Pòrtic - Número 492  

Repensar el model de desenvolupament
Jordi Pacheco

Foc Nou Fa vàries dècades que ecologistes i experts alerten de les greus conseqüències que el model de vida consumista dels països del primer món té pel planeta, però no ha estat fins fa relativament poc que s’han encès totes les alarmes. El deteriorament del medi és un tema tan candent que en els darrers mesos s’han començat a sentir veus que parlen de col·lapse, caos climàtic i fins i tot de l’extinció de la nostra espècie. El grau de destrossa i contaminació en totes les seves formes que provoca l’activitat humana ha arribat a uns límits que —tret d’alguns destacats negacionistes— ja són pocs els qui neguen l’evidència que cal canviar la nostra manera de viure per evitar que tot plegat se’n vagi en orris.

L’Església catòlica —malgrat les ombres i comptes pendents que afronta com a institució— té la sort de comptar amb un papa Francesc que, a diferència d’alguns dels líders polítics més poderosos del món, ha sabut donar a la qüestió climàtica la importància que mereix. No en va, les entitats d’Església han fet seves les preocupacions del pontífex en relació amb la cura de la casa comuna i moltes de les iniciatives que actualment duen a terme prenen per objecte l’emergència ambiental. Aquest és el cas de la Campanya 61 de Mans Unides, que porta per lema “Qui més pateix el maltractament al planeta no ets tu” i posa el focus en la idea —assumida pel papa Francesc a l’encíclica ecologista Laudato Si’— que les crisis humanitàries que pateixen milions de persones van indissolublement lligades al deteriorament del medi.

Per presentar la campanya, Mans Unides ha comptat amb dos testimonis: Juan Carlos Cabrera, religiós de les missions de l’Ordre de la Mercè, i Mohamed Fuad Amrani, director de l’Associació Tetuaní d’Iniciatives SocioLaborals (ATIL). Durant les seves respectives visites a la delegació de Barcelona, ambdós han explicat com el nostre model de desenvolupament —amb el sistemàtic maltractament del medi en què es basa— genera desigualtat i pobresa entre els més vulnerables. Cabrera treballa en una de les zones més deprimides de sud de Moçambic, atenent població afectada per malalties com la SIDA, la tuberculosi o la lepra i que pateix fam a causa de la sequera. D’altra banda, Mohamend Fuad, a qui entrevistem en aquestes pàgines, fa més de dues dècades que gestiona des del Marroc projectes de cooperació internacional centrats en l’àmbit de l’educació i la formació orientats a la prevenció de l’exclusió social dels infants i joves marroquins.

La problemàtica contra la qual lluita ATIL amb el suport de Mans Unides és un bon exemple de les conseqüències que el factor climàtic provoca sobre els més febles: al Marroc, la gran majoria de persones que es troben en zones periurbanes procedeixen de regions de l’interior del país, d’on es veuen obligades a marxar perquè la vida agrícola, afectada per la tala indiscriminada de boscos, les sequeres —cada cop més freqüents— i les pluges torrencials que destrueixen collites, no els permet disposar dels recursos necessaris per viure dignament. Per tant, les capitals marroquines no estan preparades per atendre una població que, en no poder optar als serveis bàsics, resta condemnada a l’exclusió.

Recordem, però, que entre les moltes coses en comú entre la nostra Península Ibèrica i el Marroc destaca el fet que ambdues regions formen part del que es coneix com la conca Mediterrània, un àmbit on conflueixen 500 milions de persones i tres continents i que, segons els experts, és una de les “zones calentes” de la crisi climàtica global. Tots hem estat testimonis dels estralls provocats pel Glòria, un temporal d’una magnitud gairebé sense precedents que ens alerta que no som aliens als efectes del canvi climàtic. La principal lliçó que ens deixa aquesta llevantada —que ha provocat destrosses milionàries en infraestructures— és que cal repensar la nostra forma de viure. Ha arribat el moment de plantejar-se, com ja han fet alguns alcaldes de la costa mediterrània, si val la pena reconstruir el litoral i continuar tirant d’un model de creixement basat en el turisme de sol i platja o, si pel contrari, cal ser més coherents amb els temps que vivim buscant alternatives que passen per retornar a la natura allò que és seu.