Menu
16 d'abril de 2024
El 15 d’agost es va complir un any de la presa del poder dels talibans a l’Afganistan. Coincidint amb aquesta data, un grup de dones es va manifestar davant del Ministeri d’Educació a Kabul. La protesta pel dret a l’educació va ser reprimida amb amenaces i trets. El govern talibà continua amb la seva pretensió d’esborrar a les dones de l’esfera pública mitjançant la prohibició d’accés a la informació i l’educació. El problema no són només les restriccions que pateixen les dones sinó que els talibans expliquen una versió manipulada de l’islam que promou noves generacions d’extremistes. L’educació no és possible sense una lliure elecció, l’estimulació del pensament i la reflexió. Cas contrari és adoctrinament.
“La Pau no és simplement l’absència de guerra”, afirma Nadia Ghulam, “sense la pau no hi ha la possibilitat de vida”. Les persones que han patit una guerra valoren la pau com un factor fonamental. La situació actual dels afganesos és alarmant. Però també hi ha altres formes de violència que passen principalment per oprimir les persones, discriminar-les i treure’ls la llibertat. Aquestes violències no són potestat exclusiva dels talibans.
Nadia Ghulam va marxar de l’Afganistan amb vint-i-un anys per ser operada de les seqüeles d’una bomba que va caure sobre casa seva, a Kabul, quan només tenia vuit anys i jugava tranquil·lament a la seva habitació. Des de la seva arribada a Europa ha explicat la seva història incansablement amb l’esperança que aquelles vivències servissin a altres persones. Ha explicat les condicions paupèrrimes dels seus dos anys d’hospitalització després de la bomba. Encara no ben recuperada, el seu germà va morir assassinat al carrer i ella va adoptar la seva identitat per a poder moure’s lliurement i treballar per ajudar els seus pares. Onze anys va durar la substitució de la identitat: l’11 de novembre de 2006 va aterrar a Barcelona vestida d’home.
Les paraules són una arma per a lluitar contra el desconeixement. La realitat pot ser entesa en un context i la perspectiva del temps. El en el seu llibre Somiant la Pau. Una mirada femenina al nou l’Afganistan dels talibans(Rosa dels Vents, 2022), Ghulam exposa a través de les seves vivències personals i la seva experiència els contrastos necessaris per a generar un sentit crític. A Catalunya ha descobert que hi ha recursos suficients per a formar a les persones i que, no obstant això, no serveix de res saber moltes coses si no es posen en pràctica. “L’Alcorà és un llibre sagrat que diu coses magnífiques de l’amor, de l’estimació i de cuidar l’entorn, però, a l’hora de viure no els posem en pràctica”, assegura l’escriptora afganesa.
Amb la finalitat de treballar a favor dels drets humans i l’educació en valors, Nadia Ghulam va posar en marxa l’ONG Ponts per la pau. En poc temps va passar d’acostar recursos educatius a les a les dones de l’Afganistan a portar-hi ajuda humanitària i formar agents actius per a la pau. Ghulam sap que la mirada femenina és un factor fonamental per a la construcció d’un nou model social, per això en aquest moment participen d’aquest projecte més de 300 dones afganeses. “Estic convidant les persones a ser agents actius de la pau. Si les dones no s’impliquen en la construcció de la pau, els homes no ho faran”, assegura Ghulam. El projecte funciona com una cadena d’ajudes que pot créixer de manera exponencial. “Com més persones s’hi sumin, més possibilitats tindrem de construir la pau”.
Durant molt de temps, Europa ha mantingut un discurs moralista, s’ha vantat d’una cultura civilitzada i ha titllat de bàrbars els països en guerra, als quals, contradictòriament, no ha deixat d’enviar armes. S’ha vist clarament durant la invasió militar de Rússia sobre Ucraïna. La informació que es transmet a través dels mitjans de comunicació genera un altre tipus de despotisme. Els espectadors veuen que davant una invasió l’única solució és la defensa armada i la sensació de por justifica la necessitat de protegir-se. Ghulam, que va néixer durant l’ocupació de l’Afganistan per part de Rússia, recorda que la comunitat internacional va donar armes al poble afganès per a lluitar contra els russos. El resultat ha estat 50 anys de guerra, destrucció i mort.
“Un dia treballaré a Nacions Unides i impulsaré projectes per a la pau de veritat”, comenta Ghulam. Un somni que no es compon de fantasies sinó d’un treball constant en projectes a l’Afganistan, en tasques de sensibilització a partir dels seus llibres i xerrades. L’excés de feina, però, ha portat la Nadia a l’esgotament i, actualment, assegura que pateix “una espècie de depressió”. Els seus amics i altres persones del seu entorn li diuen que descansi, però al mateix temps pot rebre la trucada d’una nena de 12 anys dient que es vol morir i que la vida li és insuportable. “¿Què faig?”, es pregunta. I l’elecció final és sempre la mateixa: “No puc descansar mentre hi hagi gent amb aquestes angoixes al meu entorn. Estic literalment esgotada i, malgrat tot, segueixo endavant”. La generositat és l’antítesi de la guerra.
Santiago Gorgas
Periodista
@BorisNebula
