L'església de cada dia - Número 494  

Una Església confinada, però no pas tancada

Francesc Romeu

No ho podem pas negar: tres mesos confinats a casa, aïllats, i amb les esglésies tancades i les activitats civils i religioses anul·lades, segur que ens han donat molt temps per pensar. I ben segur que ara algunes coses canviaran.

Foc Nou Aquesta crisi del coronavirus, amb el seu corresponent confinament, ens canviarà. Segur! Ho diu tothom: res no tornarà a ser el mateix. Això, que ja es viu en molts camps (polític, social, econòmic, sanitari...), també ho podem dir en el camp de les creences i de l’espiritualitat. Fins i tot en l’espiritualitat laica, que alguns també defensen, i amb raó. Els sectors més conservadors i fonamentalistes ho tindran molt més difícil, pel seu habitual tancament i immobilisme; però els sectors més oberts ben segur que ja ho han notat i caminen en aquest sentit. Els humans, un cop més, hem de donar mostres de la nostra gran capacitat d’adaptació.

Una nova espiritualitat pels temps de crisi

Nosaltres veníem d’una espiritualitat que posava molt més l’èmfasi en la pràctica religiosa que no pas en la interioritat. Ara, amb aquests dies de confinament a casa i amb el centres de culte tancats, tothom ha descobert molt més el seu interior. Aquests dies, l’espiritualitat de l’acció exterior, abocada al que es pugui fer pels altres, ha anat mutant i deixant pas a un treball de construcció personal, elaborat en la intimitat. És molt lògic: si no es pot sortir hem d’entrar. I potser hem entrat més en la nostra interioritat.

Ara ens cal una espiritualitat que ens empenyi a l’exercici de la contemplació, del saber mirar. Contemplar no és una inacció (com pensen alguns), perquè mirar no és pas tancar els ulls. Per això, aquests mesos s’ha posat de moda el lema #JoActuo, que precisament era per convidar a quedar-nos a casa. Necessitem, doncs, una espiritualitat molt més contemplativa i que ens ajudi a viure la realitat present i la que vindrà.

Hem de rentar-nos molt més

En aquesta contemplació podem fer un exercici ben fàcil: mirem els canvis que hem hagut d’introduir quan entrem i sortim de casa. En primer lloc, se’ns ha demanat que ens rentem molt més —i més sovint— les mans. No cal dir ni recordar l’important que són els ritus de purificació en totes les religions, fins i tot en les del llunyà Orient. Aquests ritus no tenen només un significat de treure’ns de sobre tot allò impur que se’ns hagi enganxat del món exterior sinó que també contemplen el perill i la por de poder contaminar els altres amb allò que nosaltres arrosseguem. Quina gran intuïció.

Necessitem, doncs, una espiritualitat que —fent-nos sortir del meu jo— justament ens faci pensar molts més en els altres. Els mediterranis haurem d’aprendre a guardar distància, per respecte, per salut. Igual que les cues que hem fet aquests dies: ara haurem de mirar abans on es troba l’altre per saber on m’he de situar jo. Una altra gran intuïció.

Hem de controlar el que entra i surt de nosaltres

Una segona acció són l’ús de les mascaretes. Per a nosaltres no era un costum habitual com sí que ho és per als països orientals. La mascara és un filtre. I un filtre que ens fa pensar en la nostra respiració. L’alè diví del qual parlen gairebé totes les tradicions religioses. ¿Quants respiradors hem hagut d’inventar i de buscar aquests dies per salvar vides? En alguns dels ritus i dels exercicis de les religions orientals fins i tot ens fan contemplar i controlar la respiració en la seva doble acció: aspirar i expirar. L’aire que entra i el que surt. Per un moment, pensem en el que des de fora fem entrar a dins nostre i si realment ens és útil. Pensem en allò que mengem, el que llegim, el que escoltem. Realment, ¿ens convé? Però, sobretot, pensem també en el que surt de nosaltres, en allò que trèiem cap a l’exterior, el que diem. Realment, ¿convé als altres?

