L'església de cada dia - Número 495  

Pere Casaldàliga, un profeta del nostre temps

Francesc Romeu

Hem viscut un estiu, dins dels alts i baixos de la pandèmia, que se’ns ha emportat persones que seran insubstituïbles pel seu carisma amb els més pobres. Des del bisbe català al Brasil, Pere Casaldàliga, fins als nostres Pare Manel o Núria Gispert, que visitaven les nostres presons i trepitjaven els nostres carrers amb una mirada social.

Foc Nou Certament, la notícia religiosa d’aquest estiu, entre moltes altres, ha estat la de la mort del bisbe claretià a Amèrica Llatina, Pere Casaldàliga, el passat dissabte 8 d’agost. No podem parlar d’una notícia tràgica, atès que ha mort a l’edat de 92 anys, després d’una llarga vida de servei i de dedicació en plenitud als altres, per la qual cosa només podem fer que agrair-la a Déu; però sí que ha estat, com tota mort, una trista notícia.

Un claretià cap a les missions brasileres

Recordem que Pere Casaldàliga i Pla va ser un missioner claretià nascut a Balsareny (al Bages), el 1928, i que va ser ordenat sacerdot a l’Estadi de Montjuïc durant el Congrés Eucarístic, celebrat a Barcelona l’any 1952. En la seva formació va desenvolupar diverses activitats pastorals a Sabadell, Barbastre, Madrid i fins i tot a l’Àfrica: a Guinea; però molt especialment —al final— al Brasil, on va arribar el mític any del 1968 (amb 40 anys) per tal de fundar-hi, amb altres claretians, una missió a la zona del Mato Grosso, més concretament a la població de Sâo Félix do Araguaia.

Pocs anys després, el 1971, amb els informes de la nunciatura, el papa Pau VI va reconèixer tota aquella zona del Brasil com una diòcesi pròpia (de nova creació) i pocs dies després Casaldàliga en va ser nomenat i ordenat com el seu primer bisbe. En la seva ordenació, Casaldàliga ja va fer uns gestos profètics d’immersió indígena, portant un bastó indi com a bàcul i un barret de palla —com un camperol— com a mitra. Recordem també que aquesta nova diòcesi, al cor mateix del Brasil, té una extensió de 150.000 quilòmetres quadrats (és a dir, cinc vegades Catalunya) i poc més de 100.000 habitants.

Una Església arrelada en la pròpia cultura indígena

És en aquest lloc on el pobre i humil bisbe Casaldàliga ens ha donat a tots un veritable exemple, sobretot pel fet de no haver importat al Brasil una església estrangera, europea, occidental, sinó d’haver construït una església autòctona, lligada a la lluita i l’esperança dels indígenes, però que alhora vol viure la llibertat que Jesús ens presenta en l’Evangeli.

Ell mateix reconeixia que la seva gran estima a la llengua i la cultura catalana (que no va abandonar en cap moment) és el que més l’havia convertit en un fidel defensor de la cultura, les llengües i els pobles de l’Amazònia. Aquesta defensa dels indígenes, al bisbe Pere li va comportar, evidentment, un compromís polític, en una zona geogràfica de grans latifundis (les “fazendas”) i de grans injustícies amb els masovers que administraven la terra però sense propietat (els “posseiros”) i amb els treballadors sense qualificar (els “peões fazendeiros”).

El seu compromís a favor dels més pobres va provocar que fos víctima d’una persecució constant i —moltes vegades— d’amenaces de mort i d’expulsió del país. Per això mai més va tornar a Catalunya, ni tan sol per la mort de la seva mare. Per tant, han estat més de 50 anys de treball molt dur i molt difícil d’integració, durant els quals ha defensat el dret dels pobles indígenes i dels treballadors de l’Amazònia brasilera.

Els conflictes dins mateix de l’Església

I recordem que també havia tingut problemes a l’interior de la mateixa Església per la seva actitud sempre crítica i pel seu llenguatge profètic, que el va incloure a dins dels líders de la Teologia de l’Alliberament. Després de més de 17 anys sense fer les visites obligatòries (“visita ad limina apostolorum”) que tots els bisbes han de fer per passar comptes a Roma, i per por de no poder tornar a entrar al Brasil —fins i tot en l’època de la democràcia aparent del país— l’any 1988 va ser reclamat pel papa Joan Pau II i va ser durament entrevistat pels cardenals Joseph Ratzinger i Bernardin Gantin, responsables aleshores de les Congregacions de la Fe i dels Bisbes, respectivament.

