Jardins Roser Bofill

Roser Bofill
Roser Bofill

Un referent és una persona en qui t’emmiralles, il·lumina. T’inspira, diríem ara. En periodisme religiós només hi ha hagut dues dones referents. I ambdues són catalanes: la Roser Bofill, i la Maria Teresa Aubach. Desconec si es coneixien, però intueixo que sí. Totes dues de temperament molt fort. Dones intel·ligents i vives, treballadores i astutes. Bones persones. De caràcter. Totes dues es mereixen aules a les facultats de periodisme amb el seu nom en lletres grans i daurades. I un carrer, perquè no, una plaça, un jardí. La Roser és un nom que sempre ha anat unit al del seu marit Llorenç. El fet té avantatges, però també inconvenients. Era la seva dona, la seva còmplice, el seu puntal. Junts van compartir vida i projectes. Però la Roser, ella sola, professionalment, valia un imperi. L’extingida Escola de Periodisme de l’Església del CIC la va tenir d’alumna i la meva Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, de professora. El seu nom ve sempre associat a El Ciervo i a Foc Nou, però també era articulista a Saó. València també la va plorar. Pensem en els noms dels llocs on va treballar: un foc que renova, un cèrvol que beu aigua per calmar la set, saó, estat d’una cosa que arriba a la perfecció. Va rebre premis, condecoracions, reconeixements. Era una dona progressista amb contenció: d’idees obertes, cervell atent als canvis, però no era destralera ni accelerada. La Roser no era una periodista que disparava dards i feia mal.

Roser Bofill
Roser Bofill

La seva actitud era més d’anunciar que denunciar. Una dona ferma. Els seus llibres ja ens donen a entendre que no era una dogmàtica (Boira Baixa), que era molt creient (Tiempo de Dios), que dubtava (Creo, ayuda mi poca fe) i que tenia confiança (Quédate con nosotros). A més, vivia en el món que li havia tocat i no es lamentava de temps passats (El dia d’avui).

Aquesta dona catalana, filla de nissaga nostrada del Montseny, creia que l’Església era una comunitat que s’havia de renovar. La veia una institució massa plena de pors i precaucions. Una Església que no estava del tot a l’alçada dels canvis que portava el món. No amagava el seu entusiasme franc pel papa Joan XXIII. En el seu vocabulari ric en matisos fruits d’una excel·lent formació humana, espiritual i intel·lectual, no abundaven grans disquisicions teològiques, ni tampoc ho pretenia: directa i planera, escrivia amb la intenció de fer-se entendre sense mediacions. Era una dona que alçava la veu, però no una dona d’enarbolar banderes. La seva militància l’exercia amb el periodisme i el món editorial, al qual va dedicar la vida professional. El periodisme vol explicar la realitat, i busca la veritat en les coses. No intenta edulcorar-la. Tampoc és un camp de batalla per a lluites ideològiques estèrils. La Roser era una dona que estimava el món de la comunicació. Els llibres i el paper la va acompanyar sempre i em resulta difícil imaginar una Roser Bofill digital i prou.

Roser Bofill
Roser Bofill

No deu ser casualitat que nasqués el 25 de gener, dia de la conversió de sant Pau: la Roser tenia el zel apostòlic que vol fer noves totes les coses. I no era amant de l’immobilisme clerical. Gens. Potser per això rebia també crítiques dels sectors conservadors catòlics, que la titllaven de burgesa progre que volia donar lliçons de cristianisme de base. El seu progressisme no era un maquillatge pietós. La seva ploma no estalviava crítiques i esmenes. No es va allunyar de la jerarquia, però tampoc hi anava de bracet.

La seva vida la va dur a interlocutar amb personatges molt cultivats. La frescor irreverent dels poetes, la fúria dels artistes, la reivindicació dels capellans obrers, la rutilància dels laics que volien ser protagonistes eren el seu escenari habitual. Art i fe, família i natura, cultura i actualitat. Tot era un.

Com a periodista influent que era, descarregava en forma de tinta el que tenia al pap. Les dones que venim després de la Roser Bofill tenim el seu llegat, la seva fe, la seva força, la seva mirada aguda però no desafiant. El seu tarannà ferm però no arrogant. El seu caràcter determinat però sempre propositiu. També dubtava, i això subratlla el seu aspecte més vulnerable i alhora més pregon. Una fe sense foscor seria una insolació espiritual, i no és el que el seu estimat Concili Vaticà II pregonava.

Míriam Díez
Periodista
@miriamdiez

Comparteix

Contingut relacionat