Diario de un teólogo (1946-1956) Yves Congar Trotta
, 2004
503 pàg. 30 €
Estic convençut que si Congar (el famós teòleg dominic Yves Congar, autor de Jalons pour una théologie du laïcat, Je croi en l’Esprit Saint i centenars de publicacions sobre l’Església, la Reforma i la Unió dels Cristians) s’hagués supeditat, com tants altres teòlegs, al proverbial secretisme de l’Església (la “llei del silenci” eclesial, que no figura escrita enlloc però que es manté sempre vigent), avui no disposaríem d’aquest impagable Journal d’un théologien, 1946-1956, que Trotta acaba de publicar en castellà a títol pòstum (Congar va morir el 26 de novembre de 1994). Amb altres paraules: no disposaríem d’un testimoni de primera mà de la història recent de l’Església. Un testimoni fefaent de les relacions entre la recerca teològica i el magisteri romà a les darreries del pontificat de Pius XII, tan semblant, en molts aspectes, al present pontificat. És a dir: no sabríem de la lliçó la meitat.
Per sort, però, el teòleg Congar posseïa un sisè sentit, inculcat per la seva mare, que l’inclinà a prendre nota –des de molt jovenet– de tot el que afectava la seva vida i el seu entorn. Primer, dels 10 als 14 anys, va escriure el Journal de la guerra (1914-1918). Després, un cop adult, el Journal d’un théologien, l’altra “guerra” que li tocà de viure amb la Cúria Romana, que el desterrà successives vegades. I finalment, així que fou exonerat pel papa Joan XXIII, que el convidà a participar en el Concili Vaticà II, Mon journal du Concile (I i II), que algun dia veurem publicat per Trotta. Tot plegat, un monument de confidències històriques i lluminosos apunts teològics.
L’Església de Crist som tots, sostenia el Pare Congar. I ell ho sabia millor que ningú. No debades, és el més expert eclesiòleg que ha tingut l’Església. Reivindicà la figura de Luter (a qui compara amb sant Agustí i sant Tomàs) i estengué la mà als germans separats de Roma. Fou l’incansable paladí d’una Església renovada i ecumènica: més del poble que de la jerarquia, més dels pobres que dels poderosos, i més serventa que governant. En fi: l’Església que molts volem.
Des de Le Saulchoir, on impartia Apologètica i Eclesiologia, va contribuir (juntament amb el Pare Chenu, dominic, i els jesuïtes Daniélou i de Lubac) al naixement de la “nouvelle théologie”, sense la qual els progressos teològics d’avui (“alliberament”, “feminisme”, “recerca del Jesús històric”) serien impensables. La “nouvelle théologie”, perseguida i censurada, defensava el retorn a les fonts del cristianisme i el diàleg amb els grans corrents del pensament contemporani, les dues fites més emblemàtiques del Vaticà II. Fites que els nostàlgics de sempre, enyorant el vell triomfalisme, voldrien canviar per un retorn a la “teologia barroca”. Doncs no. L’exemple del Pare Congar –el seu combat personal, honestament reflectit en els seus Diaris– ens convida a tirar endavant. Expressant en veu alta, sense por, el que sentim i volem sense esperar demà. Jaume Reixach