Necessitem, doncs, una espiritualitat amb masacareta, que filtri els nostres pensaments i les nostres paraules. No podem admetre tot el que pensem o tot el que ens passi pel cap, ni ho podem dir sense el filtre del respecte, de l’educació, del no fer mal. En certa manera, la mascareta ens recorda: protegeix els altres com a tu mateix.

Hem de tenir molt més tacte

Una tercera acció, molt habitual ara en les botigues i supermercats, és posar-se el guants. Són tant per protegir- se com, alhora, per no contaminar. Però, com en som d’inútils amb guants, sobretot si hem d’obrir una bossa —també de plàstic— per posar-hi la fruita. Perdem l’habilitat dels dits, perdem el tacte. Aquest confinament a casa ens ha passat, per sort, en un moment de la història en el qual tenim una gran infinitat de mitjans de comunicació (telèfons mòbils, xarxes socials, grups de WhatsApp). ¿Us imagineu això fa cinquanta anys quan en els pobles no hi havia només que una centraleta telefònica? Allò sí que era un confinament!

Ara, tancats a casa, hem augmentat exponencialment molt més la nostra comunicació amb els altres, però potser no hem guanyat amb tacte. Fem córrer missatges virals que poden fer riure a uns però que sovint no tenen gens en compte aquelles persones que aquests dies més han patit, les que han perdut un ésser estimat, les que lluiten contra la malaltia, contra la por. Necessitem, doncs, una espiritualitat amb guants, que cuidi del nostre tacte, d’escoltar més que no pas parlar.

I, finalment, necessitem una espiritualitat que ens prepari per la gran crisi que ha començat i que esclatarà quan tot això s’acabi: la crisi social i econòmica. Necessitem una espiritualitat que ens aboqui de ple a la solidaritat.

Record i memòria del papa Luciani

M’agradaria recuperar alguna de les notícies que, per motiu del confinament i de la gran reducció d’activitats, han passat desapercebudes aquests darrers mesos. La primera, que es va conèixer a finals del mes d’abril, és la creació per part del papa Francesc de la Fundació vaticana per mantenir la memòria del papa Joan Pau I. Una entitat que estarà presidida pel Secretaria d’Estat, el cardenal Pietro Parolin, que en un dels seus discursos s’expressava així sobre el seu ensenyament: “La seva història és la d’un pastor proper a la gent, centrat en l’essencial de la fe i amb una extraordinària sensibilitat social. El seu magisteri és actual. Proximitat, humilitat, senzillesa, insistència en la misericòrdia de Déu, en l’amor al proïsme i en la solidaritat, són les seves característiques més destacades”.

El papa Francesc va erigir a mitjans de febrer la Fundació vaticana Joan Pau I, responent així a la proposta de crear un organisme destinat a aprofundir en la figura, el pensament i els ensenyaments de Joan Pau I. Recordem que el seu nom era el d’Albino Luciani, nascut en un petit poble d’una vall desconeguda de la província italiana de Belluno, el 17 d’octubre del 1912. I va ser papa només durant 33 dies, després del conclave per la mort del papa Pau VI, des del 26 d’agost del 1978 fins el 28 de setembre del mateix 1978, quan va morir d’una aturada cardíaca a la seva habitació, al llit.

El papa del somriure

Durant aquells pocs dies del seu ministeri, per la seva fesomia, ja se’l va anomenar com “el papa del somriure”, una imatge que ens recorda avui la del papa Francesc. Poques coses recordem del seu tan breu magisteri, potser només una: la que ens va recordar que Déu és Pare, però això vol dir que també és Mare. “Déu és Pare i Mare”, deia. Quan Albino Luciani va ser escollit papa, aleshores era el patriarca de Venècia i era també reconegut com un bon periodista, atès que col·laborava habitualment escrivint articles amens i divertits en els diaris i revistes locals. Una bona mostra n’és encara el seu llibre titulat Ilustrísimos señores, publicat per la BAC (Biblioteca de Autores Cristianos), on es recullen tot un seguit de cartes publicades a la revista popular i cristiana el Messaggero di San Antonio. Són 40 cartes a diversos personatges, com poden ser Dickens, Mark Twain, Fígaro, Petrarca, Goethe, Sant Bernardí de Siena, Chesterton, Pinocho, santa Teresa d’Àvila i santa Teresa de Lisieux, o Marconi, l’inventor de la ràdio.

