Així crec que són les coses - Número 495  

Nacions Unides: bones intencions i escasses realitzacions

Arcadi Oliveres

El 24 d’octubre es commemora el 75è aniversari de la creació de l’ONU, moment propici reflexionar i fer balanç sobre aquesta institució.

Foc Nou No es pot negar el fet positiu de voler posar en marxa un instrument de governabilitat interestatal, en especial, molt poc després de finalitzada la Segona Guerra Mundial, quan el clam favorable a la pau era gairebé unànime. En certa manera, el mateix havia succeït amb l’establiment de la Societat de Nacions, després de la Primera Guerra Mundial. Vistos amb una perspectiva de tres quarts de segle, els resultats de la trajectòria de Nacions Unides deixen molt que desitjar; tanmateix, no em semblaria correcte imputar en exclusiva la responsabilitat del seu fracàs a la pròpia organització, sobretot tenint en compte que la seva estructura i funcionament es troben en mans dels estats que en són membres i que tenen la darrera paraula.

Cal dir que no pas tots els estats inscrits tenen la mateixa capacitat d’intervenció. Si bé és cert que cada país disposa del dret a un vot en l’Assemblea General, aquesta situació queda doblement desvirtuada, primer perquè no es té en compte el pes demogràfic i fins i tot territorial de cada un d’ells. Ens trobem, per exemple, que almenys a nivell teòric, l’Índia disposa d’un vot equivalent al d’Andorra. I segon, perquè hi ha un grup d’estats privilegiats (Estats Units, Rússia, Xina, França i Gran Bretanya) que frueixen del “dret de veto” en l’organisme permanent de decisió política de l’ONU que és el Consell de Seguretat. Un privilegi que van adquirir com a vencedors de la Segona Guerra Mundial i al qual no han volgut renunciar mai.

Tot això si parlem tan sols del comportament jurídic de l’organització, al qual caldria afegir també l’acció política que es dona “de facto”. Per esmentar-ne un cas, recordem l’episodi de la picabaralla entre el secretari general de l’ONU Boutros Ghali amb el president dels Estats Units, Bill Clinton durant la primera meitat de la dècada de 1990. Boutros Ghali es queixava del comportament reprovable dels soldats nord-americans, desplaçats a Somàlia en una teòrica acció de pau. La resposta de Washington no fou pas la d’intentar canviar tals actituds sinó la negativa del seu govern a nomenar a Boutros Ghali per a un segon mandat, al qual tenia dret després d’haver obtingut 14 dels 15 vots al Consell de Seguretat. A més, el segon mandat s’havia atorgat de forma pràcticament automàtica fins llavors. No va funcionar cap dels mecanismes estatutaris de l’organització si no un senzill cop a la taula per part del responsable de la Casa Blanca.

En un altre ordre de coses, i al marge de la distribució del poder polític, cal tenir també present l’element de les disponibilitats econòmiques. Tan sols una dada de referència: el pressupost de Nacions Unides destinat al treball per a la pau equival cada any a una sisena part dels recursos adjudicats al Ministeri espanyol de Defensa.

Resulta doncs evident que a les falles internes de Nacions Unides, que segurament són moltes, cal afegir-hi —i probablement resulten encara més importants— les limitacions d’una institució sotmesa en primer lloc als interessos particulars dels estats més poderosos i depenent també de la intervenció constant dels anomenats “poders fàctics”. Desitgem que els següents 75 anys deparin a l’organisme una millor sort, imprescindible sense dubte pel benestar de la comunitat internacional.