Persones - Número 494  

Entrevista a Laura Mor

Jordi Pacheco

Església confi(N)ada. Ser cristià en temps de coronavirus és un documental d’Animaset que mostra la reacció de l’Església catalana davant la situació d’alarma generada per la pandèmia de covid-19. Estrenat el passat 31 de maig i dirigit per la periodista Laura Mor, el reportatge recull històries que ens apropen a la realitat, sovint ignorada, d’aquelles persones i entitats cristianes que en moments de dificultats donen el millor de si mateixes per atendre els més febles i desafavorits.

Foc Nou Després de l’estrena del documental s’han posat en marxa una sèrie de diàlegs que duen per títol “L’Església després del confinament”. ¿Què es pretén amb aquesta iniciativa?

Aquests diàlegs volen estirar el fil d’alguns dels temes que s’apunten en el documental i que ens semblen que tenen més recorregut de futur. Tot i que hi ha gent que ens diu que encara és precipitat treure conclusions de tot el que estem vivint, es tracta de reflexionar d’una forma molt més tranquil·la sobre els escenaris inèdits que s’obren en el si de les comunitats cristianes i en els àmbits d’acció social, pastoral, sanitària i espiritual de l’Església.

Hi ha qui creu que tota la vida eclesial es redueix a l’àmbit parroquial, però tal com mostra el documental, veiem que l’Església hi va molt més enllà.

L’Església té molts fronts oberts; i com que els cristians estan en la vida de les persones, al final les mateixes comunitats acaben fent-se permeables en àrees molt diverses. La parròquia sovint és el lloc de trobada i de celebració, però no sempre. A vegades hi ha comunitats cristianes que no tenen una església de referència o cristians que s’organitzen a través de moviments diocesans. Per altra banda, la vivència de la fe també s’ha revitalitzat en l’àmbit domèstic, tal com hem pogut veure mentre fèiem el documental. Els cristians tenen presència en molts espais diferents i la foto que n’acostumem a mostrar els mitjans no sempre mostra aquesta pluralitat de rostres.

Aquesta pluralitat a què fas referència sovint és ignorada pels mitjans d’àmbit general que, com bé saps, acostumen a centrar-se en la part més negativa del món eclesial.

Sí, l’Església està molt encasellada i hem normalitzat aquest relat. Suposo que encara perdura una certa herència dels temps de la dictadura, en què bona part de l’Església estava vinculada al poder; tot i que en aquells moments també hi havia una Església fent resistència i treballant per la democràcia. Sempre ha existit el compromís per part dels cristians que, tal com predicava Jesús, posen la seva vida al servei dels altres.

Davant la impossibilitat d’anar a entrevistar persones amb un equip de rodatge, heu demanat als participants que enregistrin ells mateixos les imatges. Sembla que hi ha hagut una molt bona predisposició per part de tothom.

La gent li ha trobat la gràcia, a tot això. Arran de la necessitat de teletreballar i de l’educació a distància, tothom s’ha hagut d’adaptar al món virtual. Els mòbils s’han fet molt més presents del que ja ho eren. En aquest sentit, per a alguns religiosos que no estaven habituats a fer servir certes eines audiovisuals, el documental ha estat com una mini escola d’aprenentatge, un curs intensiu que els ha dut en poques hores a treure el màxim rendiment dels dispositius perquè la captació d’imatges tingués un mínim de dignitat.

En una societat que acostuma a menystenir els valors cristians, aquest documental és una oportunitat per veure, precisament, que en moments de crisi són més necessaris que mai.

Des del cristianisme la solidaritat s’entén com a fraternitat, en el sentit de família, de tenir en compte els altres, com a comunitat humana universal. Quan parteixes d’aquesta premisa, el que afecta els altres mai no et deixa indiferent. La pandèmia ens ha fet estar pendents del que passa més enllà de nosaltres mateixos: tenir en compte els altres, especialment els més vulnerables, acompanyar-los en el seu patiment i ajudar-los a renovar les seves esperances, és una qualitat que els cristians porten a l’ADN.

Des d’Animaset oferiu serveis de comunicació a institucions, empreses i entitats amb vocació cristiana i humanista. Hi ha qui pensa que l’Església hauria de treballar precisament per millorar la seva comunicació. Des de la vostra posició, ¿creieu que l’Església n’és conscient, d’això?

Crec que cada vegada n’és més conscient, perquè és un camí que és imprescindible de recórrer; l’Església, com tota organització, necessita fer arribar uns determinats missatges a la societat, sabent quins són els canals i formats més adequats per fer-ho i sabent quin és el moment més oportú. A poc a poc, el món eclesial va entrant en aquesta cultura que al final tampoc no és nova, perquè els cristians neixen per comunicar: a banda de servir i estimar com ho va fer Jesús, els toca assumir l’anunci de l’Evangeli, i això vol dir comunicar. Comunicar un missatge d’esperança, saber denunciar allà on toca, saber utilitzar uns determinats altaveus per transformar la societat fent-la més digna per tothom. La comunicació no ha de ser un apèndix sinó que ha de ser nuclear. I això s’ha de veure reflectit en recursos, dedicació i convenciment.

Per acabar, et faig la mateixa pregunta que heu fet a algunes de les persones entrevistades al documental. ¿Què creus que ens diu aquesta pandèmia?

L’aturada forçada que ha suposat aquesta crisi ens ajuda a repensar el ritme amb què vivim. La pandèmia ens diu que no podem continuar per aquest camí, que ens hem de replantejar el nostre estil de vida i les nostres prioritats. I aquí entra tenir més cura de l’entorn natural i de la resta de persones i éssers vius. Cal que ens deixem de centrar en el benefici particular per començar a pensar amb un sentit molt més global, amb una perspectiva humana i de comunitat.

Justament la perspectiva que ens convida a adoptar la Laudato si’ del papa Francesc.

Efectivament. Ja fa cinc anys que es va publicar l’encíclica i ara toca viure-la. Se n’ha fet molta reflexió i molta teoria, però hi ha canvis concrets que s’han de portar a terme en el dia a dia; això vol dir que s’han de fer opcions, i no només a nivell particular des d’una militància que a vegades pot arribar a ser esgotadora, sinó comunitàriament, de forma estratègica i utilitzant la intel·ligència allà on convingui. Hem de ser capaços d’escoltar la veu d’aquells que en saben i ens diuen per on hem d’anar si volem créixer en humanitat.