L'església de cada dia - Número 496  

Una encíclica sobre la Fraternitat Universal

Francesc Romeu

A primers d’octubre el papa Francesc va publicar la seva tercera encíclica, Fratelli Tutti (Germans Tots), que ja ha aixecat tot un seguit de reaccions, tant positives com adverses. D’una banda, és una proposta de germanor universal, que no pot molestar a ningú, però, per altra banda, també planteja tot un programa econòmic que no correspon gens als interessos dels postulats polítics neoliberals.

Foc Nou El diumenge 4 d’octubre, festivitat de sant Francesc d’Assís, es va fer pública la tercera encíclica del papa Francesc, titulada Fratelli Tutti (‘Germans Tots’), un text de caire absolutament social. El dia anterior al migdia, Francesc l’havia signada a sobre de l’altar on descansen les despulles de sant Francesc, a la Basílica de la petita ciutat italiana d’Assís.

El document, del més alt nivell en el magisteri d’un papa, és un text curt, de prop d’unes 100 pàgines, i és de lectura agradable i entenedora (us animo molt a ferho!). Està estructurat en 8 capítols i tracta dels problemes socials més actuals, com per exemple el de la pandèmia del coronavirus, i intenta aportar-hi unes respostes evangèliques.

Des de la introducció, Francesc intenta marcar-se l’objectiu que pretén amb aquesta encíclica, quan diu que “anhelo que puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor. Somiem com una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascú amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, tots germans (8)”.

LES OMBRES DEL NOSTRE MÓN

L’expressió “tots germans” (en italià), que dona títol a l’encíclica, està extreta d’un text de sant Francesc on el sant —diu el papa— es dirigeix “a tots els germans i les germanes, per proposar-los una forma de vida amb gust d’Evangeli. D’aquests consells en vull destacar un que convida a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. Allí declara feliç a qui estimi l’altre ‘tant al seu germà quan és lluny d’ell com quan és al seu costat’. Amb aquestes poques i senzilles paraules va expressar l’essencial d’una fraternitat oberta, que permet reconèixer, valorar i estimar cada persona més enllà de la proximitat física, més enllà del lloc de l’univers on hagi nascut o on habiti”.

El primer capítol, titulat “Les ombres d’un món tancat”, el papa Francesc el dedica a analitzar la situació social actual. Com si fos una revisió de vida, aquest punt seria el “veure” la realitat que vivim. En aquest punt, el papa assenyala que “cuidar el món que ens envolta i que ens conté és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Però necessitem constituir-nos en un ‘nosaltres’ que habita la casa comuna. Aquesta cura no interessa als poders econòmics que necessiten un rèdit ràpid. Mentre una part de la humanitat viu en l’opulència, una altra part veu la seva pròpia dignitat desconeguda, menyspreada o trepitjada i els seus drets fonamentals ignorats o violats. Guerres, atemptats, persecucions per motius racials o religiosos, i tants greuges contra la dignitat humana es jutgen de diverses maneres segons convinguin o no a determinats interessos, fonamentalment econòmics”. El papa denuncia que grans paraules, com llibertat, justícia, democràcia o unitat, avui en dia s’hagin devaluat i siguin tan manipulades. També és el capítol on parla de la pandèmia de covid-19, que ha fet emergir el millor i el pitjor de nosaltres, però que ara ens recorda “que ningú no se salva sol, que únicament és possible salvar-se junts”.

LA PARÀBOLA DEL BON SAMARITÀ

El segon capítol, on entraríem en el ”jutjar” d’una revisió de vida, és el que està dedicat a l’anàlisi bíblica. Concretament, el papa comenta la paràbola del bon samarità, un text exclusiu de l’evangelista Lluc. Com diu el papa “és un text que ens convida a que ressorgeixi la nostra vocació de ciutadans del propi país i del món sencer, constructors d’un nou vincle social. La narració és senzilla i lineal, però té tota la dinàmica d’aquesta lluita interna que es dona en l’elaboració de la nostra identitat, en tota existència llançada al camí per realitzar la fraternitat humana”.

Per tal d’identificar-nos, diu el papa: “Tots tenim una mica de ferit, alguna cosa de lladre, alguna cosa dels que passen de llarg i alguna cosa del bon samarità”.

DEL COR SURT L’AMOR I LA SOLIDARITAT

Finalment, els capítols que segueixen, des del tercer fins el vuitè, són els propositius d’un nou ordre personal, social i mundial que es fonamenti en una autèntica fraternitat humana. Els capítols tercer i quart, encara estarien en els apartats teòrics a tenir en compte en l’etapa del “jutjar”, dins d’una revisió de vida. El tercer capítol seria sobre els valors del que ha de ser un món obert i d’una fraternitat social, i el quart seria els valors del bon cor: que estima gratuïtament a tothom i afavoreix una cultura oberta i acollidora.

Entre els oferiments que ens fa el papa Francesc n’assenyalo alguns. Per exemple, el del deure de l’hospitalitat, que diu el papa que “és la trobada amb la humanitat més enllà del propi grup”. O la proposta de lluitar contra “l’individualisme radical que és el virus més difícil de vèncer”. El papa denuncia les retallades en drets fonamentals pel fet de ser dona, o pel lloc de naixement o de residència; i proposa la gratuïtat com “la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en si mateixes, sense esperar cap resultat reeixit, sense esperar immediatament alguna cosa a canvi. Això permet acollir l’estranger, encara que de moment no porti un benefici tangible. Però hi ha països que pretenen rebre només als científics o als inversors. Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per ella. Llavors tots podem donar sense esperar alguna cosa, fer el bé sense exigir-li tant a aquesta persona a qui s’ajuda”.