La finalitat d’aquesta Fundació creada ara pel papa Francesc serà la de promoure l’estudi i la difusió dels seus escrits; i tindrà com a objecte: protegir i preservar el patrimoni cultural i religiós deixat pel papa Joan Pau I; promoure iniciatives com conferències, reunions, seminaris, sessions d’estudi; instituir premis i borses d’estudi; tenir cura de la l’activitat editorial tant dels resultats dels seus propis estudis i investigacions com dels treballs de tercers; servir de punt de referència, a Itàlia i a l’estranger, per als que treballen en el mateix camp i amb les mateixes finalitats.

Tal com deia el Secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parolin, que ara presideix aquesta Fundació: Albino Luicini “va ser un bisbe que va viure l’experiència del Concili Ecumènic Vaticà II, la va aplicar i en el seu breu pontificat va fer avançar l’Església pels principals camins que el concili indicava: el retorn a les fonts de l’Evangeli i una renovada acció missionera, la col·legialitat episcopal, el servei en la pobresa eclesial, la recerca de la unitat dels cristians, el diàleg interreligiós, el diàleg amb el món contemporani i el diàleg internacional, portat a terme amb perseverança i determinació, a favor de la justícia i la pau. Penso, per exemple, en les seves audiències generals i en la seva insistència en la pobresa eclesial, la fraternitat universal i l’amor actiu pels pobres: va voler incloure entre els preceptes tradicionals en l’Església un manament sobre les obres de solidaritat i ho va proposar als bisbes italians... Per això, ara és possible tornar a la memòria del papa Luciani, perquè el seu valor històric pot ser plenament restituït en les contingències històriques travessades pel rigor analític que li és degut i obrir noves perspectives d’estudi sobre la seva obra... i no sols per protegir tot el patrimoni dels escrits i l’obra de Joan Pau I, sinó també d’incentivar l’estudi sistemàtic i la difusió del seu pensament i la seva espiritualitat... perquè són extraordinàriament actuals”.

Record de Lluís Espinal, jesuïta i periodista

En aquesta represa de les activitats habituals m’agrada recuperar alguns dels esdeveniments que ens hem perdut per culpa d’aquest confinament. Un dels que més m’ha dolgut ha estat el que hi havia programat per al dimarts 17 de març i que era una taula rodona a la sala d’actes de Cristianisme i Justícia sobre la figura de Lluís Espinal. Hi pensava anar, amb molta il·lusió, mogut per un email que em va enviar el meu amic Xavi Casanovas, director de Cristianisme i Justícia, on hem deia que “sempre m’ha sorprès que sigui algú tan poc reivindicat pel vostre gremi periodístic, perquè el seu testimoni de denúncia i mort és realment notable. Crec que a Catalunya és una figura massa poc coneguda i ens cal reivindicar-la més”. I tenia i té tota la raó!

Màrtir de la denúncia

La seva biografia ens recorda que “a la ciutat de La Paz, la capital de Bolívia, a 3.700 metres d’alçada, la nit del 21 de març de 1980, un jeep va segrestar el jesuïta i periodista Lluís Espinal quan tornava del cinema de veure la pel·lícula Los desalmados i es disposava a preparar la crítica que n’havia de fer en un programa de ràdio. Algú va sentir un crit. El seu cadàver va ser trobat l’endemà per un pagès aimara en un abocador d’escombreries, al costat de La Paz. El seu cos presentava indicis de tortura i 17 ferides de bala. Al seu enterrament hi van assistir unes vuitanta mil persones, a la seva tomba sempre hi ha flors fresques i la inscripció: “La vida és per gastar-la pels altres”. Tres dies després fou també assassinat, a El Salvador, monsenyor Oscar Romero”.

