L'església de cada dia - Número 491  

Les conclusions finals del Sínode sobre l’Amazònia
Francesc Romeu

El diumenge 27 d’octubre, amb una solemne celebració eucarística presidida pel papa Francesc al Vaticà, es clausurava el Sínode Especial sobre l’Amazònia que durant tres setmanes del mes d’octubre va mantenir reunits a Roma a prop de tres-centes persones entre bisbes, consellers i experts.

Foc Nou El dia abans, tot el Sínode de bisbes reunit —com a òrgan consultiu que és del papa— havia aprovat un document final de 120 punts i l’havia presentat al mateix papa. Ara és ell el qui n’ha d’elaborar la respectiva Exhortació Apostòlica Postsinodal i així donar pas a les accions i propostes que el text li plantejava a ell. El papa Francesc ha dit que vol tenir enllestida aquesta Exhortació ben aviat, per a finals del 2019, tot i que jo suposo que ja serà per a primers del 2020.

Amb una clara dimensió ecològica

Recordem les quatre dimensions que aquest Sínode es proposava sobre l’Amazònia: la pastoral, la cultural, la social i l’ecològica. Si comencem per la darrera, sobre l’ecològica, el Sínode n’ha fet moltes propostes. Amb la voluntat de ser breu, que em costa, en subratllo només dues. Primera proposta, que es defineixi un nou pecat, “el pecat ecològic”, que correspondria a tots aquells atacs que es fan contra la natura i contra tots aquelles persones que viuen en aquest ambient natural i viuen dels productes de la terra i de l’aigua.

Segona proposta, que l’Església plantegi com a únic camí possible “l’ecologia integral” (com ja proposava el papa Francesc en la seva encíclica Laudato Si’), és a dir, la defensa del medi ambient però també, alhora, la de les persones que allà hi viuen. Com diu el document: “defensar la terra és defensar la vida”. Aquest és l’únic camí viable contra l’explotació il·limitada que es viu ara. Això exigeix més recursos però també frenar el canvi climàtic amb un model de desenvolupament que sigui just i solidari. En el número 70 de les conclusions es fa una reflexió molt clara on es diu que “promoure els Drets Humans no és només una tasca política o social, sinó també una exigència de la fe”. I es pregunta: “potser no és pot aturar el model de desenvolupament destructiu i extractivista de l’Amazònia, però hem de deixar clar: nosaltres, al costat de qui estem?”

Una dimensió social de denúncia

En la dimensió social es demana que l’Església sigui defensora dels drets dels indígenes i es comprometi amb els drets dels habitants, tant de les zones rurals com de les ciutats, especialment amb els migrants i els joves. En aquest sentit, també es demana que l’Església no sols defensi sinó que també denunciï “els atemptats” contra els indígenes i la seva terra. Això exigeix que l’Església estigui present en els llocs de participació de les polítiques públiques i allà on s’han d’assegurar els drets bàsics fonamentals de les “faveles” (les barraques) i de les “viles misèria” (els barris marginals). Per això també es demana que hi hagi un “ministeri d’acollida” en les comunitats cristianes urbanes per atendre els migrants, refugiats i persones sense llar que hi arriben.

Per a una cultura indígena

En la dimensió cultural s’ha demanat molt més respecte per a les cultures indígenes, tot refusant una “evangelització d’estil colonialista” o de caire “proselitista”, que només busca tenir adeptes però no els respecta a l’hora de conèixer les seves llengües, creences, aspiracions, necessitats i esperances.

I una gran reforma pastoral

Finalment, en el camp pastoral també hi ha hagut propostes molts clares i atrevides, n’assenyalo quatre. Primera proposta, —com ja s’esperava!— la possibilitat “d’ordenar sacerdots a homes adients i reconeguts de la comunitat, que tinguin un diaconat permanent fructífer i rebin una formació adequada per al presbiterat, podent tenir una família legítimament constituïda i estable, per tal de sostenir la vida de la comunitat cristiana mitjançant la predicació de la Paraula i la celebració dels sagraments en les zones més remotes de la regió amazònica”.

