Déu bellesa

S’imaginen la Capella Sixtina emblanquinada i sense ni rastre de la famosa pintura de la creació de Miquel Àngel? O el cim del Corcovado a Rio de Janeiro sense l’estàtua de trenta metres d’alçada del Crist Redemptor, amb els seus braços oberts? O l’Eixample dret de Barcelona sense l’obra magna d’Antoni Gaudí, la Sagrada Família? Passejar per tots aquells llocs sense la presència de cada una d’aquestes obres d’art religiós ens provocaria sens dubte un buit que faria que el cor se’ns empetitís una mica. De fet, no podem concebre la nostra història passada, present ni futura sense aquests elements, gravats en l’ADN de la Cultura.

No hi ha cap intervenció de l’ésser humà sobre l’entorn que ens envolta exempta d’influir en tota la humanitat. No podem entendre la història de cap civilització sense el seu desenvolupament artístic, des de les Coves d’Altamira fins al Guggenheim de Bilbao. Com tampoc no podem entendre l’Església sense l’art, perquè Déu és creador. Tot comença amb un procés creatiu, fins i tot el Gènesi ens mostra l’origen del món com una creació a partir del fang, la llum i les ombres, elements substancialment vinculats a la creació artística. El gran arquitecte de l’Univers, que William Blake va immortalitzar en una de les imatges referents de l’art.

No parlem de la projecció catequètica que té com a exemple l’art romànic, sinó de la dimensió purament estètica, de l’experiència del que és diví a través de l’estètica.

L’abril de 1999, en el palau de Castel Gandolfo, es va celebrar el primer encontre sobre “Art i comunió”, una iniciativa del moviment catòlic dels Focolars, amb la intenció de donar resposta a aquest diàleg artístic i espiritual. Amb el lema “Déu bellesa”, es va obrir un discurs entre tots els artistes que vàrem participar en aquell encontre. Independentment de credos o d’esglésies, l’art ens unificava en aquesta experiència del Déu bellesa.

Chiara Lubich va obrir aquest congrés artístic amb una frase que va deixar clara aquesta dimensió de Déu en l’“obra de Maria”: “Manifestar amb la vida, amb la paraula, amb les arts, que Déu és bellesa i no només veritat i bondat; això ha apassionat el moviment des de l’inici» (Chiara Lubich).

Just aquell mateix mes i any sortia la carta del papa Juan Pau II als artistes, que comença amb aquesta frase: “L’artista, imatge de Déu Creador”. Més endavant, en el capítol dotze, Juan Pau II apunta: “Per transmetre el missatge que Crist li ha confiat, l’Església té necessitat de l’art. En efecte, s’ha de fer perceptible, més encara, fascinant en la mesura possible, el món de l’esperit, de l’invisible, de Déu. Per tant, ha d’encunyar en fórmules significatives el que en si mateix és inefable”.

El papa Joan Pau II deixa clara la missió fonamental del misteri a través de l’experiència estètica. Més encara, el seu successor en el pontificat, el papa Benet XVI, en una altra carta als artistes subscriurà: “[L’art té] la capacitat de captar […] el Misteri del qual en formem part i que ens pot donar la plenitud”. Tots dos Papes parlen de la funció indispensable de l’art en la materialització del Misteri: podríem explicar-lo en forma de creu, en la seva verticalitat com a mitjancer entre el cel i la terra, i en l’horitzontalitat entre totes les persones que el contemplen.

Com diria el poeta sufí Ibn Arabí: “El meu cor pot adoptar totes les formes”. Només des d’aquesta experiència amb la bellesa, el nostre cor pot adoptar totes les formes, i no hi ha bellesa sense amor”.

No podem entendre l’Església sense l’art, ni l’art sense l’experiència transcendental. Totes dues es troben substancialment lligades. Vam ser creats a imatge de Déu; romandre en aquesta imatge és romandre en la veritat, la bondat i la bellesa.

Francis Marín
Il·lustrador i director de Col·lecció de llibres il·lustrats Kyrie
@arte.francis.marin