Després d’aquesta anada a Roma se li va reclamar de guardar silenci i de no passejar-se per altres diòcesis d’Amèrica Llatina. Jo crec que el que més el hi havia molestat a Roma (o al neoconservadorisme dels nous bisbes llatinoamericans) no era tant la seva defensa dels pobres o el seu compromís amb els indígenes sinó perquè ja havia anat a visitar les comunitats de base de Nicaragua i tenia anunciat d’anar a El Salvador, i això desestabilitzava molt al Vaticà i a les nunciatures d’aquests països.

Constantment amenaçat

Un dels fets que més va marcar la vida de Pere Casaldàliga va ser l’assassinat del seu amic i company jesuïta Joâo Bosco Penido Burnier, a Goiânia, diòcesi de Diamantino (Mato Grosso), el 12 d’octubre del 1976. Joâo Bosco, de 59 anys, venia —amb dues dones— de visitar uns presos detinguts injustament. Quan ells van arribar a la presó, en aquell mateix moment, els estaven torturant. Els policies militars els van assassinar per tal que no expliquessin els fets a ningú. Després del seu funeral la gent va anar a cremar la comissaria de policia i en l’actualitat, en el seu lloc, hi ha una església.

Aquest fet em recorda un altre esdeveniment que és el que va marcar la conversió profética del bisbe Oscar Romero: l’assassinat del també jesuïta Rutilio Grande García, el 12 de març del 1977, juntament amb altres dos salvadorencs. El bisbe de San Salvador, Oscar Romero, que era molt amic d’aquest sacerdot salvadorenc, no va parar d’insistir i de reclamar al govern del país que investigués els fets, convertint-se en un greu inconvenient per als militars.

Proposat al Premi Nobel de la Pau el 1992

Finalment, recordo la campanya que es va fer a Catalunya, al voltant de l’any 1992 i de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona, per tal que al bisbe Pere Casaldàliga li fos atorgat el Premi Nobel de la Pau del 1992, atès que aquell mateix any s’acomplia el cinquè centenari de la presència europea i cristiana a Amèrica. Una efemèride que, més que celebrar, havia de servir per reflexionar i per demanar perdó davant de tanta sang vessada i de tant de sofriment causat.

No va poder ser. Crec que tot va ser un error informatiu que es va produir el 1988, quan va córrer la veu que el Premi Nobel de la Pau del 1980, l’escultor argentí Adolfo Pérez Esquivel, proposava per al Nobel de la Pau del 1989 a Casaldàliga, quan la veritat és que ell proposava al també brasiler cardenal Arns. Va ser aleshores quan es va pensar en el 1992, però ja era massa tard.

Les causes més que les persones

Per acabar, m’agradaria subratllar tres frases del bisbe Pere Casaldàliga. La primera: “Allò que em fa, és el que dono, no pas el que tinc. Com més dono més tinc, perquè sóc més. Cada dia ben viscut fa una vida”. Sembla com un joc de paraules, però es tracta d’una paradoxa ben profunda (com les que diu Jesús a l’Evangeli) i que recull tot el treball d’una vida, de la seva vida. La segona: “Al final del camí em diran: ¿‘Has viscut? ¿Has estimat?’ I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms.” Una frase molt semblant a la de sant Joan de la Creu quan deia que “al capvespre de la vida serem examinats en l’amor”.

I finalment, la tercera: “Jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”. Això —comunicativament parlant— és molt cert en el cas del bisbe Pere quan, davant dels mitjans de comunicació, mai va tenir la temptació de convertir-se ell mateix en “un personatge” famós o excèntric, sinó que —tot al contrari— ell va aprofitar la seva persona (sense ser cap personatge) per no deixar mai de parlar de les seves causes: la veu dels pobres, dels sense terra, dels indígenes i dels més desvalguts. Ell va ser la veu profètica, la veu dels sense veu. Per això, el seu missatge seguirà més enllà de la seva vida i de la seva persona.

Seguint aquesta darrera línia que ara apuntàvem us proposo la lectura del llibre Un bisbe contra tots els murs. La vida i les causes de Pere Casaldàliga, (Claret, 2020). Es tracta d’un exhaustiu recull documental que segueix tota la seva vida. És una obra de la periodista brasilera Ana Helena Tavares i l’ha traduït al català el claretià Josep Roca. Val molt la pena.