Segona proposta, —com també s’esperava!— el Sínode es manifesta a favor del diaconat femení, tot esperant els resultat de la Comissió que el papa Francesc ja va crear l’any 2016 per tal d’estudiar-ho, i proposa també l’accés de les dones als ministeris clàssics del lectorat i de l’acolitat, però demanant de crear un nou ministeri: el de “la dona dirigent de la comunitat”.

Tercera proposta, es demana la creació d’un ritus amazònic propi, que reconegui els propis usos i costums de la gent, a semblança dels que l’Església universal reconeix per tradició, que són més de 20. Això s’hauria d’estudiar i dialogar en una comissió competent.

Per acabar, en quart lloc, es demana també la creació d’un nou organisme eclesial regional per a tota l’Amazònia, que vindria a ser com un organisme episcopal que promogui la sinodalitat (treball conjunt i responsable) entre totes les esglésies locals. Aquest treball haurà de ser en xarxa, permanent, representatiu i que promogui l’intercanvi i la coordinació de totes les entitats i serveis que ara existeixen i els que es puguin crear de nou, i amb la representació també dels laics que tinguin responsabilitats.

L’atac dels sectors ultracatòlics

Si ja hem fet un resum, breu però exhaustiu, de les conclusions del Sínode Extraordinari sobre l’Amazònia que es va celebrar a Roma el passat mes d’octubre, ara també voldria recuperar dos fets que es van produir a Roma durant la celebració d’aquest Sínode. Poden semblar un pèl anecdòtics, però recullen molt bé l’ambient en el qual es va celebrar el Sínode. Un és negatiu i l’altre positiu.

El negatiu és que durant la celebració d’aquesta assemblea van portar a Roma cinc estàtues indígenes que representaven la Mare Terra, la “Pachamama”, per a ser exposades en els diversos actes del Sínode sobre l’Amazònia. És ben cert que alguns sectors de catòlics ultraconservadors les van criticar molt durament perquè eren símbols pagans que representaven creences no acceptades pels cristians.

Durant les sessions del Sínode, aquestes imatges van ser exposades permanentment a l’església romana de Santa Maria in Traspontina, prop de Vaticà. El fet és que un home va entrar a l’església, les va robar i poc després les va llençar al riu Tíber. Les imatges representaven la vida i la fertilitat. Una d’elles era una dona nua clarament embarassada. Aquesta acció no s’ha valorat com una broma d’un eixelebrat sinó més aviat com un signe de menyspreu dels sectors ultracatòlics contra el mateix Sínode.

El “Pacte de les Catacumbes”

L’altre fet, el positiu, és que el diumenge 20 d’octubre, una setmana abans d’acabar el Sínode, un grup d’uns 40 bisbes, acompanyats per pares sinodals, auditores i auditors, i alguns dels experts, van celebrar l’eucaristia dominical a les Catacumbes de Santa Domitila a Roma, i —després de la missa— van signar el “Pacte de les Catacumbes per la Casa Comuna”, assumint el compromís de treballar per a una Església amb rostre amazònic, pobre i servidora, profètica i samaritana.

Aquest fet recorda molt i amb molta gratitud els bisbes que al final del Concili Vaticà II, a les mateixes Catacumbes de Santa Domitila, van firmar el Pacte per a una Església servidora i pobre. Recordem també que el papa Francesc, ara fa més de sis anys, poc després de la seva elecció com a papa i en la seva primera trobada d’agraïment als periodistes, també va expressar el seu desig d’una “Església pobre i per als pobres”.

Curiosament, el qui va presidir ara aquesta celebració eucarística a les Catacumbes va ser el cardenal brasiler Claudio Hummes (que portava l’estola del també bisbe brasiler Dom Helder Càmara, arquebisbe d’Olinda i Recife que va morir el 1999 a l’edat de 90 anys), i que va ser el primer que en el passat conclave va abraçar el papa Francesc després de ser escollit i li va dir a l’orella: “No t’oblidis dels pobres”. Ara, aquest text del Pacte recull unes quinze propostes en què, en la mateixa línia de les conclusions finals del Sínode, se subratlla molt la voluntat que tenen les comunitats catòliques d’introduir-se, respectar i defensar les cultures pròpies de la zona amazònica.

