El beat Pere Tarrés
Josep M. Rovira Belloso
(Espiritualitat)


El 5 de setembre del 2004 serà beatificat per Joan Pau II, no pas a Roma sinó al Santuari de la Mare de Déu de Loreto, el doctor Pere Tarrés i Claret. Doctorat en Medicina el 1928, fou ajudant de Càtedra del doctor Esquerdo a la Universitat de Barcelona i exercí durant onze anys la professió de metge. Va ser l'ànima i el vicepresident de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Durant la Guerra Civil, incorporat a files, exercí la medicina en l’exèrcit republicà. Acabada la guerra, entrà al Seminari de Barcelona. Ordenat el 1942, durant un any fou coadjutor de Sant Esteve Sesrovires. Més tard, el doctor Modrego el nomenà Viceconciliari Diocesà dels Joves d’Acció Catòlica. Col·laborà amb el doctor Gerard Manresa en la fundació del Sanatori Antituberculós de la Mare de Déu de la Mercè. Dos anys abans de morir ingressà en la “Unió Sacerdotal de Barcelona”, on va emetre els vots que llavors es feien en l’associació. La seva dedicació a l’Acció Catòlica, especialment a la parròquia de Sarrià, coronava una vida d’apostolat. El doctor Tarrés, que en vida mai va anar sol (el seu pas suscitava amics i companys), va morir rodejat de la càlida amistat dels seus, amb fama de sant. Després d’aquesta fitxa objectiva, volen els records.
A Barcelona, prop del Palau de la Música, al carrer de Sant Pere Més Baix, hi ha el santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda. Durant una setmana, el doctor Tarrés hi va predicar uns Exercicis Espirituals “oberts”. Devia ser el 1945. M’agradava la universitat i m’agradava molt anar als concerts al Palau de la Música, amb la família i els amics, on el mestre Toldrà dirigia l’Orquestra Municipal. Comparo els concerts del Palau i els Exercicis de l’Ajuda, perquè la figura del doctor Tarrés, predicant de forma suau i persuasiva en la penombra, em semblava que era una veritat més fonda que les altres coses agradables de la vida. Gairebé no recordo el que ens deia, però em queda una impressió que el pas del temps no ha esborrat pas: “La crida de Jesucrist és veritat”. El doctor Tarrés no era ni brillant ni divertit, com els grans predicadors de l’època que sentíem per la ràdio. Però aquella figura inclinada, que una petita bombeta col·locada sobre la taula presentava en un clarobscur fugisser, se’m presentava com la veu de la veritat. És curiós que un home abnegat i generós com Tarrés se’m presentés com a portador d’una paraula que era veritat. I és que el cristianisme no és exactament una de les religions còsmiques, pròpia de les societats agràries. És la religió que expressa la veritat de la vida: l’Amor fidel i lliurat.
Tan forta va ser, per part meva, aquesta associació jovenívola entre Tarrés i la “millor veritat”, que –davant d’ell– sempre he experimentat un cert sentiment de culpabilitat, provocat pel fet que, en la seva mort, l’agost del 1950, jo –llavors seminarista– no vaig poder anar a l’enterrament, perquè estava en el tren amb la família, camí de Pamplona. Ara, aquest sentiment de culpabilitat podria créixer pel fet que no tinc pas previst anar a Loreto, cosa que m’agradaria molt. Més val que els ancians restem guardant la vinya, mentre els joves hi van amb goig, sense témer el cansament.
Ara ja no n’hi ha gens, de culpabilitat. Ara podem parlar amb el doctor Tarrés amb una confiança lluminosa, sense foscor ni clarobscur. Ara, el doctor Tarrés ens mirarà amb el seu somriure feliç del tot –celestial– i ens dirà al clergat de Barcelona alguna frase amable com el dia que un grup de seminaristes el vam trobar a l’autobús: “Us dono un consell ‘místic’, ens va dir: mengeu força”. Ara, el doctor Tarrés podrà ser, amb sant Josep Oriol, un bon patró del clergat de Barcelona. Ens traurà problemes i ens donarà alegria. També serà patró de les vocacions laicals, ja que –hom ha dit– “encara que no hagués estat capellà, hagués estat un sant”. Una lluminositat intensa, un somriure feliç per a tots, és ara el doctor Tarrés.



Foc Nou. Agost-Setembre 2004