Entrevista a Fra Valentí Serra  

Fra Valentí Serra: "El pessebre és dins l’ànima del nostre poble"

Jordi Pacheco
Periodista


L’any 1223, retornat a Itàlia després d’un colpidor pelegrinatge a Terra Santa, Sant Francesc d’Assís va contemplar a la vall de Rieti unes grutes que li van evocar certs paisatges que havia vist a Betlem. El sentiment d’admiració i la fonda experiència espiritual viscuda a Orient van provocar en el Poverello d’Assisi el desig de promoure el que va ser la primera escenificació d’un pessebre vivent, que va tenir lloc pel Nadal d’aquell any a la localitat de Greccio i va comptar amb la participació de frares arribats d’altres llocs i habitants de la comarca.

Edicions Morera commemora ara els vuit segles d’aquell fet cabdal de la cultura cristiana amb Entrem dins del pessebre. Un petit univers a les teves mans, de Fra Valentí Serra de Manresa. Amb l’erudició i l’esperit divulgatiu que el caracteritza, el religiós caputxí revela amb aquest nou llibre alguns dels aspectes més destacats d’una entranyable tradició que implica tota la família al voltant d’una activitat plàstica i didàctica que demana moviment constant. Perquè, com assegura Fra Valentí, “un pessebre no és una cosa estàtica, sinó viva i dinàmica, que té un calendari, una progressiva aproximació de les figures en què els infants hi participen plenament”.

¿Com va sorgir la idea de publicar aquest llibre?

Amb ell hem volgut commemorar la important fita que són vuit segles del pessebre i, al mateix temps, fer-nos ressò d’Admirabile signum, el document amb què el papa Francesc ens invita a mantenir viva aquesta tradició; el pessebre té una dimensió no només simbòlica sinó també catequètica per aquesta capacitat de fer entrar el misteri de Crist dins de casa teva. Amb tot, en l’actualitat els infants o joves no sempre entenen el sentit del que es fa o per què es fan les coses, i com que el pessebre té un simbolisme ocult, molt antic i venerable, de tradicions acumulades, vaig pensar que això s’havia d’explicar. Aleshores, a partir de referències a l’aportació pastoral dels caputxins a favor del pessebre familiar, ha sortit aquest llibre.

¿Com s’explica que, per una banda, la societat estigui tan allunyada del fet religiós i, per l’altra, el pessebre tingui un arrelament tan estès a casa nostra?

El pessebre és una tradició viva, i malgrat la minva de l’expressió de la religiositat, és una cosa que ha entrat tant en l’ànima del nostre poble i per això no s’ha deixat de fer. Persones que potser no són ‘militants’ catòlics però que tenen una certa formació i tradició cristiana no deixen passar l’ocasió de fer el pessebre a casa; és una cosa que sempre s’ha fet i que, d’alguna manera, expressa el nostre desig de ser com aquelles figures que s’acosten a Jesús —nascut en un estable enmig de la pobresa més absoluta— amb humilitat i tendresa, tal com són, portant-hi el millor que tenen, que no és gran cosa (un xai, una gallina, formatge, mel…). Les figures del pessebre expressen allò que voldríem ser, i el nostre desig de trobar-nos amb aquest Déu que entra en la nostra història d’una forma tan propera.

¿Quin és el paper del bou i la mula en el pessebre?

Foc NouSón les figures més emblemàtiques —formen part del misteri juntament amb Maria, Josep i l’infant Jesús—, que donen acolliment i escalf al messies amb el seu alè, mostrant l’actitud que s’hauria de tenir per rebre el fill de Déu. Després hi ha figures com els reis, que escoltaran l’anunci de l’àngel o veuran l’estel al firmament i el seguiran, tot buscant el messies per adorar-lo i mostrar-li agraïment. Però dins del pessebre també hi ha altres personatges que resten indiferents davant el naixement: els oficis, els pastors, expressen una actitud que es va produir en aquell moment i se segueix produint en els nostres dies. Per tant, al pessebre hi ha els qui escolten l’anunci i s’hi aproximen i els que segueixen la seva vida com si res no passés. Però Jesucrist neix, i ho fa per a tothom; i encara que el món actuï com si no existís, Déu hi és i ens acompanya misteriosament amb la seva providència i cada any ens envia el seu fill per Nadal.