Un jesuïta al capdavant de les finances del Vaticà

A mitjans de novembre, per sorpresa, el papa Francesc va nomenar un nou responsable de l’economia i les finances del Vaticà. I es tracta justament d’un jesuïta espanyol, Juan Antonio Guerrero Alves. Sembla que d’aquesta manera es vol posar el fre i el punt final al que ha estat una crisi que fa més de deu anys que dura i que ha portat al Vaticà a una greu davallada econòmica pel que fa als seus recursos i a un degoteig constant de casos de corrupció en les seves finances. Recordem que l’anterior responsable de l’economia vaticana va ser el cardenal australià George Pell, un home de gran confiança, però que en aquests moments es troba a la presó de Melbourne complint condemna per diversos casos d’abusos a menors.

Una investigació per inversions fraudulentes

Però recordem també que a principis d’aquest mes de novembre la mateixa fiscalia del Vaticà, dirigida per Gian Piero Milano, i amb el seu adjunt, Alessandro Diddi, van entrar a la mateixa Secretaria d’Estat i a l’Autoritat d’Informació Financera (AIF), que és l’entitat que lluita contra el blanqueig de capitals, per endur-se documents i material informàtic arran de diverses denúncies rebudes per part de l’Institut per a les Obres de la Religió, més conegut com “el banc Vaticà”.

En motiu d’aquesta investigació i d’algunes operacions financeres no gaire clares, el dia següent, dimitia el mateix Cap de Seguretat del papa, el conegudíssim Domenico Giani. Fins i tot, aquest afer ha tacat al mateix primer ministre italià, Giuseppe Conte, perquè, anys enrere, el 2013, com a advocat, va ser un dels consultors que va aconsellar la compra d’un immoble luxós al barri de Chelsea a Londres. Fa poc, durant el 2018 i abans del Brexit, per tal que no perillés la inversió, s’hi va afegir més capital, uns 200 milions d’euros. Però els diners no se sap ben be d’on han sortit i és el que s’està investigant.

Una economia a punt de fer fallida

Tots sabem que els donatius entregats al Vaticà, l’anomenat Òbol de Sant Pere, es divideixen en un 30% que va a causes de caritat i un 70% va destinat a les despeses de funcionament de la Santa Seu. Amb tot, aquests darrers anys, els donatius s’han reduït dràsticament en un 50% i tenen al Vaticà a punt de fer fallida. Per això, sembla que les gestions que s’han fet per superar la reducció d’ingressos han anat dirigides a realitzar operacions d’inversió que no han estat prou clares.

Recordem que això ja ve de lluny, de l’època de Joan Pau II i el banquer Roberto Calvi, president del Banc Ambrosià que va morir estranyament penjat en un pont de Londres; i recordem que el papa Benet XVI va renunciar després del famós cas del “Vatileaks”, per uns papers que misteriosament van desaparèixer de la seva taula per a ser filtrats a la premsa. I, sobretot, recordem que ben aviat farà set anys que el papa Francesc, després de ser elegit, va anunciar que la primera reforma que faria seria justament la de l’Economia de l’Església.

Els jesuïtes disposats a salvar la situació

Doncs bé, ara el nou responsable de les finances del Vaticà és un jesuïta espanyol, Juan Antonio Guerrero, nascut a Mèrida (la capital d’Extremadura), l’any 1959. És un llicenciat en Economia (el 1986) i en Filosofia (el 1993) i en Teologia (el 1994). Durant 9 anys va ser professor de Filosofia Social i Política a la Universitat Pontifícia de Comillas (del 1994 al 2003). També ha estat de missioner a Moçambic i, ara fa un parell d’anys, va ser cridat a Roma per a ser conseller general de la Companyia de Jesús i fer-se càrrec de l’economia dels jesuïtes per a les Cases i Obres Interprovincials Romanes. Tothom el reconeix com un home de confiança de l’actual pare general dels jesuïtes, el veneçolà Arturo Sosa.

