¿Quin futur per al cristianisme? Un cardenal i un filòsof, cara a cara Philippe Barbarin – Luc Ferry Fragmenta
, Barcelona, 2010
96 pàg. 11 €
Aquest llibre va en la línia de la iniciativa que Foc Nou experimentà en alguns exemplars de 1998 i 1999, enfrontant dos personatges de relleu en l’àmbit religiós i en l’àmbit filosòfic o intel·lectual.
Els dos personatges són aquí l’arquebisbe de Lió, el cardenal Barbarin, i l’exministre d’Educació de França, filòsof i publicista, Luc Ferry.
Barbarin, nascut a Rabat (Marroc) l’any 1950, és un dels cardenals més joves de l’Església. És arquebisbe de Lió des de l’any 2002 i el Papa Joan Pau II el nomenà cardenal l’any 2003, als 53 anys.
Luc Ferry va néixer l’any 1951. Filòsof i professor de professió, es dedicà vocacionalment a la política; del maig del 2002 al març de 2004 fou ministre d’Educació Nacional i de Recerca, i des d’aleshores no ha deixat de col·laborar estretament amb el governs de Sarkozy en diferents tasques.
El llibre sorgeix de la transcripció d’un debat entre tots dos personatges a l’església de santa Clotilde, de París, amb motiu del 150 aniversari de la basílica, i sobre el tema que dóna peu al títol: “el futur del cristianisme”
Estem, doncs, davant un diàleg lúcid entre dues persones que representen, respectivament, una espiritualitat religiosa i una espiritualitat laica. Un diàleg que s’articula al voltant de tres interrogants força atractius: “1) és cert que ens trobem en plena crisi de valors?, 2) és cert que la religió davalla? i 3) quin futur té el cristianisme?”
Tots dos interlocutors gaudiren, en primer lloc, de vint minuts per exposar el seu pensament i després s’establí un diàleg creuat, de la mà del moderador, Jean-Marie Guénois, cap dels serveis informatius del diari La Croix.
Quines conclusions ofereix la lectura d’aquest llibre? Una de les més interessants és, sens dubte, conèixer una mica la figura i el pensament d’un cardenal de qui diuen que, quan va entrar a Lió, el seu lema va ser “apagueu la televisió i enceneu l’evangeli”, i de qui al llibre es troben afirmacions com ara que “no es dedica realment a omplir les esglésies de Lió, perquè no serveix de res: la primera cosa que cal fer és omplir els cors d’amor, i la font d’aquest amor és en Déu” o “el fonament de la vida de l’Església no és la quantitat, sinó la gràcia” o “el cristianisme tranquil no existeix”.
I també són dignes de valoració, alhora, les posicions d’un intel·lectual respectuós que es mou en el marc de la laïcitat (que no del laïcisme) i que quan li pregunten, al final del debat, quin seria un possible motiu per la seva esperança, no dubta en afirmar: “que el cardenal tingués raó en tot el que ha dit...”
Del contingut de les dues intervencions es poden treure abundosos i profitosos pensaments.
Llibre recomanable, que es llegeix molt ràpid, encara que cal pensar-lo i interioritzar-lo més lentament. Manel Simó