Recordem que “Lluís Espinal havia arribat a Bolívia el 1968, quan aquest país —i pràcticament a tota l’Amèrica Llatina— vivia immeris en una època de dictadures, repressió i violacions dels Drets Humans. És també l’any de l’assemblea dels bisbes de l’Amèrica Llatina, el CELAM, a Medellín; el moment en què sectors de l’Església van madurant un procés de proximitat als pobres i a les seves lluites: en l’anomenada ‘teologia de l’alliberament’. A Bolívia, Espinal se’l coneixia com el “Lucho”, i exercint la seva feina com a periodista i crític de cinema, va denunciar la injustícia, la pobresa, la falta de llibertat o la repressió militar. La seva veu s’havia fet incòmoda per a molts”.

Per un periodisme compromès

Però —anem uns anys enrere—, i cal recordar i subratllar que, entre nosaltres, com a periodista, Espinal havia treballat a Televisió Espanyola als anys 1960, però el contingut de crítica social dels seus programes va topar amb la censura. L’any 1967, li van prohibir un programa sobre els habitatges miserables dels barris marginals de Barcelona (els de les barraques) i una entrevista amb Alfonso Carlos Comín, per la qual cosa va dimitir. Ja a Bolívia, el seu compromís el va portar, com ell mateix deia, a “gastar la vida pels altres”.

Si anem molt més enrere en la seva vida, hem de dir que Lluís Espinal havia nascut a Sant Fruitós de Bages, el 4 de febrer del 1932, per aquest motiu, la seva localitat natal ha convocat l’Any Espinal durant tot aquest any 2020. Al llarg de la segona part de la dècada dels anys 50 va estudiar filosofia i teologia a la Facultat Eclesiàstica dels jesuïtes, a Sant Cugat del Vallès, i fou ordenat sacerdot el juliol del 1962, al mateix Sant Cugat.

El 1964, va marxar cap a Bérgamo, a Itàlia, per estudiar Periodisme Audiovisual, amb l’especialització de ‘cinema per a televisió’. A la seva tornada a Catalunya —com ja hem dit— va treballar a Televisió Espanyola, al programa Cuestión Urgente, que abordava temes d’implicació social.

“Pregàries a boca de canó”

En commemoració d’aquests 40 anys del seu martiri, Cristianisme i Justícia ha reeditat el quadern Pregàries a boca de canó, que es va publicar per primera vegada ja fa 20 anys. Ara s’hi ha afegit una introducció, a càrrec de Víctor Codina, que ajuda a emmarcar la figura de Lluís Espinal i a entendre aquestes pregàries que va escriure per a ser llegides a la ràdio.

En aquesta nova reedició s’inclou també el “Testimoni de la vaga de fam”, un text on el mateix Espinal explica l’experiència viscuda durant els 19 dies de vaga de fam a La Paz, el desembre de 1977, quan es va sumar a la vaga de fam d’un grup de dones mineres per obtenir una amnistia per als presos polítics de la dictadura. Van ser desallotjats per la policia però un petit grup va continuar fins que el govern va concedir la plena amnistia. Espinal va definir aquesta vaga com a una de les experiències més intenses de la seva vida. Per tant, és tracta ara d’un text inèdit, que es publica per primera vegada en català i que té un gran valor testimonial.

Recordem que Cristiansime i Justícia és un Centre d’Estudis que està a dins d’una Fundació dels jesuïtes que justament porta per nom el de Lluís Espinal.