Amb tot això, queda ben clar que en aquests moments el papa Francesc ha posat tota la seva confiança en els jesuïtes, als quals ell coneix perfectament com a jesuïta i provincial que en va ser a l’Argentina. Però també queda molt clar la voluntat que tenen els jesuïtes en l’actualitat de fer-li costat al papa Francesc i de donar-li tot el seu recolzament. Recordem que els jesuïtes, des dels seus orígens i per voluntat del mateix Sant Ignasi de Loiola, a banda dels tres vots com a religiosos (de pobresa, d’obediència i de castedat), tenen un quart vot d’obediència absoluta al papa i, per tant, de disponibilitat total a col·laborar en aquelles obres que el papa els hi reclami. No cal dir que, en aquests moments, això funciona a ple rendiment.

El papa Francesc a Tailàndia i Japó

El dimarts 26 de novembre, el papa Francesc va retornar a Roma del seu viatge a Tailàndia i al Japó. Amb aquest desplaçament ja en fa 32 que el papa viatja internacionalment i és el cinquè que fa als països asiàtics. Queda ben clar que la voluntat del papa Francesc és la de poder donar suport als cristians que viuen en minoria en aquesta zona.

A Bangkok, la capital de Tailàndia, el papa hi va estar des del dimecres 20 al dissabte 23 de novembre, amb trobades amb les autoritats, amb el patriarca suprem dels budistes, la comunitat catòlica, bisbes, capellans, religioses i religiosos i joves.

Diàleg amb el budisme i la seva tradició cultural

Un dels moments potser més entranyables del papa Francesc a Bangkok va ser la trobada amb el Patriarca Suprem dels Budistes al gran Temple Real. El papa, amb les seves paraules, va reconèixer —amb admiració— la tradició budista, tot dient que “aquest Temple Real és símbol dels valors i els ensenyaments que caracteritzen aquest estimat poble, on la majoria dels tailandesos han nodrit i impregnat la seva manera de reverenciar la vida, i on els seus ancians van ensenyar a tirar endavant un estil de vida sobri basat en la contemplació, la desafecció, el treball dur i la disciplina. Característiques que nodreixen el seu distintiu tan especial i que fa que se’ls consideri poble del somriure”.

En el seu discurs, el papa va reiterar el seu compromís i el de tota l’Església “per l’enfortiment del diàleg obert i respectuós al servei de la pau i del benestar d’aquest poble” i va agrair al poble tailandès per permetre a la minoria cristiana d’aquest país de poder gaudir “de la llibertat a la pràctica religiosa” des de l’arribada del cristianisme, fa uns quatre segles i mig.

Finalment, el papa va animar les dues comunitats —catòlica i budista— a impulsar “el desenvolupament de noves imaginacions de la caritat, que siguin capaços de generar i augmentar iniciatives concretes en el camí de la fraternitat, especialment amb els més pobres, i en referència a la nostra tan maltractada casa comuna”.

Contra “el pecat de l’armament atòmic”

De la seva estada al Japó, des del dissabte 23 fins el dimarts 26 de novembre, hem de destacar l’acte que es va fer al Memorial de la Pau a Hiroshima, un lloc que s’ha convertit ja en un símbol mundial del sofriment per la guerra. Aquí és on el papa va llençar la seva crida emocionada a la pau mundial, tot dient: “En una única súplica oberta a Déu i a tots els homes i dones de bona voluntat, en nom de totes les víctimes dels bombardejos i experiments atòmics, i de tots els conflictes, aixequem conjuntament un crit: Mai més la guerra, mai més l’estridència de les armes, mai més tant de sofriment! Que vingui la pau en els nostres dies, en aquest món nostre!”.