DURES CRÍTIQUES CONTRA EL POPULISME I EL NEOLIBERALISME

Anem a veure la part més propositiva de la nova encíclica del papa Francesc. En el capítol cinquè, que és el que ja ha generat més polèmica, és on el papa es posiciona més políticament, atès que es distancia clarament dels postulats dels partits de la dreta i extrema dreta més conservadora, o del neoliberalisme i del populisme actual. I anima els polítics a resoldre realment els problemes socials, i fins i tot en dóna algunes eines, com poden ser: “la tasca educativa —diu el papa—, el desenvolupament d’hàbits solidaris, la capacitat de pensar la vida humana més integralment, la fondària espiritual, són necessàries per donar qualitat a les relacions humanes, de manera que sigui la mateixa societat la que reaccioni davant les iniquitats, les desviacions, els abusos dels poders econòmics, tecnològics, polítics o mediàtics”.

Però l’afirmació més forta contra el liberalisme és quan diu que “el mercat sol no ho resol tot, encara que altre cop ens vulguin fer creure aquest dogma de fe neoliberal”. En aquest sentit Francesc proposa que la política no es retiri del control de l’economia, ni que tampoc se sotmeti la política a l’economia o a la tecnocràcia. “Al contrari —afirma— necessitem una política que pensi amb una visió àmplia i que regeixi els diversos aspectes de la crisi actual”. Entre línies es pot entendre que el papa demana que els cristians no ens retirem del camp de la política activa sinó que ens anima a treballar-hi amb el desig de canviar-la, deixant d’entendre-la com un poder i mirant-la més com un servei.

LA CULTURA DEL DIÀLEG, LA RETROBADA I LA PAU

El capítol sisè està dedicat pràcticament a la cultura del diàleg i l’amistat social, en un context en el qual el papa assenyala la seva manca alhora d’afrontar conjuntament els problemes. Una proposta que fa Francesc és la de saber utilitzar les actuals formes de comunicació d’una manera més eficaç. I diu: “La pau social és laboriosa, artesanal. El que val és generar processos de trobada, processos que construeixin un poble que sap recollir les diferències. Armem els nostres fills amb les armes del diàleg! Ensenyem la bona batalla de l’encontre!” En aquest punt, el papa critica “l’individualisme consumista (perquè) provoca molt d’atropellament. Això s’accentua i arriba a nivells exasperants en èpoques de crisi, en situacions catastròfiques, en moments difícils on surt a plena llum l’esperit del ‘campi qui pugui’. No obstant això, encara és possible optar pel conreu de l’amabilitat. Hi ha persones que ho fan i es converteixen en estrelles enmig de la foscor”.

El capítol setè el papa Francesc el dedica a saber descobrir camins de retrobada i de pau. I subratlla dos aspectes molt importants: la memòria i el perdó. De la memòria diu que “és fàcil avui caure en la temptació de girar pàgina dient que ja fa molt de temps que va passar i que cal mirar cap endavant. No, per Déu! Mai no s’avança sense memòria, no s’evoluciona sense una memòria íntegra i lluminosa”. Pel que fa al perdó el papa afirma que “el perdó és precisament allò que permet buscar la justícia sense caure en el cercle viciós de la venjança ni en la injustícia de l’oblit. El perdó no implica oblit. Els qui perdonen de veritat no obliden”.

Pel que fa a la pau mundial, el papa afirma que “no podem pensar en la guerra com a solució, perquè els riscos probablement sempre seran superiors a la hipotètica utilitat que se li atribueixi. Davant d’aquesta realitat, avui és molt difícil sostenir els criteris racionals madurats en altres segles per parlar d’una possible “guerra justa”. Mai més la guerra!”. Una afirmació que al papa també el porta a posicionar-se clarament contra la pena de mort i expressar el seu “rebuig”, cosa que “mostra fins a quin punt és possible reconèixer la inalienable dignitat de tot ésser humà i acceptar que tingui un lloc en aquest univers”. I encara més, afirma que “la cadena perpetua és una pena de mort oculta”. (No puc deixar de pensar com els hi deu haver caigut aquest capítol als catòlics conservadors dels Estats Units que creuen que tot se soluciona amb més armes —al carrer i a les escoles— i que acullen i defensen en alguns dels seus estats la pena de mort!).

Finalment, el darrer capítol de l’encíclica, el vuitè, està dedicat a les religions, posant-les al servei de la fraternitat en el món. Diu el papa que “no es pot admetre que en el debat públic només tinguin veu els poderosos i els científics. Hi ha d’haver un lloc per a la reflexió que procedeix d’un rerefons religiós que recull segles d’experiència i de saviesa”. Per acabar el papa recorda la trobada fraterna amb el gran imam Ahmad Al-Tayyeb, a Abu Dabi, per mostrar que hi ha també un Islam moderat i dialogant, amb el qual el papa vol “reprendre la crida de pau, justícia i fraternitat que vam fer junts”. Penso que el papa Francesc deixa ben clar que ell no vol que estigmatitzem tot l’Islam en general pels casos aïllats d’un tipus de terrorisme fonamentalista d’àmbit islàmic, el qual només és una caricatura deformada d’una religió de veritat i de pau.