Nova pàgina web de Justícia i Pau

En aquest context difícil, a causa de la crisi del covid-19, i en què la defensa de les persones més vulnerables esdevé encara més primordial, Justícia i Pau va presentar, a finals del mes de maig, el seu nou web, amb un disseny més clar i minimalista i amb una disposició dels continguts més ordenada i accessible. L’ONG reforça, d’aquesta manera, la seva tasca de contínua promoció i defensa dels drets humans durant els darrers 52 anys.

El nou disseny potencia que tothom pugui visualitzar, a primer cop d’ull, l’activitat que du a terme l’entitat, estructurada en quatre eixos d’acció: pau, diversitat i democràcia; desenvolupament humà integral; drets humans, i justícia restaurativa. L’objectiu últim és fer arribar a més persones els nombrosos continguts d’informació i anàlisi social que Justícia i Pau produeix de manera constant.

Seguint la pràctica de treball amb organitzacions vinculades a l’economia social i solidària, el web ha estat desenvolupat per part de l’estudi creatiu RiceUp, que és una cooperativa membre de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya. Al mateix temps, el nou portal és fruit del treball conjunt de multitud de persones vinculades a Justícia i Pau: equip de govern, persones voluntàries, estudiants en pràctiques, equip tècnic i altres membres de l’entitat, la qual cosa ha permès ajustar- lo a les necessitats del conjunt de persones implicades.

Davant dels moments crítics que vivim, cal que tots ens preparem per assumir grans reptes. Amb aquest nou web, Justícia i Pau afronta el futur molt més ben preparada. Per accedir al web heu d’escriure aquesta adreça: www. justiciaipau.org.

Cinc anys de la “Laudato si’”

El passat diumenge 24 de maig, festa de l’Ascensió del Senyor, es va complir el cinquè aniversari de la publicació de la darrera encíclica del papa Francesc, titulada Laudato si’, recollint aquelles paraules de sant Francesc en la seva pregària del “Càntic de les criatures”, que comença justament dient això: “Lloat sigueu”. Tothom ha reconegut el gran encert d’aquesta encíclica del papa Francesc pel que fa al seu contingut, inclosa ja dins del conjunt que anomenem la Doctrina Social de l’Església.

Es tracta d’un text que, més que tancar-nos en els nostres propis debats doctrinals interns, més aviat ens obre a la preocupació pel món i pel que el papa Francesc defineix com la nostra “Casa Comuna” que hem de cuidar. Esdevenint, per tant, un text bàsic d’una Església que no es vol tancada en si mateixa sinó oberta i “en sortida” cap al món, tal com vol el papa Francesc. D’altra banda, és un text obert que ens permet no només comentar-lo entre els creients sinó que ens aboca a treballar socialment i políticament amb moltes altres persones d’ideologies molt diverses.

Les “eco-parròquies”

Una de les entitats socials i d’Església que més bé i millor han recollir l’esperit d’aquesta encíclica ha estat la que anomenàvem fa un moment, Justícia i Pau, que fins i tot ha creat un grup propi de treball coordinat que s’anomena “Ecoparròquies”. En motiu doncs d’aquest cinquè aniversari, Justícia i Pau, la darrera setmana de maig, va fer públic un manifest titulat “Compromís amb una ecologia integral”, que estava signat per un bon nombre d’entitats i personalitats del nostre context social i religiós, i que també va restar obert per tal que s’hi poguesin adherir moltes altres persones i entitats.

El text estava dividit en dues parts, una primera de constatació, i una segona molt més propositiva, resumida en un decàleg. El document començava expressant quatre motius. Deia: “en solidaritat amb tots aquells que pateixen les greus conseqüències de la pandèmia mundial sobre la salut i sobre l’economia, i que afecten especialment els col·lectius més vulnerables. Preocupats perquè en els darrers anys s’han agreujat els factors que porten al trencament dels equilibris que fan sostenible la Terra i són cada vegada més greus les conseqüències per als països i les comunitats més pobres del món. Preocupats perquè el nostre model de desenvolupament depredador i el nostre estil de vida consumista generen greus i creixents perjudicis als ecosistemes i la biodiversitat, promouen exclusió social i provoquen un canvi climàtic que obliga poblacions senceres a marxar cap a altres territoris per motius de supervivència. Conscients que la crisi sanitària mundial que patim ha mostrat un cop més la profunda interdependència de la família humana i la necessària coresponsabilitat de tots en el destí de la humanitat, i ens ha ofert una nova oportunitat per avançar en la construcció d’un món més just i fratern”.