En aquesta línia, el papa Francesc, amb la mateixa rotunditat, va deixar ben clar que l’ús de l’energia atòmica amb finalitat bèl·lica és avui més que mai “un crim, no sols contra l’home i la seva dignitat sinó contra la possibilitat de futur en la nostra casa comú. L’ús de l’energia atòmica amb finalitats de guerra és immoral, com ho és la possessió d’armes atòmiques. Serem jutjats per això i les noves generacions són les que s’aixecaran com a jutges de la nostra derrota si hem parlat de la pau però no l’hem realitzat en les nostres accions entre els pobles de la terra. ¿Com podem parlar de pau mentre construïm noves i formidables armes de guerra? ¿Com podem parlar de pau mentre justifiquem determinades accions intolerables amb discursos de discriminació i d’odi?”

El segon lloc que el papa Francesc va visitar al Japó va ser Nagasaki, on va donar un missatge menys emocional però molt més polític, tot denunciant els cincs països que tenen el major arsenal d’armes nuclears: Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina i Rússia; i els quatre arsenals menors: Israel, la India, Corea del Nord i el Pakistan, i dient-los que no s’oblidin que “les armes nuclears no ens defensen de les amenaces a la seguretat nacional i internacional del nostre temps. És necessari considerar l’impacte catastròfic d’un ús des del punt de vista humanitari i ambiental, renunciant a l’enfortiment d’un clima de por, de desconfiança i hostilitat, impulsat per doctrines nuclears.”

A Nagasaki el papa també va poder visitar el monument dedicat als 26 màrtirs, els primers missioners, crucificats al segle XVI. Per acabar, el papa a Tokio també es va poder trobar amb les víctimes del desastre de la població de Fukushima, una catàstrofe on el 2011 hi confluïren el fenomen natural del tsunami i l’afeblida construcció de la seva central nuclear. Un doble perill per a la població.

El nou nunci a Espanya i Andorra s’acomiada de l’ONU

En el número passat ja us vaig parlar del nou nunci de la Santa Seu a Espanya i Andorra, del filipí Bernardito Ausa, que des de primers del mes de desembre ja està a la seva residència, a la nunciatura, a Madrid. I també us vaig dir que, fins el moment de ser nomenat nou nunci a Espanya, ell era l’Observador Permanent de la Santa Seu davant de l’Organització de les Nacions Unides (l’ONU) a Nova York, després d’haver passat per la difícil i compromesa nunciatura d’Haití, un dels països més pobres del món.

Doncs bé, el papa Francesc ha nomenat ara com a nou Observador Permanent de la Santa Seu davant de l’ONU a Gabriele Giordano Caccia, que fins ara era el nunci apostòlic a Filipines. Caccia és un capellà italià, nascut el 1958 a Milà, i que ha treballat com a diplomàtic a la mateixa Santa Seu i com a agregat a la nunciatura apostòlica de Tanzània. Retornat a Roma, va treballar com a responsable de la Secció d’Assumptes Generals de la Secretaria d’Estat i finalment va ser nunci al Líban, abans d’anar-se’n a Filipines.

La situació a Palestina

Però, abans de tot, m’agradaria ferme ressò del discurs que va pronunciar Bernardito Auza en acomiadar-se de les Nacions Unides a Nova York. Ho va fer precisament en el marc d’una de les comissions de treball del Consell de Seguretat sobre l’Orient Mitjà quan es va referir a la persecució dels cristians a la zona i la situació al Iemen i Síria, que és el que —ara per ara— més preocupa a la Santa Seu. Sobre la qüestió palestina, va advertir que per al Vaticà segueix vigent “l’objectiu d’un Estat palestí, que visqui en pau i seguretat al costat de l’Estat d’Israel, dins de fronteres segures i internacionalment reconegudes”. Auza va defensar la solució dels “dos Estats” com a única via possible per a una “pau permanent”.

També va reclamar un estatut especial, protegit pel dret internacional, per a la ciutat de Jerusalem, ciutat santa per a jueus, musulmans i cristians. Va reconèixer que avui, però, la pau a Terra Santa es veu amenaçada per la política israeliana d’assentaments de colons, unida a la demolició d’habitatges de propietaris palestins. A la qual cosa també s’hi afegeix negativament la divisió entre els palestins. Auza considera que “la represa del diàleg” entre les dues faccions —Al Fatah i Hamàs— ha de ser “una prioritat absoluta”.

