En defensa de la política - Número 490  

Un corc que es fa més gran
Albert Sáez

El celibat i el veto al sacerdoci femení no són causa ni dels abusos ni de les violacions, però és evident que alimenten una manera de fer que pot afavorir la impunitat en aquests tipus de pràctiques.

Foc NouLa Fundació Blanquerna, de la diòcesi de La manera com s’ha gestionat a l’Església el tema dels abusos a menors en els últims 50 anys és una bomba de rellotgeria que esclata de manera intermitent, però que, gràcies a la contundència i a la valentia del papa Francesc, va a poc a poc obrint un temps nou: el de la transparència i la col·laboració amb la justícia. El recent informe de l’abadia de Montserrat sobre el cas del pare Andreu n’és una mostra. Cal aplaudir la iniciativa i el coratge de l’abat Soler de donar la cara davant dels feligresos i dels mitjans de comunicació. Aquest temps nou s’està expressant en debats com els del Sínode de l’Amazònia o el dels bisbes alemanys. En el rerefons hi ha la necessitat de tirar de nou a terra els murs de l’Església. Peter Berger, el gran sociòleg de la religió i mestre del mestre Joan Estruch, explicava que les institucions confessionals tenen períodes de trencament de murs que acaben pel perill de dissolució i etapes d’aixecament de murs que acaben en episodis de corrupció. El Vaticà II va ser un temps d’enderrocar murs i Joan Pau II els va tornar a aixecar amb el seu famós: “No tingueu por” que volia dir també que tancaria les portes perquè no entrés la frescor. Però dins dels murs de la seguretat doctrinal, és a on aconsegueix amagar-se la impunitat davant de les conductes inadequades. Benet XVI ha estat el nexe entre el temps d’aixecament de murs de Joan Pau II i l’obertura de Francesc. Ell que va arribar a Papa per la seva seguretat doctrinal però quan es va adonar del què passava va començar a enderrocar el mur de la impunitat. Caldria fer-lo sant aviat.

L’Església ha estat tradicionalment una institució tancada. Això ha donat fruïts en forma de molta gent concentrada en la pregària, l’educació o l’acció social. Però el que ha passat amb els abusos obliga a fer-se una pregunta: ¿són evangèliques les institucions tancades i excessivament jerarquitzades? Semblaria que no. No cal caure en la ingenuïtat de pensar que a l’evangeli no li calen institucions. Però n’hi pot haver de moltes menes. L’estil de vida personal que porta Francesc al Vaticà ho demostra. Diuen els vaticanistes que té dues agendes paral·leles. Al matí rep a qui li diuen que ho ha de fer. I a la tarda a qui li convé. És un exemple. És evident que Bergoglio està trobant moltes dificultats per traslladar aquest estil personal a l’esfera institucional. Tampoc ho va aconseguir Joan Pau II, però en el seu cas va deixar l’agenda oficial en mans dels voltors de l’ortodòxia que ara hem sabut que també ho eren de la impunitat. Tot indica que en els pròxims mesos viurem un combat definitiu entre els que aixequen murs i els que els tiren a terra.

S’aproxima, doncs, una nova onada d’escàndols. Ara, de part de les monges que van denunciar en el seu moment actes de violació de part dels seus superiors masculins. Els primers casos han començat a sortir i diuen que en sortiran molts més. Hem d’esperar que el papa Francesc tindrà el mateix menú que amb la pederàstia: transparència i col·laboració amb la justícia. Però el debat aleshores potser serà inajornable. Dos dels materials amb els quals l’Església catòlica ha aixecat els seus murs podrien no aguantar l’embat: el celibat i el veto al sacerdoci femení. No són causa ni dels abusos ni de les violacions, però és evident que alimenten una manera de fer que pot afavorir la impunitat amb aquesta mena de pràctiques. Fa la impressió que les forces de la resistència estan ben organitzades i faran servir l’argument de sempre: les denúncies són una atac a la institució i a la seva doctrina. Una defensa basada en l’atac i no en la revisió de les pròpies febleses, una defensa molt poc evangèlica. És el moment de fer-hi front donant suport al Papa de la transparència que farà l’Església més lliure, doncs, més evangèlica