Amb propostes d’acció ben concretes

I passant a les propostes, només n’assenyalo cinc de les 10 que hi havia. La primera es plantejava d’“assumir, davant l’amenaça extrema de l’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament dels recursos naturals, el compromís de defensar la Casa Comuna i cada un dels humans que l’habiten amb les nostres actituds i opcions de vida”. La segona proposava de “reconèixer que no som els amos ni dominadors de la Terra, autoritzats a espoliar-la, sinó que nosaltres mateixos som cridats a ser els seus gelosos cuidadors i cuidadores”. La tercera plantejava de “promoure una ecologia integral, en la qual tot resta interconnectat, els éssers humans i tota la creació, perquè totes les criatures són fills i filles de la terra i sobre ells aleteja l’Esperit de Déu”.

La setena proposava d’“assumir davant l’allau del consumisme un estil de vida alegrement sobri, senzill, contemplatiu i solidari amb els que poc o res tenen; reduir la producció de residus i l’ús de plàstics, optar per energies renovables, apostar per les empreses d’economia social i solidària i les finances ètiques, afavorir la producció i comercialització de productes agroecològics i de proximitat, utilitzar el transport públic sempre que sigui possible i donar suport a iniciatives que promoguin una nova economia i un nou model de desenvolupament fonamentats en el bé comú i l’ecologia integral”.

Finalment, la desena volia “animar a tothom a concretar aquest compromís comunitari en les seves activitats i fer tots els esforços possibles perquè es promogui, s’aprofundeixi i es vagi posant en pràctica la crida urgent del papa Francesc a una Conversió Ecològica Integral”.

Contra “el pecat racisme”, als Estats Units

Acabem aquest extens recull de notícies amb dues de les darreres activitats noticiables del papa Francesc, més concretament de la primera setmana de juny. La primera és la reacció del papa Francesc davant dels disturbis socials generats als Estats Units arran de la tràgica mort —ofegat pel genoll d’un policia durant el seu arrest a la ciutat de Minneapolis— de l’afroamericà George Floyd, de 46 anys, el passat 25 de maig.

El papa Francesc va parlar ben clarament del “pecat del racisme” i va afirmar que “no podem tolerar ni tancar els ulls davant cap tipus de racisme o exclusió i pretendre defensar després la santedat de tota vida humana. Al mateix temps, hem de reconèixer que la violència de les últimes nits és autodestructiva i provoca autolesió. Res es guanya amb la violència i molt és el que es perd”. Recordem que les protestes contra la policia ja han causat més de 4 mil detencions i el toc de queda s’ha imposat en gairebé 40 ciutats dels Estats Units.

Un portal de transparència

La segona notícia és sobre els passos que el papa Francesc està fent, lentament, per la transparència en el Vaticà. Primer ho va fer amb la transparència pel que fa al control de la informació i la comunicació, i ara ho fa fet novament amb les qüestions econòmiques, les quals no sols han de seguir una política de clara austeritat sinó també d’absoluta claredat. A primers de juny, Francesc va fer pública la Carta Apostòlica, en forma de “Motu proprio” (és a dir: un text legislatiu), sobre la transparència, el control i la competència en els procediments d’adjudicació de contractes públics de la Santa Seu i de l’Estat de la Ciutat del Vaticà, on diu que: “per permetre una gestió més eficaç dels recursos, he decidit, per tant, aprovar un conjunt de normes destinades a afavorir la transparència, el control i la concurrència en els procediments d’adjudicació dels contractes públics estipulats per compte de la Santa Seu i de l’Estat de la Ciutat de Vaticà”, degut a “la urgent necessitat d’una administració fidel i honesta, atès que —en aquest àmbit— l’administrador està cridat a assumir la responsabilitat dels interessos d’una comunitat, que van molt més enllà dels individuals o dels interessos particulars”.

