El rostro humano de Dios. De la revolución de Jesús a la divinidad de Jesús José Ignacio González Faus Sal Terrae
, Santander, 2007
216 pàg. 11 €
Considerar, i acceptar o no, la divinitat de Jesús, ha estat pràcticament sempre un tema inherent a la seva figura. ¿Fou només un gran profeta admirable, un líder carismàtic, un revolucionari social i religiós, o fou també i veritablement el Fill de Déu que s’encarnà entre nosaltres? És a dir, la clàssica contraposició entre el Jesús històric i el Crist de la fe.
Que avui aquest tema ha revifat amb força ho mostra l’aparició de nombrosos llibres que es plantegen directament o indirectament aquesta qüestió. I aquest de González Faus n’és un de més.
La perspectiva que obre l’autor l’expressa al títol mateix del llibre: el rostre és la millor revelació de qualsevol intimitat personal. Denominar Jesús simplement “Déu” pot induir a malentesos que desfigurin la seva revelació i evaporin la humanitat real de Jesús. El rostre de Jesús és “humà”, i és, alhora, el rostre (revelació) de Déu.
La qüestió que l’autor, com altres molts autors, no pot obviar és que les dades històriques sobre Jesús són molt precàries; però el que sí que és cert -i així queda clarificat- és que al voltant de la seva figura s’endevina un procés d’experiències teologals que van provocar i continuen provocant un veritable daltabaix als àmbits religiosos, cultuals i morals.
D’altra part, aquest mateix plantejament del Jesús històric i el Crist de la fe es pot derivar i aplicar al tema de “la comunitat històrica de deixebles i l’Església de la fe”.
De fet, González Faus explica al pròleg que aquesta nova obra seva volia ser, en principi, una carta al professor José Antonio Marina, arran del seu llibre Por qué soy cristiano. La carta, però, s’allargava i va optar per un llibre. I el motiu d’adreçar-se al professor Marina era per abonar-lo davant algunes crítiques que va rebre des de suposades instàncies cristianes. En concret: a Marina se l’acusava, per exemple, de reduir la fe a quelcom subjectiu, i d’haver afirmat que el cristianisme històric s’havia convertit en gnosticisme. González Faus clarifica en aquest mateix pròleg, de 35 pàgines, i amb el bagatge teològic que el caracteritza, aquests dos punts. I tot seguit s’endinsa en el llibre pròpiament tal, que vol ser la clarificació d’una tercera impugnació presentada per alguns al professor Marina: que en el seu llibre la divinitat de Jesús quedava evaporada.
González Faus dedica aquest llibre “a Jon Sobrino, modelo de amigo, de hermano y de cristiano, en solidaridad impotente”.
Hi ha tres capítols molt destacats i interessants: Revolución en la idea de Dios, seguint la primera carta de sant Joan; La revolución en el culto, seguint la carta als Hebreus; i La liberación de la moral, de la mà de sant Pau, sobretot en la carta als Gàlates. Obra de teologia per a estudiosos. Manel Simó
