Entrevista a Dani Font, Coordinador del projecte Catalonia Sacra  

Dani Font: “Cada vegada sabem valorar més el propi patrimoni”

Xavier Pete Vega
Periodista


Des de 2012 l’Església catalana compta amb Catalonia Sacra, una xarxa interdiocesana destinada a dinamitzar i promoure el seu ric patrimoni cultural. Dani Font, coordinador de la iniciativa, bufa les espelmes del decenni d’aquesta entitat amb el convenciment que el fet religiós pot sortir guanyant arran d’un nou estil turístic que, lentament, es va estenent més enllà de les grans ciutats, fins ara únics reclams.

¿Quin és el camí que segueix Catalonia Sacra cap a la seva maduresa com a entitat?

Durant aquests 10 anys, Catalonia Sacra ha pogut bastir dues parets mestres: el convenciment de tots els bisbats de la necessitat d’un treball conjunt per la promoció del nostre patrimoni cultural, i l’estructuració d’un projecte basat en els equipaments i en les persones que ja treballen cada dia en aquesta promoció. Estem satisfets, perquè hem aconseguit el principal objectiu: encarnar Catalonia Sacra en la vida ordinària i el funcionament dels responsables del patrimoni cultural de l’Església. Esdevenir un projecte sobrevingut, aliè, era un perill ben real que crec que hem pogut evitar. El reconeixement extern que hem rebut, tant per les bondats del nostre patrimoni com per la idoneïtat d’haver creat un projecte com Catalonia Sacra, ens confirma que anem bé.

¿En general, quina valoració extreu de la seva participació en les Jornades Europees de Patrimoni d’enguany?

Com cada any, les JEP acosten el nostre patrimoni a molta gent que normalment no n’és visitant habitual. Hem organitzat una quarantena d’activitats específiques per les JEP, i totes les esglésies de la Xarxa hi han participat d’una manera o altra. N’estem contents; enguany, més de 4000 persones han passat per activitats o monuments relacionats amb Catalonia Sacra durant les JEP.

Foc Nou

¿Com encaixa, a l’hora de formar part del mateix sac, el patrimoni eclesial de gran tirada comercial i turística (catedrals, basíliques...) en un mar de petites construccions que també són patrimonialment importants a Catalunya?

Aquest fet és la nostra gran riquesa i la gran dificultat, alhora. El projecte de la Xarxa de Catalonia Sacra, per exemple, va adreçat als equipaments que ja compten amb una organització que els permet estar amatents al turisme. L’agenda anual d’activitats culturals, en canvi, persegueix visitar aquells monuments poc coneguts i habitualment tancats al visitant. Intentem crear dinàmiques de treball en què el gran ajudi al petit en temes de gestió, i el petit ajudi al gran a l’hora de fer sencer el seu relat històric i eclesial: junts són el testimoni de l’encarnació del cristianisme a Catalunya.

¿Com feu que la persona interessada en patrimoni comprengui que aquests no són només els elements monumentals i atractius a simple vista?

A través de l’agenda anual d’activitats de Catalonia Sacra ens acostem a tots els racons del nostre país, i anem descobrint petits grans tresors del nostre patrimoni. Ara que hem fet recompte, hem vist que hem visitat més de 180 esglésies diferents en aquests 10 anys de vida. Hem pogut comprovar que les nostres esglésies, per humils que siguin, guarden totes alguns elements patrimonials que ens fascinen i que són capaços de trasbalsar-nos.

¿Vivim amb un mal endèmic d’assaborir ràpid i corrent el patrimoni quan som a l’estranger, i de no valorar prou el que tenim a Catalunya?

Cada vegada menys. Crec que cada vegada sabem més sortir a l’estranger a fer viatges més aprofitats culturalment i menys ambiciosos geogràficament. I crec que cada vegada sabem valorar més el propi patrimoni, que, tot sigui dit, ha anat gaudint, durant les darreres dècades, d’un esforç notable col·lectiu per a millorar-ne les condicions materials i d’accessibilitat. Un fet colateral positiu de la terrible pandèmia que hem sofert ha estat l’increment notabilíssim de públic local en els nostres monuments, durant els estius dels anys 2020 i 2021. A Catalonia Sacra vam portar a terme una campanya estival, “Tot és aquí”, que convidava a visitar el patrimoni del nostre país: no calia anar gaire lluny per trobar-ho “tot”.

¿Com veu l’actitud del turista estranger, en línies generals, quan li oferim el patrimoni eclesial que tenim?

El visitant estranger surt molt satisfet de les seves visites al patrimoni cultural. Així ho reflecteixen els diferents estudis que es fan sobre el turisme cultural. Hi ha un públic que ja ha planificat la seva estada entre nosaltres amb l’objectiu de visitar el patrimoni, sobretot en les grans ciutats. I els nostres grans monuments estan sobradament a punt per acollir-los. Però també hi ha un tipus de visitant que, durant la seva estada, es “troba” amb el patrimoni, sobretot en les petites ciutats o el món rural. Aquí la descoberta és total, i el seu grau de satisfacció és molt elevat. Sí que ens queda camp per recórrer en temes d’ampliació d’horaris, informacions en idiomes, serveis annexes, etc. I això el turista ho demana. Però bé, anem fent.

La imatgeria turística catalana també ofereix reclams eclesiàstics de primer nivell. Això beneficia, indirectament, a comerços i negocis propers, com em puc imaginar. ¿Cap a quin mapa cultural i religiós estem anant, des de la vessant econòmica?

És evident que l’atracció dels visitants que genera el nostre patrimoni afavoreix els seus entorns socioeconòmics. Els restaurants, els hotels, però també els oficis més directes relacionats amb el patrimoni (guies turístics, restauradors, gestors culturals...) es beneficien del visitant que arriba atret pel monument. I això és una bona cosa, en llocs grans de molt turisme, però també en petits pobles on no n’hi ha tant. I crec que anirà a més, perquè la tendència general del fet turístic, després de dècades d’un sistema un punt depredador i poc respectuós amb el món local, va girant cap a una vivència més conscient del viatger. El “nou” turisme vol entendre les comunitats que visita, anar més enllà de les grans icones, fugir de la massificació, entendre el patrimoni menut, fer un “viure” tranquil. Tota aquesta nova tendència del turisme, tota ella més sostenible, crec que afavoreix el nostre patrimoni, tant pel nombre de visitants com per l’interès que pugui despertar en aquestes noves actituds. Perquè el nostre patrimoni és ric, divers, fet de la vivència secular dels habitants dels pobles, encarnat en la història i en el territori. És una oportunitat per donar-se a conèixer com a comunitats d’Església, més enllà del valor del nostre patrimoni material.