Gestionar bé els recursos i lluitar contra la corrupció

Quan això s’implementi, crec s’aconseguiran dues coses: en primer lloc, “amb la transparència i el control dels procediments d’adjudicació de contractes, es permetrà una millor gestió dels recursos que la Santa Seu administra per assolir els fins propis de l’Església”. Però, en segon lloc, “permetrà reduir considerablement el perill de corrupció d’aquells que són cridats a la responsabilitat de govern i de la gestió dels Òrgans de la Santa Seu i de l’Estat de la Ciutat del Vaticà”.

Tal com ja fan moltes empreses i entitats públiques, que en els seus portals webs tenen ja una pestanya amb els criteris de transparència, el papa també ha disposat que l’original del present “Motu proprio”, sigui promulgat mitjançant la seva publicació al lloc web de L’Osservatore Romano (el diari oficial del Vaticà), entrant en vigor trenta dies després, i que després sigui publicat en els “Acta Apostolicae Sedis”.

Pel que fa a les reaccions, l’agència d’informació oficial Vatican News, ha recollit la valoració del president del Tribunal del Vaticà, Giuseppe Pignatone, comentant el Motu proprio del Papa Francesc, tot dient que “per tal d’aconseguir importants estalvis de costos, una gestió eficient dels recursos i un compromís renovat contra el risc de corrupció, la nova legislació incorpora les millors normes i pràctiques desenvolupades per la comunitat internacional”.

Així mateix, el rector de la Pontifícia Universitat Lateranense i professor de Dret Internacional, Vincenzo Buonomo, va explicar que, “les noves normes són un advertiment per redescobrir l’important, i avui dia urgent, del que és una millor gestió dels recursos”.

La transparència en els nomenaments i les promocions

Aconseguit aquest pas més en la transparència, primer pel que fa al dret a la informació i a la igualtat de la comunicació, i després amb aquests criteris econòmics; ara potser li faltaria al papa Francesc fer un pas més en els criteris de transparència pel que fa als nomenaments i la promoció dels eclesiàstics.

Atès que aquests nomenaments, com els de bisbes, no es poden fer d’una manera democràtica potser sí que s’hauria de garantir que en el procediment dels informes de les nunciatures i en els de la Congregació per als Bisbes no s’admeten cap mena de pressió ni d’interessos, tant de particulars com de grups establerts. Per tant, caldria tenir ben clar, primer, els perfils dels càrrecs, i després també els perfils dels candidats; i poder garantir-ne que al llarg de tot el procés s’ha obrat sempre amb la bona voluntat i lluny de tot favoritisme. Ara per ara aquesta transparència no està del tot garantida.

Tots contra el racisme

I el que va passar als Estats Units amb la mort de l’afroamericà George Floyd ha tardat ben poc en arribar aquí. A mitjans de juny es va fer públic l’agressió racista d’uns Mossos d’Esquadra a un jove negre de 21 anys, el gener de l’any passat, a Sant Feliu Sasserra (Bages), i s’ha pogut escoltar en un àudio la veu del policia que li deia al noi: “No ets humà, ets un mico”. I en un altre moment, un dels agents s’arriba a definir com a racista, i diu: “I et diré una cosa: soc racista, molt. Però si fossis blanc t’hauria pegat igual de fort o més, que ho sàpigues! Però soc racista”.