Iemen i Síria

Un altre dels escenaris de l’Orient Mitjà que preocupaven al fins ara observador permanent de la Santa Seu és Iemen, on “la situació humanitària segueix essent desastrosa”, especialment per als infants i la població més vulnerable. El setembre passat —va recordar— va ser el mes més mortífer de 2019, amb una mitjana de 13 morts per dia com a conseqüència de la guerra, la fam i les malalties. És “essencial” —va afegir— que s’aturi “el flux d’armes a la regió”, —perquè l’Iran, Aràbia Saudta i els Emirats Àrabs, en particular, tenen una participació activa en el conflicte— i que s’apliqui l’alto el foc que ha reclamat el Consell de Seguretat.

Pel que fa a Síria, si bé va reconèixer que s’han produït avenços, Auza va manifestar la seva “gran preocupació” per la situació al nord-est del país, amb la invasió turca dirigida contra faccions kurdes. El representant del papa va demanar “ple respecte” dels drets humans, inclosa la preservació de la “identitat ètnica”, amenaçada pel desplaçament de milers de kurds, que han fugit de l’exèrcit turc. Citant al papa Francesc, Auza va demanar també que es faciliti l’arribada d’ajuda humanitària “segura, sostinguda i sense obstacles”.

Els cristians perseguits

Finalment, també hi van haver paraules sobre la persecució als cristians en aquesta regió, tema al qual ha al·ludit en nombroses ocasions a l’ONU en els últims cinc anys. El seu nomenament a l’ONU, de fet, es va produir al juliol de 2014, tot just uns dies després que l’Estat Islàmic proclamés a Síria el califat i llancés una ofensiva a l’Iraq. Auza va tornar a demanar protecció per a les comunitats cristianes, en els últims anys sovint “obligades a abandonar” les seves llars per evitar ser massacrades.

La teologia i la pastoral del papa Francesc

A mitjans de novembre es va celebrar a Barcelona un Congrés Internacional sobre “L’aportació del papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església”, organitzat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, una entitat docent que acull en el seu interior la Facultat de Teologia de Catalunya. Des del dimarts 12 fins el dijous 14, un seguit de 15 ponències van ajudar a subratllar la figura i els avenços que el papa Francesc ha aportat al llarg d’aquests més de sis anys de pontificat.

I no sols es va tractar de veure les seves aportacions sinó que també es van assenyalar algunes de les pistes de per on hauria d’anar el canvi i la conversió més profunda que el papa Francesc proposa contínuament en les seves intervencions. Penso que la celebració d’aquest congrés a Catalunya, i més concretament a la seva capital, Barcelona, mostra la manera com s’ha acollit la renovació del papa Francesc entre nosaltres i com es vol que no passi desapercebuda sinó que tingui unes clares aplicacions pràctiques, tant en el pensament teològic com en la pràctica pastoral. Pel que fa al pensament teològic crec que hi ha hagut quatre ponències que han estat ben significatives.

Els cristians són el Poble de Déu

La primera va anar a càrrec de l’actual prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el cardenal i jesuïta Lluis F. Ladaria, mallorquí, i amb el títol, “Una Església en comunió i sinodal”. Ladaria va dir que no es pot dubtar sobre “la centralitat que la categoria Poble de Déu té en el pensament del papa quan parla de l’Església”; i va recordar unes paraules del propi Francesc: “La imatge de l’Església que més m’agrada és la del sant poble fidel de Déu; és la definició que utilitzo freqüentment. La pertinença a un poble té un fort valor teològic: Déu, en la història de la salvació, ha salvat un poble. No existeix identitat plena sense pertànyer a un poble. Ningú no se salva sol, com a individu aïllat, sinó que Déu ens atrau tenint en compte la complexa trama de relacions interpersonals que es realitzen en la comunitat humana”.