El Pare Manel, l’amic dels presos

També ens volem fer ressò de dues persones que ens han deixat recentment. En primer lloc, a primers de setembre, va morir el capellà barceloní Manel Pousa i Engroñat, conegut com el Pare Manel, a l’edat de 75 anys i a causa d’una embòlia, després de donar positiu per covid-19. El pare Manel era molt reconegut i apreciat pel seu treball a les presons i a favor de la reinserció dels presos i pel seu compromís a favor dels més pobres, concretat en els barris de Trinitat, Verdum i Roquetes, a Nou Barris, de Barcelona. En la seva joventut, el cardenal Narcís Jubany, el va reconèixer —a ell, i a tres companys més— com a unes vocacions madures i els va enviar a estudiar al Seminari de París. Entre aquests companys també hi havia el conegut artista Carles Flavià.

“Guanya’t el cel, amb el Pare Manel!”

Va ser justament el seu company i amic Carles Flavià qui, cada any, a primers de juny, li muntava un espectacle benèfic, amb el lema “Guanya’t el cel, amb el pare Manel!”, on desfilaven molts artistes, com el també amic seu, Pepe Rubianes; i amb Manel Fuentes, Carles Latre, Andreu Buenafuente, Joan Manuel Serrat i el Tricicle, entre d’altres. Amb el que es recaptava en aquestes gales el pare Manel organitzava unes colònies d’estiu per als nens del carrer i per als fills de famílies dels presos. Amb un volum econòmic considerable i alhora amb un pare Manel que vivia amb la més absoluta austeritat i pobresa però amb un esperit molt generós, uns molt bons amics seus i molt identificats amb el seu projecte li van muntar la “Fundació Pare Manel”.

Testimoni de la llibertat i l’eclesialitat

Si hi havia una cosa que el Manel Posa apreciava, pel fet de treballar a les presons, era la llibertat. Ell la volia i la desitjava arreu, i també a dins de l’Església, que ell la volia ben oberta i lliure. Ja fa uns pocs anys, un grup de capellans li vam demanar que ens acompanyés en un Recés de pregària, un dilluns al matí, a Rubí. Recordo aquell matí en què ell ens va mostrar la seva profunda interioritat. D’una banda, ens va reconèixer que tot el que feia era mogut per la lectura assídua de l’Evangeli; però també, per altra banda, estava agraït i reconeixia que l’Església era justament la qui li havia lliurat aquest Evangeli i aquesta manera de llegir la vida de Jesús; alhora que ens agraïa als companys capellans que li donéssim aquesta força. Fent aquesta feina social ell se sentia profundament capellà, profundament eclesial.

La darrera vegada que ens vam veure va ser a la meva parròquia, al Poblenou de Barcelona, l’abril de l’any passat, gravant un programa per a Catalunya Ràdio amb el nostre company Albert Segura, per al matí del Dilluns de Pasqua del 2019. Quan vam acabar l’enregistrament, ja al carrer, li vaig dir: “Manel, jo no puc fer el que fas tu. Tu sí que pots fer el que jo faig: dir missa i portar una parròquia. Però jo no tinc paraules per parlar amb els presos com ho fas tu, amb aquesta proximitat, amb estima i alhora amb exigència”.

I ara ho puc tornar a dir: el pare Manel és insubstituïble. Podem nomenar capellans com a rectors de parròquies, però el que feia el pare Manel era una vocació pròpia —de pobresa, de generositat i de treball social— per a la qual ens costarà trobar algú com ell. No té relleu. Tal com hem dit abans del bisbe Pere Casaldàliga, el Pare Manel també va lluitar molt perquè les seves causes fossin més importants que la seva persona, sovint tan desmanegada. Així ho assenyalava també en l’homilia del seu funeral (reduït en l’assistència, per culpa de la pandèmia) el capellà barceloní Josep Maria Jubany.

Núria Gispert, l’esperit de Càritas

En segon lloc, aquesta setmana també ha mort Núria Gispert i Feliu, a l’edat de 84 anys. Núria Gispert, era filla d’un prestigiós i molt apreciat metge dels barris de la Sagrera i de Sant Andreu de Barcelona, el doctor Bonaventura Gispert. Formada com a mestra, es va iniciar com a catequista a la parròquia de Sant Pacià i es va implicar en la militància política, primer en el PSUC fins a acabar a les files del PSC. Una de les seves primeres lluites va ser per a l’eradicació de les darreres barraques a Barcelona, les del barriada de la Perona, entre els barris de la Sagrera i Sant Martí de Provençals. Després, amb 15 anys com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona, també va iniciar la primera xarxa d’Escoles Bressol i la dels Centres Cívics de Barcelona.

