El jesuïta Juan Masiá parla lliurament
Joaquim Gomis
(Ha passat un mes)


Destituït de la seva càtedra, prohibit el seu llibre, no es retracta de les seves opinions.

l cas. El cas és, una vegada més, el conflicte entre un cristià que parla lliurement i un grupet de la jerarquia eclesiàstica que vol impedir-ho. I per alegrar la situació, cal recordar que aquest cristià és un professor jesuïta i que el grupet de la jerarquia eclesiàstica inclou membres tan poderosos com arreladament conservadors –i, hi afegiria, amb una certa incontinència verbal–, com el cardenal López Trujillo (president de la Comissió vaticana per a la família), el cardenal de Madrid Rouco, el recentment creat cardenal Cañizares, de Toledo, i el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Camino (“Camino, ¿a dónde vas y por qué hablas tanto?”; m’explica un amic capellà madrileny que aquesta pregunta corre allà com a chascarrillo; i que ell podria contestar: “Es que si no hablo no salgo en los medios y ningún obispo me hace caso”).
I per completar el mapa, caldria afegir que –com en casos semblants anteriors, ara recordo el de Díez Alegría– els responsables de la Companyia de Jesús intenten trampejar el problema, cercar solucions no traumàtiques, però quan el seu súbdit continua parlant lliurement i des de les altures jeràrquiques s’enfaden cada vegada més, acaben dient-li “prou”. Un prou que, repeteixo, com en casos anteriors, hom sospita que és per avui però que oblidaran aviat. Si fa anys, o segles, la Companyia era considerada gairebé com el paradigma del totalitarisme o de l’obediència absoluta, ara és un bon exemple de llibertat i de respecte. Hi ha jesuïtes per tots els gustos. Gràcies a Déu.
El fons de la qüestió. És que el jesuïta Juan Masiá, especialista en qüestions de bioètica, discrepa de les posicions que en alguns d’aquests temes proclama l’Església oficial. Per posar algun exemple, l’ús del preservatiu (una qüestió a la qual Masiá dóna poca importància perquè li sembla evident: “hi ha molts teòlegs, ben coneguts, àdhuc molt conservadors, que opinen el mateix que jo”); més complicat és el debat sobre l’ús d’embrions o d’òvuls fecundats per investigació o per curació. Un servidor no hi entén en aquest debat, però gosa dir que alguns prelats que a Espanya en parlen, tampoc hi entenen gaire. Masiá opina que en aquesta ofensiva contra les seves opinions s’hi han barrejat qüestions polítiques: l’oposició del sector abans esmentat de l’episcopat espanyol contra lleis preparades pel govern espanyol. Però que el fons de la qüestió no és teològic o ètic sinó de “dues biologies diverses, dues filosofies”. I més a fons, diu Masiá que el problema és que “quan hi entra la sexualitat, l’Església perd la paciència. El sexe és una piscina en la qual l’Església no toca de peus a terra”. I recorda que això, durant molts segles, els inicials, no fou així.
L’estat de la qüestió. És que Masiá ha estat destituït de la direcció de la càtedra de Bioètica de la Universitat de Comillas, dels jesuïtes. I que s’ha prohibit la reedició per l’editorial Sal Terrae, també dels jesuïtes, del seu llibre Tertulias de bioética, en bona part detonant del conflicte (no perquè digués res de nou al que des de fa anys defensa, sinó perquè ho explicava senzillament, a l’abast del lector normal, i és això el que als sectors més conservadors de la jerarquia els molesta). Curiosament, significativament, al mateix temps que aquí es produeixen tots aquests conflictes entorn de les opinions de Juan Masiá, el cardenal de Tokio, Seiichi Shirayanagi, l’ha convidat per inaugurar allà un simposi sobre bioètica. I no és sorprenent, perquè Masiá visqué i ensenyà molts anys al Japó. Com l’enyorat Arrupe. Potser un i altre, allà, s’acostumaren que es podia i calia parlar amb llibertat. Aquí, pel que es veu, és més complicat.
Sigui com sigui, la conclusió seria que cal agraïr a Juan Masiá la seva aportació. Perquè són qüestions que afecten a força gent. I que la seva paraula lliure, ajuda a viure-les amb llibretat. Com Déu vol.