La segona ponència que jo assenyalaria va ser la de l’expresident del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, el teòleg i cardenal alemany Walter Kasper, amb una conferència titulada: “La joia de l’Evangeli, clau propositiva de la fe”, que va ser una anàlisi i un comentari de l’Exhortació Apostòlica del papa Francesc “Evangelii Gaudium”, juntament amb les altres exhortacions i l’encíclica Laudato Si ’. Kasper va dir que el papa Francesc transmet el missatge de la joia, i va subratllar que l’amor i la joia formen i han de formar part intrínseca de la mateixa Església, perquè la joia cristiana és la joia de Déu. Per això, va afirmar que “el papa descriu l’amor com un camí de creixença i maduració, com un camí cap a la felicitat i la joia de la vida en l’amor”.

El papa dels pobres

Les dues altres ponències teològiques que jo també subratllaria són les dels dos ex degans de la mateixa Facultat de Teologia de Catalunya, Armand Puig i Joan Planellas, actual arquebisbe de Tarragona. Armand Puig, ara com a rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià va afirmar que el papa Francesc vol presentar l’Església com “l’Església dels pobres”, per tant: una de les línies de força que ha de marcar el futur de l’Església “ha de ser” l’opció pels pobres. “Els pobres no poden ser uns estranys al nucli central de l’Església, no han de ser situats als marges de la vida social. Més aviat ells pertanyen de ple dret a la comunitat eclesial i el seu lloc és el primer banc de l’assemblea cristiana, no el darrer”, va dir.

Per la seva banda, Joan Planellas va remarcar que el papa Francesc considera la teologia pastoral com “una categoria teològica plena”. Una teologia atenta a la vida de les persones “serà una teologia preocupada per les seves ferides, tot acarant les situacions difícils”, i que ha de saber “explicar la bondat, la simplicitat i l’alegria de la vida cristiana, ja que aquesta serà la predicació més eficient”.

Pel que fa a l’aspecte comunicatiu del papa Francesc, va ser molt interessant la ponència de l’actual Director Editorial del Dicasteri per a la Comunicació del Vaticà, el reconegut periodista italià, Andrea Tornielli, que amb molt d’encert va reconèixer que el papa Francesc no sols comunica amb la paraula, com sempre han fet els papes, i amb els seus escrits, sinó també amb els gestos i signes. Va dir que “el papa Francesc es un exemple comunicatiu: sap comunicar de manera senzilla, eficaç, fascinant i envoltant el cor de l’experiència cristiana, es fa entendre per tots, arriba i interessa fins i tot als que estan lluny, als que estan fora”.

Joan Torra, nou degà de la Facultat de Teologia

Per acabar em vull fer ressò del nomenament del nou degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, que aquesta vegada ha recaigut sobre el capellà de la diòcesi de Vic Joan Torra i Bitlloch, que —des de fa 15 anys— és l’actual rector de les parròquies de Torelló i n’havia estat vicari episcopal. Recordem que mossèn Joan Torra substitueix a l’anterior degà —com ja hem dit—, el doctor Joan Planellas i Barnosell, que el 4 de maig passat va ser nomenat arquebisbe metropolità de Tarragona.

Torra és un reconegut teòleg, doctor i gran coneixedor de la doctrina dels pares de l’Església durant els primers segles. Per això, des del 1999, Joan Torra és professor de Patrologia en aquesta Facultat i també de l’ISCREB i de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, d’on també n’ha estat director des del 2004 fins el 2008.

En les seves primeres declaracions Torra ha reconegut que “em fa molt respecte el compromís de ser degà i miraré d’aprendre’n. Al cap i a la fi, penso que es tracta d’ajudar a què tots puguem fer el que correspon a la Facultat i ens trobem còmodes en l’objectiu de ser un lloc de pensament i d’ensenyament de la ‘teologia’ de cara a tenir permanentment a punt aquesta ‘paraula de Déu i sobre Déu’ que sigui significativa per a la vida de les persones del nostre món d’avui, i en el nostre context. Aquesta ha de ser la missió de la Facultat de Teologia, el que se n’espera i el que li confia l’Església de casa nostra”. Des de la nostra humil revista el felicitem i li desitgem molt d’encert en la seva nova responsabilitat.