Sant Charles de Foucauld, germà universal

El pontificat de Joan Pau II va canonitzar més sants que tots els papes junts de la història. Francesc no superarà aquest límit, però sí deixarà dos grans canonitzacions que el poble de Déu ja havia elevat als altars: Óscar A. Romero i Charles de Foucauld. Aquest mes de maig va ser canonitzat Sant Charles de Foucauld, conegut com a germà universal, un catòlic francès nascut a Estrasburg el 1858 i mort per assassinat a Tamanrasset, Algèria, el 1916.

Com moltes de les grans vides, Foucauld va passar per diferents fases de transició fins a trobar el sentit profund de la seva existència: fou militar a Algèria i també exercí com a geògraf al Marroc, on acabà publicant una obra ben reconeguda sobre aquell país que li va valer la medalla d’or de la Societat de Geografia de París. A partir de 1886, però, va tornar-se una persona cada vegada més espiritual, i endegà un camí de profunda recerca interior, que és pel què més se’l recorda al nord d’Àfrica occidental, i especialment a l’Església. Pregava a Déu perquè li fes un senyal per a reconèixer-lo. Mentre anava sovint a l’església a pregar; va trobar-se amb un prevere, Henri Huvelin, que va ser fundant per a ell, perquè li va provocar un canvi decisiu a la seva vida, marcant-lo espiritualment. Li arribava aleshores la fama per la seva obra marroquina, però coincidia amb un total desinterès seu per aquell treball.

El 1888 va fer un pelegrinatge a Terra Santa per a seguir les petjades de Jesús, que encara li causà un impacte més fort, fins al punt que dos anys més tard va entrar a l’Ordre Cistercenca de l’Estreta Observança (la Trapa). Es feu, per tant, trapense entrant a un monestir de l’Imperi Otomà, on va deixar escrites pregàries i meditacions de gran profunditat, que van enquadrar la seva espiritualitat per sempre i van aportar la cèlebre “Pregària de l’abandonament”. Es quedà a viure a Terra Santa durant tres anys, on va portar una vida de total austeritat i fins i tot eremítica. Quan va ser ordenat sacerdot, decidí arrelar-se al Sàhara argelí, on s’afegí a les comunitas de berebers i va viure amb els tuaregs, als què estudià i s’impregnà de la seva llengua i cultura. La seva missió apostòlica la va desenvolupar tot predicant des de l’exemple i el testimoniatge, i no des del discurs i la prèdica. Va voler establir una congregació religiosa que donés resposta a la seva particular espiritualitat radicada en un entorn injust per les guerres i l’esclavatge, amarat d’una cultura i religiositat islàmica.

El 1916, Charles de Foucauld va ser assassinat per uns bandolers a les portes de la seva ermita, i ben aviat va néixer una gran devoció entorn a la seva figura. A partir del seu tant profund com senzill testimoniatge, es van anar creant noves congregacions religioses i famílies espirituals entorn de Foucauld, i la seva va ser una clara contribució a la renovació de la tradició eremítica. Finalment, el seu gran llegat al cristianisme contemporani i al catolicisme del segle XX van ser els seus escrits, que van inspirar una “nova espiritualitat del desert” i una contribució importantíssima al diàleg interreligiós en el nord d’Àfrica. A inicis del segle XXI els papes Benet i Francesc beatificarien i canonitzarien, respectivament, la gran figura del missioner i eremita que no va predicar més que amb el testimoni.

Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari