Entrevista a Pablo López Orosa  

Pablo López Orosa: “És important ressaltar l’esforç d’aquells que intenten fer que les coses millorin"
Santiago Gorgas

Com va arribar a aquest article?

Jo treballava per a Agencia Efe a Guatemala. M’hi vaig estar un any i dos mesos. Les agències tenen una dinàmica d’actualitat que no et permet dedicar a les històries tot el temps que mereixen. Havia escoltat parlar moltes vegades de la història de Don Otto i, en el moment en què vaig decidir deixar aquella feina per posar-me a treballar novament pel meu compte, me’n vaig recordar i senzillament la vaig elaborar amb més temps i amb més pausa. De fet, a partir d’aquesta història van sorgir unes altres i altres contactes. Una història et porta a una altra, el que es necessita és temps. Tal com estan plantejats alguns mitjans de comunicació en l’actualitat, el que menys hi ha és temps.

On radica la valentia en el periodisme?

Foc Nou M’agrada molt reivindicar els periodistes locals. Perquè són la gent que treu les històries endavant. De fet, en alguns treballs m’he portat els diners i el nom però qui veritablement va fer la feina vas ser el “fixer”. Acabo de tornar de Somàlia, anàvem a visitar un camp de refugiats en el qual només podíem estar deu minuts. Llavors el “fixer” em va dir que no em preocupés, que ell s’encarregava. Mentre jo feia unes fotos i parlava amb els nens, ell va fer les preguntes. Ni tan sols em va demanar què volia saber, sabia perfectament el que jo necessitava. És cert que en la transcripció poses la seva part, però realment qui ha fet el treball és el periodista local i crec que hauríem de reivindicar-lo més. Jo vaig allà, escric la meva història i me’n torno. Mentre que els periodistes locals s’hi queden i són els qui realment se la juguen.

Parlem de La Limonada.

La Limonada és un dels barris més perillosos de Guatemala, encara que no és el pitjor. El que el defineix és la desesperança. Des de la Limonada a Zona 10, que és la zona amb més vida a Guatemala i on es troben la majoria dels restaurants, hi ha uns vint minuts caminant. La Zona 4, que és la més bohèmia, n’és encara més a prop. La gent d’aquesta zona atribueix la inseguretat als nois que atraquen els conductors de vehicles quan s’aturen als semàfors. Guatemala és un país tremendament insegur, però ningú no es pregunta per què aquests nois roben, i el cert és que ho fan perquè no tenen una altra alternativa. La vida nord-americana la tenen a l’abast de la mà però no la poden aconseguir. La desigualtat social genera frustració. A La Limonada hi ha una escola amb capacitat per a 100 persones i al barri n’hi ha 60 mil, dels quals la majoria són nens. També passa que a la gent dels assentaments no se’ls dóna feina. A una persona amb el cos tatuat, tampoc. Excepcionalment, però, et trobes amb casos com el de Don Otto i el seu fill, que decideixen no anar pel camí de la violència. No és la decisió més fàcil. Les maras saben com captar als nois. En molts casos vénen de famílies trencades i les maras els ofereixen contenció i afecte; i una vegada que hi entres ja no en pots sortir.

Com funcionen les maras?

És difícil explicar com funcionen les maras, perquè és un moviment que ha fluctuat amb els anys. Van nèixer a Los Angeles durant els anys 1980. En aquella època, immigrants salvadorencs, hondurenys i guatemalencs van arribar a aquesta ciutat nord-americana i en no aconseguir integrar-se en la societat van formar guetos que van començar a donar-se suport els uns als altres. L’immigrant arribava a Estats Units i es posava a treballar sense descans per poder mantenir la família. El fills d’aquests, segona o tercera generació, eren els qui sofrien el rebuig social. Sentien que eren allà, però el somni americà no anava amb ells. Llavors es van anar radicalitzant i aleshores va ser quan es varen formar les maras. En el moment de l’expulsió, promoguda per George Bush, els immigrants guatemalencs van tornar a un país que feia dècades que vivia immers en un conflicte armat intern, un país devastat i sense institucions. No els volien a EE.UU. però tampoc a Guatemala, de manera que varen formar grups, com a guetos, i a poc a poc es van anar fent forts. En un estat en el qual no hi havia institucions, les maras van prendre aquest paper. El que fan aquestes organitzacions criminals és apropiar-se dels barris. I ho aconsegueixen amb negocis il·lícits, vendes d’armes i extorsió, que és la clau de tota la jugada. En molts casos, les maras són estats paral·lels dins del propi estat. S’han ficat a les institucions, a la policia, a l’exèrcit i fins i tot en els ministeris. Aquesta gent ja no va amb tatuatges. Simplement són allà i tenen un deute: quan les maras els criden han de respondre.

Les bases del Memorial Joan Gomis especifiquen la importància de destacar un periodisme compromès amb la solidaritat, la pau, els drets humans i l’enteniment entre cultures i religions. Quin és el veritable sentit del periodisme social?

Em sembla que el més important és el fet de no quedar-nos merament en la denúncia, encara que hi ha casos i casos. Hi ha moments en els quals s’ha de denunciar el que està passant perquè no es pot fer una altra cosa. No obstant això, crec que hi ha molta tendència a quedar-se en el drama. Al mateix temps que trobes llocs on es pateixen moltes misèries descobreixes que hi ha gent que està intentant canviar les coses. És important ressaltar l’esforç de la gent per fer que la cosa avanci. Quan més dramàtica és la situació, més radical és la resposta de l’ésser humà. Hi ha els que es tornen molt dolents i es dediquen a matar gent, i d’altres com don Otto, que reaccionen d’una manera totalment contrària. Els extrems treuen el millor i el pitjor de cadascú. Em sembla molt important enfocar-nos en això, no quedar-nos dient «mira, pobrets, què malament que estan». Ells també estan tirant endavant projectes socials, don Otto no és un cas aïllat. Cal enfocar-se en el futur i en l’esperança. Crec que cal més periodisme social, igual com crec que entre el periodisme que denuncia i el periodisme social hi ha un límit molt subjectiu.

Què significa guanyar aquest premi?

S’agraeix molt que algú repari en el teu treball. Moltes vegades et preguntes per què estic treballant o si li interessarà a algú el que estic explicant. Que reconeguin aquest treball va ser una alegria molt gran i un estímul. No obstant això, arribar fins allí és possible gràcies als mitjans de comunicació que m’han donat l’espai per publicar aquest tipus de reportatges.