La fe sota sospita - Número 493  

L’anhel de pau i la justícia

Francesc Torralba

Foc Nou Quan hi ha un desajust o un desequilibri de forces es produeix una descompensació que altera la pau i d’aquí neix el conflicte. Aquesta relació entre ordre i pau permet entendre moltes tensions i desequilibris tant en l’àmbit microcòsmic, —el jo i la seva circumstància—, com en el macro, els Estats entre si.

La pau mai no és una casualitat històrica, ni un bé atzarós. És el fruit harmoniós de l’ordre i l’ordre és conseqüència del treball per introduir unitat i bé en el món. Per la termodinàmica sabem que tot tendeix, per naturalesa, al màxim desordre i a la mínima energia. La persistència de l’ordre exigeix esforç, treball, constància. Ho sap molt bé el jardiner. Quan deixa de vetllar per les plantes i les flors que hi ha el jardí, les males herbes ho envaeixen tot i els esbarzers no deixen passar pel sender. També ho sap el mestre. Quan surt de classe per algun motiu, l’ordre es descompon, perquè ell és el principi d’ordre, el qui manté en tensió i en atenció tot el grup. S’esdevé la cridòria, la gatzara.

La pau és un dels béns més estimats, però, a la vegada, un dels més fràgils i precaris. Cal insistir, un cop més, que no és solament l’absència de guerra, tot i que l’absència de guerra és la primera condició per a la pau. No hi pot haver una pau duradora, ni en l’interior dels països, ni entre les nacions, sense un permanent esforç de veritat, de justícia, de solidaritat i de llibertat (Cf. JOAN XXIII, Pacem in terris, 149). La qüestió no està en garantir l’ordre a través de la por o l’amenaça, sinó a partir d’un ordre just en el qual cadascú pugui ésser tractat dignament.

Quan l’ordre es manté per la força és un fals ordre, perquè no respon a la naturalesa de les coses, sinó que és imposat des de fora, per un principi de coacció que, si perdura en la seva activitat, generarà revoltes, ressentiments i reaccions virulentes. La tendència destructiva forma part de la condició humana i no es pot extirpar sense extirpar l’home. Si això és així, no es tracta, doncs, d’intentar eliminarla (tasca absurda), sinó de canalitzar-ne i transformar aquesta energia al servei de tots. Aquesta tendència, sempre latent, només necessita algun estímul extern per agafar força i manifestar-se. La pau es veu en el present amenaçada per diverses raons. Ens trobem en un escenari mundial en el qual el xoc de civilitzacions sembla haver substituït la lluita de classes, els conflictes de fronteres i la rivalitat entre les superpotències.

En la nova configuració mundial, s’ha produït un canvi en l’equilibri de poder entre civilitzacions. Occident ha sofert una pèrdua d’influència relativa i és una civilització en decadència. Després de segles de protagonisme, es veu afeblida per diferents mals: un creixement econòmic lent, l’atur, la degradació social, la decadència moral, la desunió política, l’envelliment de la població i un creixement vegetatiu molt baix. Les civilitzacions asiàtiques, en canvi, han augmentat la seva força econòmica, política i militar. Paral·lelament, en el món de l’Islam s’està produint una forta explosió demogràfica amb importants conseqüències desestabilitzadores.

En el nou escenari del món, però, no es pot oblidar un altre tipus de violència més subtil i destructiva, que segueix vigent i que colpeja cada cop més éssers humans i més pobles, la que exerceix el poder econòmic contra els pobles subdesenvolupats i, fins i tot, contra continents sencers. L’actual ordre econòmic, social i jurídic és, a la vegada, injust i violent.

La pobresa injusta i creixent que pateix, per exemple, Amèrica llatina és, en si mateixa, una violència contra les majories pobres i condueix irremissiblement a conflictes violents; és en si mateixa un atemptat contra la pau i, en definitiva, una violència contra els pobres i els seus drets fonamentals. Els teòlegs de l’alliberament defineixen aquesta situació com a violència institucionalitzada i injustícia estructural i consideren que és la violència més originària i una de les arrels més importants de les altres formes de violència social.

La violència estructural se sol imposar a través de la violència repressiva, mentre que la revolucionària sorgeix com una resposta, moltes vegades, inevitable, enfront de la injustícia estructural. Això, naturalment, no la justifica moralment, perquè tota vida humana ha de ser respectada i estimada i la violència solament genera més violència en una espiral sense fi; però la violència reactiva no és una casualitat, sinó una resposta. Només si es treballa contra la violència estructural, es podrà dissoldre la violència reactiva.

La violència és una de les característiques del conflicte entre el Nord i el Sud. A més a més d’aquesta violència, cal sumar-hi la que prové de les discriminacions i d’exclusions, per raons de gènere, cultura i religió, que atempten, igualment, contra la dignitat de tots els éssers humans i contra les legítimes diferències entre els pobles. La cultura hegemònica porta una calculada eliminació d’ètnies, de races, de llengües, de cultures i religions, arribant, fins i tot, a l’eliminació física.

La injustícia es diu de moltes maneres, afecta grups ètnics, tradicions culturals minoritàries, pobles sense Estat, col·lectius marginals, però d’una manera especial, afecta el gènere femení. Segueix pendent la necessitat d’una vertadera revolució feminista a nivell global, perquè la situació de les dones en gran part del planeta, especialment en l’Àfrica, l’Àsia i Llatinoamèrica dista molt de la que hauria de ser i, en molts casos, no es reconeixen ni els drets fonamentals articulats en la Declaració Universal dels Drets de l’Home (1948).

El treball per la pau és inseparable de la lluita per la justícia, de la defensa de la igualtat de drets entre homes i dones i de la protecció dels drets de la naturalesa. Cal donar a cadascú el que li correspon, cal estendre la justícia distributiva al conjunt del planeta, si vertaderament desitgem viure en una terra en pau. També és essencial, però, la lluita contra els prejudicis, els estereotips negatius, els sentiments de recel i de rebuig, les fòbies cap els qui són diferents i els immigrants.

L’anhel de pau traspassa tots els éssers humans. És un desig universal que no coneix ni fronteres, ni ideologies, que s’expressa de moltes maneres, però que uneix tots els éssers humans. Aquest anhel, però, xoca, a voltes, amb interessos econòmics, polítics, tribals, religiosos que són més poderosos que el desig de pau i es superposen a ell. Per aquest motiu, tot i que resulti paradoxal dir-ho, hi ha persones i grups que prefereixen el conflicte, la guerra, l’enfrontament, perquè en treuen algun tipus de benefici, ni que sigui a curt termini i de caràcter endogàmic.

L’anhel, però, no és suficient per bastir un món en pau, però és la primera força motriu, allò que no pot mancar mai i que s’ha d’alimentar de generació en generació per fer front al cansament, al desànim que la història procura. Tots els éssers humans anhelen la pau, però com l’amor, aquest anhel cal que sigui educat i purificat d’aquelles impureses que l’intoxiquen i el corroeixen.