Pòrtic - Número 491  

Periodistes amb botes

Jordi Pacheco

Foc Nou El passat 15 de novembre ens vam llevar amb la terrible notícia de la mort a Oza dos Ríos, A Coruña, del periodista Pablo López Orosa als 34 anys. El reporter corunyès, que havia tornat recentment d’un viatge a Moçambic, era col·laborador de la revista El Ciervo i altres mitjans com ara El País, eldiario.es, Luzes o Jot Down, en els quals havia publicat durant els darrers anys nombroses cròniques i reportatges des de diversos països d’Àfrica, Sud-est asiàtic, Centre-Amèrica, Europa i Orient Mitjà. El 2017 va rebre el Premi Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari pel seu reportatge “La tregua de los zapatos”. Un any després va publicar la novel·la Fálame do silencio (Xerais), encetant així una prometedora trajectòria literària que malauradament ha quedat truncada per sempre més.

La sobtada desaparició del jove periodista va commocionar nombrosos amics i companys de professió ja que era una persona que va marcar profundament a tots els qui el van poder tractar i conèixer. En l’entorn de les entitats —entre les quals hi ha Foc Nou i El Ciervo— que cada any treballen en l’organització del Memorial Joan Gomis, la notícia va provocar també una enorme tristesa. Per això l’edició d’enguany del Memorial va estar marcada per l’emotiu record d’aquest inoblidable company que, tal com va dir un dels seus amics, ens va ensenyar a estimar l’ofici.

Era inspirador sentir parlar de periodisme a Pablo L. Orosa. Els qui vàrem tenir el privilegi d’assistir a l’acte de lliurament de premis del Memorial l’any 2017 recordem ara amb enyorança com vam gaudir aquell vespre amb la conversa —conduïda per Miquel Peralta— entre Rosa Maria Calaf (premiada per la seva trajectòria) i Pablo L. Orosa. La combinació entre la veterania i el saber fer de Calaf, durant dècades corresponsal Internacional TVE, i l’entusiasme i la clarividència de L. Orosa, a qui les penúries del sector havien empès a treballar pel seu compte, va deixar-nos unes quantes lliçons del millor periodisme, certificant així una de les edicions més brillants del certamen.

En les seves intervencions, Pablo L. Orosa va reivindicar el que anomenava “periodisme amb botes”, un periodisme en profunditat que fuig de les breaking news per esmerçar tota la seva energia en trobar històries intemporals de dolor i esperança. Això és el que feia Pablo mentre viatjava pel món, com solia dir, “buscant gent petita, en llocs petits, fent coses petites”. I això és el que fan molts dels companys que passen any rere any pel Memorial Joan Gomis i que comparteixen la idea que el periodisme ha d’anar més enllà de la mera denúncia per demostrar que allà on hi ha persones i institucions que lluiten contra les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social, hi ha lloc per a l’esperança.

La precarietat que es pateix en el sector dels mitjans de comunicació des de fa ja massa temps queda palesa en les entrevistes a les persones premiades pel Memorial d’enguany que trobaran en aquestes pàgines. Com en el cas del fotodocumentalista Sergi Cámara, premi a la millor trajectòria, que es es va allunyar progressivament dels mitjans per la falta de respecte amb què se sentia tractat. O la periodista Majo Siscar, que afirma amb contundència que en les pèssimes circumstàncies actuals és una bogeria intentar cobrir informació internacional com a periodista independent.

En un context marcat per un model de pagament clarament qüestionable, per la dependència de les grans agències de notícies occidentals i la irrupció de nous perfils professionals, els grans mitjans, especialment els de l’Estat espanyol, amb la seva manca de determinació i compromís aboquen la societat a un empobriment de coneixement irreparable. Per això cal reivindicar més que mai els periodistes amb botes de què parlava Pablo L. Orosa, que sovint fan la seva feina sense cap altre suport que el de les seves famílies i alguns companys; persones amb vocació i coratge que marxen a treballar sense ni tan sols saber si podran fer rendible els viatges. Sense elles el periodisme seria molt més pobre. Per tot això podem dir que enguany Majo Siscar, Gemma Parellada, Maria Olivella (antropòloga), Santiago Barnuevo, Marta Soszynska i Sergi Cámara, han trobat en el Memorial Joan Gomis un reconeixement més que merescut.