La seva implicació eclesial també la va portar a ser una de les laiques representant en el Concili Provincial Tarraconense de l’any 1995, on es va mostrar ben activa al costat del cardenal Ricard Maria Carles. Pel que fa a la seva implicació social a favor dels més pobres, Gispert va ser directora de Càritas Diocesana de Barcelona entre els anys 1998 i 2004, i presidenta de Càritas Espanyola entre els anys 2002 i 2004. Com el mateix Pare Manel, Núria Gispert també va ser condecorada amb la Creu de Sant Jordi que concedeix la Generalitat de Catalunya.

Estem esperant una nova encíclica del papa Francesc

Mentre estic escrivint aquestes notes m’arriben notícies de Roma que quan llegiu aquest article ja s’hauran acomplert: el papa Francesc ja té enllestida la seva tercera encíclica, un dels documents de més alt valor en el magisteri d’un papa. Recordem que la primera encíclica va ser escrita a quatre mans, perquè la va heretar gairebé ja redactada pel seu antecessor, Benet XVI, i que es titulava La Llum de la Fe (Lumen fidei), de l’any 2013. La segona, ja fa cinc anys, va ser la “Lloat sigueu” (Laudato si’), del 2015, i amb una forta càrrega de contingut ecològic, però d’una “ecologia integral”, que és aquella ecologia que no sol vetlla per la creació (és a dir: el món, la natura i els animals) sinó també per la humanitat integrada en la creació.

El gran tema de “la fraternitat social”

Aquesta tercera encíclica porta per títol Germans tots (Fratelli tutti) i serà com un continuació de l’anterior però centrant-la “sobre la fraternitat i l’amistat social”, i inspirant-se també —com l’anterior— en el títol d’un dels escrits de sant Francesc d’Assís, sant al qual Jorge Mario Bergoglio li va manllevar el nom aquella tarda del 13 de març del 2013 quan va ser escollit papa. Per tant, ja tenim dues encícliques inspirades en el sant d’Assís.

Potser per aquest motiu el Vaticà ha anunciat que el papa Francesc anirà a Assís, a la ciutat de sant Francesc, el proper diumenge 4 d’octubre, dia de la festa del sant, per tal de signar-hi l’encíclica a sobre de l’altar de la Basílica franciscana, després de celebrar-hi la missa, en una cerimònia sense fidels, tot respectant l’actual situació sanitària. El papa, per tant, ho farà d’una forma privada i ho farà sobre la tomba del sant que va compondre un himne sobre la fraternitat en cada criatura de Déu i el va transformar en una cançó intemporal.

Seguint les petjades de sant Francesc

Si l’anterior encíclica portava el títol de Laudato si’ per repetir el mateix títol del Càntic de les Criatures, aquesta vegada Fratelli tutti s’inspira també en el títol d’un dels escrits de Sant Francesc que diu: “Mirem, tots els germans, al bon pastor que va sostenir la passió de la creu per salvar les seves ovelles”.

Amb aquesta paraula, “germans”, és amb la que el papa Francesc es va presentar també a la multitud de la Plaça de Sant Pere aquella tarda que va ser escollit papa i és també la manera com s’ha comportat amb els immigrants, amb els invisibles, quan va anar a l’illa de Lampedusa o al camp de refugiats de Lesbos. O la manera com els va donar la mà a Shimon Peres i Abu Mazen per tal d’aconseguir la pau. Fins i tot, a la Declaració d’Abu Dhabi de l’any passat, que era un document sobre la “germanor humana”, el papa deia que la germanor “neix de la fe en Déu que és Pare de tots i Pare de la pau”.

Aquesta serà la quarta vegada que el papa Francesc visita la ciutat d’Assís, després de la primera que va fer el mateix dia del sant (4 d’octubre) del primer any que va ser escollit papa, el 2013. I després, les altres dues visites que va fer el mateix any 2016: una el 4 d’agost i l’altra el 20 de setembre.

Prometo que en el proper número de la revista us faré un breu resum de l’encíclica. Paraula. I desitjo que aquesta lletra del papa no trigui tant a ser llegida, treballada i acceptada com l’anterior, que ara —cinc anys després de la seva aparició— s’ha convertit en un text de referència quan no ho va ser en l’any de la seva publicació. O encara pitjor, hem convertit les Exhortacions Apostòliques (d’un nivell inferior en el magisteri papal) a la categoria de les encícliques (de nivell superior). Penso que alguns plans pastorals s’haurien d’anar decantant més cap a les encícliques, per molt que es digui que el papa publica els seus “textos programàtics” en format d’exhortació.

