntar-nos-ho: a Barcelona, a Tarragona i a la resta de bisbats catalans, no teníem prou capellans en exercici, implicats actualment en la pastoral diocesana, que podrien haver ocupat aquestes seus? Què passa que fa més de deu anys que no surt cap nou bisbe del seminari interdiocesà o del de Barcelona? Com és que cap dels nous bisbes havia posat els peus a l’aula conciliar de Sant Cugat del Vallès? Els relleus episcopals que s’han fet a Catalunya els darrers anys eren l’ocasió de promoció de la generació de capellans que han construït l’Església catalana els darrers anys. Ara serà molt difícil recuperar-los.

L'ARRIBADA DE SISTACH
Repassat tot el que ha passat, el sentit comú diu que ha arribat el moment de rebaixar tensions i mirar endavant. I si més no, aquesta és l’aposta que va fer Lluís Martínez Sistach en les seves paraules a la catedral i a Santa Maria del Mar durant la presa de possessió. És d’agrair que el 18 de juliol aportés una mica d’aire fresc a l’ambient carregat de la diòcesi, dient el que feia temps que s’esperava sentir des de la mitra barcelonina.
Podem extreure tres claus dels seus discursos. Primer, reconèixer públicament que no tot són flors i violes: “Comprenc la vostra fatiga i fins i tot en ocasions el vostre desencís. Molts de vosaltres viviu en el vostre interior el dolor que ocasiona sempre una modificació de la circumscripció de l’arxidiòcesi. Tanmateix, em plau posar en relleu el vostre lliurament generós a l’Església que estimeu”. Aquest reconeixement de la realitat va anar encertadament acompanyat de contínues referències a la necessitat de comptar amb els capellans, amb el laïcat i amb els organismes diocesans de participació.
Segon, un reconeixement explícit al bisbe Carrera: “per mi i per l’arxidiòcesi, sereu un ajut molt necessari i valuós”. Un reconeixement de Martínez Sistach als damnificats del cardenal Carles que brillava encara més entre les protocòlaries mencions que va incloure en l’homilia adreçades a la resta de bisbes.
I, tercer, davant la ferida oberta a l’Església catalana, més unitat pastoral que mai: “Aquesta seu metropolitana de Barcelona ha de treballar ben unida amb la de Tarragona per tal de continuar i intensificar la pastoral de conjunt que s’està realitzant al servei de l’Església a Catalunya”. Les mencions a Arrels Cristianes de Catalunya, al Concili Tarraconense i als textos de Joan Pau II que dibuixen el lligam entre fe i compromís de servei al país, van arrodonir l’homilia de Sistach.
Certament, una bona manera de començar el seu pas per Barcelona. Ara, a esperar si el fan cardenal.

TARRAGONA
Després de la marxa de Sistach a Barcelona, el Col·legi de Consultors va escollir al vicari general Miquel Barbarà administrador apostòlic de Tarragona fins que el 19 de setembre arribi Jaume Pujol. En el comunicat del 19 de juliol, mossèn Barbarà ho deia amb totes les lletres: “estem passant un moment difícil”.
Vist que el nomenament ja estava fet, per respecte a la persona de Jaume Pujol, amb qui hauran de treballar els propers anys, i donant-li un marge de confiança, els capellans de Tarragona no han volgut fer cap trencadissa. Però això no els ha privat de marcar terreny. En aquest punt, va ser molt significatiu el discurs de Miquel Barbarà en la missa de comiat a l’arquebisbe Sistach. El vicari general va fer un repàs a la tasca de l’arquebisbe on destaquen fites importants: l’aplicació del Concili seguint les pautes que havia marcat Torrella, la preocupació per l’atenció personal a capellans, seminaristes i religiosos, la constant invitació als laics en el seu compromís en la vida pública, o la reordenació del mapa parroquial. Però acabades les merescudes lloances i la llista d’obres com la restauració de la catedral o les millores a la Casa dels Concilis per impulsar el Museu Bíblic, Barbarà va recollir el parer dels diocesans: “Tot el que acabo d’esmentar fins ara es pot situar en la vessant del que el bisbe dóna a la diòcesi (...); ara hauria de fer esment de manera més explícita de la vessant del que la diòcesi dóna al bisbe”. Aquesta segona llista és prou interessant: “Aquesta arxidiòcesi us deu haver fet prendre més consciència del servei que aquesta seu ha fet a tot Catalunya i més enllà, i de quina és la nostra identitat, a la qual, malgrat la nostra pobresa, no podem renunciar; una Església que, malgrat les vicissituds que ha hagut de viure, ha volgut ser fidel a l’Església i al nostre país, Catalunya, com és un deure elemental de cada Església particular estimar i servir el propi país; una Església que diferents vegades s’ha vist revestida del vermell martirial tant per ser Església com per ser fidel al país, que moltes vegades ha hagut de patir el martiri de la incomprensió, més dolorós quan prové de qui més hauria de ser comprensiu; una Església que estimem i que considerem venerable. (...) Senyor Arquebisbe, tingueu la certesa que aquesta Església venerable, pobra però no mesquina, sap ser senyora, sense oripells, com és austerament senyora aquesta Catedral. (...) Els arquebisbes passen i l’arxidiòcesi continua. Ens hi mantindrem fidels.” Estem segurs que mossèn Jaume Pujol també ho haurà entès.



Foc Nou. Agost-Setembre 2004