Així crec que són les coses - Número 489  

Europa, no m’agrades
Arcadi Oliveres

Foc Nou

Diguem d’entrada que no sembla convenient fer coincidir les eleccions europees amb altres votacions tota vegada que resulta desenfocada la tria de candidatures, feta sovint en funció de paràmetres locals. En aquesta ocasió, i un cop més, hem vist com alguns temes bàsics per a mi, i que presentaré tot seguit, no han tingut pas cabuda en els debats públics.

Fixem-nos primer de tot en l’absoluta manca de democràcia —fins i tot a dins de les institucions parlen de dèficit democràtic— en els organismes de la Unió: un Parlament que no disposa de capacitats legislatives —tan sols d’esmenes— excepte en el cas dels pressupostos; unes lleis (normes en l’argot comunitari) marcades pel Consell de Ministres i els reglaments del qual són redactats pels funcionaris de la Comissió sota el dictat dels milers de lobbistes establerts a Brussel·les. Fixem-nos a més a més com les actuals designacions dels màxims responsables comunitaris no es fan pas seguint el mandat electoral, amb prou feines orientatiu, si no d’acord amb les discussions dutes a terme pels màxims responsables executius d’Alemanya i França.

Analitzem igualment la inevitable política monetària enfront de la inexistent política social. Una moneda única regida pel Banc Central Europeu independent dels representants polítics, però sotmès als designis dels grans organismes financers mundials públics , com el Fons Monetari Internacional, i privats, com és el cas de Goldman Sachs. L’anomenada “troika” comunitària és un magnífic exemple d’aquests poders irregulars dels que els grecs, sense anar més lluny, n’ha patit les seves tristes conseqüències.

Deixem de banda l’escassa —o millor dit nul·la— participació que les nacions sense estat, com és el cas de Catalunya, tenen en les decisions de la Unió, i referim-nos en penúltima instància a la relativament nova política de seguretat i de defensa que no ha perdut en absolut els trets colonialistes dels estats que la inspiren, que tenen com a objectius garantir la disponibilitat dels recursos naturals i el control de les poblacions internes i externes gràcies a pressupostos que no venen justificats per cap risc ni amenaça.

I tractem, finalment, la vergonyosa política migratòria, de la qual són igualment responsables els estats membres, que amb el tancament i l’externalització de les seves fronteres estan omplint de cadàvers el mar Mediterrani i el desert del Sàhara. Per una banda, significa el desprestigi de l’anomenat humanisme europeu, si es que mai ha existit, i, per l’altra, el ferment de pensaments excloents i xenòfobs i de polítiques d’ultradreta animades per uns sistemes de control policial, com per exemple els anomenats CIES (Centres d’Internament d’Estrangers) que li són perfectament fidels.

Vist aquest panorama, podem dir que ens cal girar del tot el mitjó europeista i pensar que els veritables orígens de l’actual procés continental no foren pas les institucions de caràcter econòmic —exclusivament occidentals— derivades dels Tractats de París de 1951 i de Roma de 1957, sinó de la creació, l’any 1949, del Consell d’Europa, dotat des de l’inici d’una dimensió continental, promotor de la Convenció europea per a la protecció dels Drets Humans (1953), de la Carta Social Europea (1961) i dels Tribunal de Strasbourg (1954), és a dir, de les institucions que posen a la persona per damunt dels interessos econòmics