Els 75 anys de les Nacions Unides

Els qui em coneixeu ja sabeu que sempre m’agrada fer un repàs del que és la presencia institucional de l’Església catòlica en les instàncies internacionals. Deixeu-me avui fer-ne tres pinzellades. La primera ha estat aquesta mateixa setmana, dilluns passat, per celebrar el 75 aniversari de l’Organització de les Nacions Unides.

Per aquest motiu, es va celebrar una Assemblea General a Nova York que, degut a la pandèmia, es va fer de forma virtual i on va intervenir el Secretari d’Estat de la Santa Seu, el cardenal Pietro Parolin, a través d’un vídeo missatge on reconeixia tots aquests anys de feina i compromís en favor del dret, la protecció i el desenvolupament del món, amb fracassos i adversitats, però encara amb la necessitat de seguir responent a les esperances dels pobles i treballant junts per superar el mal del món.

Recordem que el petit estat de la Ciutat del Vaticà ha estat reconegut com un Estat observador de les Nacions Unides des de l’any 1964. El cardenal Parolin va fer un repàs històric tot recordant les esperances de pau i harmonia entre els Estats, amb les quals els pobles del món han mirat a les Nacions Unides en els darrers decennis, tot esperant un respecte cada vegada més gran per la dignitat humana, la proximitat, l’atenció a la pobresa, el patiment i el progrés de la justícia; tots ells valors fundacionals als quals les Nacions Unides han tractat de donar una expressió concreta al llarg del temps. També va tenir paraules per reconèixer la tasca de l’ONU en la defensa del dret essencial a la llibertat religiosa i el compromís perquè la diplomàcia i el diàleg puguin resoldre les guerres i els conflictes, i refer tot allò que la violència destrueix. “En la història de la institució internacional hi ha hagut contratemps i fracassos”.

Les Nacions Unides no són perfectes —va assenyalar el Secretari d’Estat— i no sempre han estat a l’alçada del seu nom i dels seus ideals, i això cada vegada que els “interessos especials” han prevalgut sobre la recerca del bé comú. D’aquí l’advertència que el representant del Vaticà dirigeix als diplomàtics que s’asseuen a l’Assemblea, no només per revitalitzar, en un món canviant, l’esperit original de la institució, sinó sobretot per renovar el compromís sincer amb la recerca del bé comú a través d’un consens i un compromís autèntics. Malgrat tot —va concloure el cardenal Parolin en el seu discurs— l’organització de les Nacions Unides, on els pobles es troben en el diàleg i l’acció comuna, és avui més necessària que mai per respondre a les grans esperances del món”.

Una solució pacífica per a Bielorússia

La segona notícia internacional és la crida que ha fet la Santa Seu a favor de trobar una solució pacífica i justa per a la situació sociopolítica que s’està vivint a Bielorússia després de les eleccions. Així ho va dir l’arquebisbe Ivan Jurkovic, que és l’observador permanent de la Santa Seu davant les Nacions Unides a Ginebra, i que va intervenir en la 45a sessions del Consell dels Drets Humans, dedicat a aquest país.

El representant internacional del Vaticà es va posicionar a favor de resoldre les tensions tot reclamant “un diàleg sincer, el rebuig de la violència i el respecte de la justícia i els drets” i va demanar que es realitzessin manifestacions pacífiques i que s’escolti la veu del poble, respectant-ne els drets. Textualment va dir que “la Santa Seu desitja una solució pacífica i ràpida a les tensions actuals i està oberta a qualsevol altra discussió que pugui conduir a la pau necessària” i “a una reconciliació i cohesió social”.

Els bisbes de Tanzània proposen un nou model econòmic

La tercera notícia internacional és la que ens fan arribar els bisbes de Tanzània, que han reclamat al govern que adopti “un nou model econòmic, el de l’economia social de mercat, que aspiri a tenir una nació amb un creixement econòmic sostenible i inclusiu, per fomentar la participació en el desenvolupament de tota la nació”.

Aquest nou sistema que proposen els bisbes ha estat estudiat per les principals universitats del país i es tractaria “d’enfortir i construir economies individuals sota la protecció del mateix govern”. Tinguem en compte que Tanzània, des de la seva independència (el 1961), és un país africà que ha provat ja tots els sistemes econòmics possibles, des del socialisme al liberalisme més radicals, passant per totes les privatitzacions i industrialitzacions possibles, per acabar en una economia sense rumb.