A casa nostra és coneguda la iniciativa de Francesc Mateu Hosta, que cada any basteix un pessebre amb ninots Playmobil situat en una realitat social determinada. Per exemple, les seves recreacions han reflectit la situació dels manters de Barcelona, els refugiats a Lesbos, o els menors no acompanyats. ¿Què en pensa, d’interpretacions del pessebre com aquestes?

No conec l’experiència dels pessebres Playmobil. Personalment penso que els pessebres han de ser tradicionals, amb les figures del “misteri”, plàstics, figuratius, amb els pastors i els paisatges de les nostres comarques, els pessebres “de sempre”. Amb tot, també comprenc que alguns artistes “novadors” es valguin de la força del missatge del pessebre, i trobin, o “facin néixer” Jesús en situacions de pobresa i marginació, servint-se dels nous mitjans, ja que el Fill de Déu escollí el camí de la pobresa i de la humilitat quan s’encarnà i entrà en la nostra història per canviar-la.

I dels denominats pessebres ‘laics’ o ‘abstractes’, que durant els darrers anys han volgut impulsar ajuntaments com ara el de Barcelona, ¿què n’opina?

Un pessebre és un pessebre, i la nostra tradició occidental, agradi o no agradi, està marcada pel cristianisme. I el fet de Nadal no canvia només el calendari sinó la història de la humanitat. És un esdeveniment cabdal que va tenir lloc en un context històrico-social molt humil però que no es pot menystenir. Moltes famílies encara troben en el pessebre una expressió d’allò que vivim. No és una cosa comercial, els llums dels carrers, no hi són perquè ho vulguin els comerços, hi són perquè el Fill de Déu amb la seva vinguda va il·luminar la nostra existència. Tot això té un sentit, i encara que l’arbre de Nadal pugui tenir també una arrel pagana cristianitzada com “arbre sant” per visibilitzar l’amor etern de Déu, no té la força simbòlica, didàctica i plàstica i expressiva que té el pessebre. Sobretot un pessebre català, en el qual entra Crist en la nostra història a través de les nostres masies, comarques i paisatges, amb una extraordinària força evocadora. És una llàstima que alguns municipis vulguin censurar, apartar o limitar aquesta expressió malgrat que hi hagi una gran part de la ciutadania que la sent com a pròpia, i no hauria de molestar a ningú ja que neix el Messies, “el Príncep de la pau”.

Davant d’un Nadal que ens aboca a una certa superficialitat marcada per un consum exagerat, ¿quina mena de celebració nadalenca reivindica Fra Valentí Serra?

El Nadal és una celebració cristiana, que ve marcada per la litúrgia i per les nostres tradicions. De manera que és una festa solidària i de proximitat amb els qui més pateixen, per això en aquests dies es fan acaptes especials perquè les famílies en situació de pobresa puguin passar un Nadal millor. Els cristians agraïm que Jesús escollís un camí de senzillesa i de pobresa, per tant, no estem per aquestes consignes de malgastar; la nostra antropologia i tradició cristiana i catalana comporta el fet de no estirar més el braç que la màniga. Hem de mantenir el seny i la moderació, posar límits i ser sobris en el menjar i en el beure. Els excessos fan mal al cos i a la butxaca, per tant, hem de viure el Nadal amb joia però sempre amb moderació.

Per acabar: com a franciscà, que pensa de l’aportació del papa Francesc a través de les encícliques Laudato si i Fratelli Tutti, inspirades en Sant Francesc d’Assís?

Laudato si recull tota una actitud de l’home davant del món que ve de la visió franciscana: nosaltres no som amos del món sinó administradors, i hem d’administrar aquest món amb seny, respecte i no pensant només en nosaltres sinó en els que vindran i pensant que totes les criatures amb qui compartim el planeta són germanes; per tant, ens hem de respectar i ser solidaris mútuament. Aquesta és una gran intuïció que ve de Sant Francesc d’Assís i que el papa Francesc ha convertit en doctrina pontifícia amb un document que ha suscitat interès més enllà del cristianisme. I és evident que a Fratelli tutti també hi ha un ressò molt gran de la fraternitat universal franciscana: tots som germans i germans de les coses creades, com diu Sant Francesc d’Assís.