Per aquest motiu, ara, un jutjat de Manresa investiga sis agents pels delictes de lesions i contra la integritat moral, per uns fets que el noi va gravar amb el seu propi telèfon mòbil. Arran d’aquests fets, la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya i el màxim comandament dels Mossos d’Esquadra han apartat de l’activitat cívica els mossos implicats en aquest afer i els han recol·locat en altres feines, restant a l’espera d’una sentència definitiva.

Com hem dit, tot això succeeix coincidint amb l’onada de denúncia de racisme policial que s’ha originat als Estats Units, creant el moviment “Black Lives Matter”. Gràcies a alguns col·lectius, com SOS Racisme, ara s’estan fent aflorar alguns casos també a Catalunya.

Identificacions amb un “biaix ètnic”

Tot això va coincidir en el temps també poc després d’unes declaracions del cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, en el programa Els matins de TV3, on va admetre un “biaix ètnic” en les identificacions policials, assegurant que això “és un fet universal en totes les policies” però que cal corregir amb molta més formació i conscienciació. Més concretament, i sobretot, això passa quan es tracta de fer identificacions. Ell deia que “és una qüestió que té molt a veure amb els processos migratoris i amb la construcció del que han estat unes societats diverses... La llei d’estrangeria, els processos migratoris i determinades realitats d’exclusió social produeixen en tots els cossos policials, no només en els Mossos, un biaix en les identificacions policials”.

A tall d’exemple, Eduard Sallent va explicar que si “un policia només entra en contacte amb una comunitat en situacions que tenen a veure amb la seva feina”, això pot generar un estereotip sobre aquella comunitat encara que l’agent “no té una actitud racista activa”. “Es pot generar un ressort que, quan veus una determinada persona, et genera una determinada alerta. I que automàticament el paris i facis una identificació”. Sallent va admetre que aquest biaix “és tremendament injust, perquè victimitzes una comunitat” i va afegir que, a més a més, “és tremendament ineficaç”, segons un estudi que van fer el 2007 a Girona.

El racisme no és només una ideologia, és una pràctica

Aprofundim nosaltres en el tema. ¿Què entenem per racisme? Segons diu SOS Racisme, es tracta de “qualsevol forma d’exclusió, segregació, discriminació o agressió a les persones per motiu del seu origen ètnic o nacional, pel color de la pell, per creences religioses, pràctiques culturals o de qualsevol altra mena. No és només una ideologia: és una pràctica sistemàtica i rutinària que es fa necessària per mantenir una estructura de poder basada en l’hegemonia cultural occidental. Es manifesta en les relacions institucionals i en les relacions quotidianes. Es produeix i reprodueix constantment. Pot manifestar-se de forma explícita en el llenguatge racialitzant o de forma tàcita. És estructural, amb arrels profundes en un passat d’esclavitud, espoli, usurpació, dominació i explotació en el context de la modernitat colonial”.

El cristianisme recorda la dignitat de tota persona

Pel que fa al pensament cristià recordem que el “Catecisme de l’Església Catòlica” assenyala que hem estat “creats a imatge del Déu únic, dotats d’una ànima racional, (per la qual cosa) tothom té una mateixa naturalesa i un mateix origen. Rescatats amb el sacrifici de Crist, tots són cridats a participar de la mateixa benaurança divina: tots gaudeixen, doncs, d’una dignitat igual. La igualtat entre tothom es basa essencialment en la seva dignitat personal i en els drets que en deriven: ‘Cal superar i eliminar tota mena de discriminació en els drets fonamentals de la persona, sigui social, sigui cultural, per raó de sexe, raça, color, condició social, llengua o religió, com a contrària als designis de Déu’ (com ens recordava el Concili Vaticà II)”.

I el “Compendi de la Doctrina Social de l’Església” també se’ns recorda que “Déu no fa distinció de persones, perquè tots els homes tenen la mateixa dignitat de criatures fetes a la seva imatge i semblança. L’Encarnació del Fill de Déu manifesta la igualtat de totes les persones en dignitat: ‘Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona, tots sou un de sol en Jesucrist’, com deia sant Pau.