Tribuna - Número 490  

Mohamad Bitari: “Els poetes expressen l’impossible”
Santiago Gorgas

Poeta, traductor, periodista i dramaturg palestí de Síria, Mohamad Bitari (1990) va néixer al camp de refugiats palestins del Yarmouk, a Damasc. Abans de la seva arribada a Barcelona com a exiliat polític, va pertànyer al moviment poètic de Damasc. En els darrers anys s’ha dedicat a recopilar els textos de sis poetes sirians amb la voluntat de donar-los a conèixer i construir un pont entre la llengua àrab i la llengua catalana.

Foc Nou La petició de preparar una sessió literària va derivar en un projecte molt més ampli. Mohamad Bitari va proposar “presentar una semblança de sis poetes de nacionalitat siriana, acompanyada d’una mostra de la seva obra”. Aquest va ser el naixement del llibre Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria (Godall Edicions, 2019). Les revoltes, la guerra, les persecucions, els bombardejos formen part d’un context ineludible per a tots els poetes sirians contemporanis. ¿Quina importància té la poesia?, es pregunta Bitari des del primer moment.

La selecció dels autors i de les obres no va ser gens fàcil, i encara menys el contacte amb els escriptors i les escriptores implicats. En alguns casos, la feina era més complexa per raons afegides: Rasha Omran es trobava en un estat de salut força crític i exiliada a El Caire; Abdul·lah Al-Hariri patia els bombardejos que els milicians afins al govern sirià llençaven sobre els territoris al sud de Damasc; Wael Saadeddin es trobava detingut a les presons del Servei d’Intel·ligència Militar.

Jo soc vosaltres compta amb traducció de Margarida Castells Criballés i inclou un esbós sobre la trajectòria vital de cada poeta. Mohamad Bitari es nodreix d’experiències personals i de records per a apropar-nos a l’experiència de cada un dels poetes. La història de qualsevol persona, en general, parla del que succeeix en el seu entorn social o de fets polítics que tenen lloc en el seu país o del que li afecta particularment. En aquest cas, s’ha abordat el que passa a Síria com a context, però no pas com a documents polítics per a reportar la situació actual del país. Tal com remarca Bitari, “el context influeix, evidentment, i deixa la seva empremta en el text, però no ens confonguem, no és el text”.

¿Com va anar l’elecció dels sis poetes?

Per a seleccionar-los, va haver-hi dos criteris fonamentals. El primer, que fossin actuals i de carrera poètica abans de l’evolució. El segon criteri que em vaig imposar va ser que havien de ser d’estils diferents.

En el llibre, abans d’introduir els poemes, fan una presentació molt personal de cada autor.

Aquesta era la meva intenció. No volia fer unes biografies clàssiques i rígides, com una antologia d’aquelles que tant sovint es veuen. En definitiva, biografies avorrides que no entren en els aspectes personals del poeta o de l’escriptor. El qui escriu la biografia no t’explica quines són les seves emocions i els seus sentiments, o com veu l’altre poeta o escriptor. Em sembla que cal fer un apropament més íntim. Em fa ràbia quan, a vegades, algú defineix els poetes com a persones que parlen o vesteixen d’una determinada manera. La idea és trencar amb aquests esquemes i presentar el poeta com allò que és: una persona normal que té una vida, que passa una guerra o passa fam, que té moments bons o dolents, alegria i tristesa, de tot. No vull posar el poeta en un context diferent o estrany. És clar que té coses que no són comuns, però primer de tot és persona.

Raed Wahesh, un dels poetes de la vostra selecció, parla de miratges. ¿Creu que la poesia és un miratge que ens revela una nova dimensió?

Per a mi, la poesia és un somni. La poesia és allò que no pots ser. Pràcticament, és revelar-se a la realitat, i per això és un somni. Desitjaríem que fos veritat, però no crec que la nostra expressió poètica es converteixi en realitat. Fins i tot si tornéssim als romàntics, tant occidentals com orientals, el poeta sempre converteix el seu amor en una cosa que ja va passar o que no pot ser. Al final, els poetes expressen l’impossible.

Des del principi del llibre, queda clar que no ens trobem davant d’una poesia que vol donar un testimoni de la guerra i de les seves conseqüències.

La funció del text poètic no és la de ser un document històric, ni un registre. Quan parlem de biografies antigues, fenícies, aramees, llatines, gregues, és una altra cosa. Entenc aquesta actitud com un assassinat poètic. Per això tenim la ciència de la història, i totes dues són ben diferents. És veritat que hi ha la necessitat de narrar, és el que proposa l’època. Per aquest motiu, la majoria de poetes escrivim també novel·les. Però la narració i la poesia són dos gèneres molt diferents.

¿La guerra a Síria ha generat un trencament o ha impulsat una nova generació de poetes?

Ara no és moment de dir-ho. Quan la situació s’hagi estabilitzat a Síria, en aquell moment, podrem veure el panorama de tota l’etapa. Crec que encara és aviat per a analitzar-ho. Encara ens trobem dins dels esdeveniments. Això no vol dir que no hi hagi textos d’alta qualitat. Amb tot, caldrà esperar fins que no es restableixi la situació.

Hi ha una nova generació de poetes.

Sí. N’hi ha molts. El conflicte ha produït escriptors i poetes que, segons la meva opinió, són temporals, però necessaris al mateix temps. N’hi ha molts de molt baixa qualitat. Perquè només parlen del context, i no podem detenir el text poètic només en el context general. La poesia és més que això.

La diferenciació entre el text i el context és un punt que es reitera en el llibre.

És clar, perquè el context és la influència que pot deixar les seves petjades en el text, però no és el text. Parlem de somni, i allò impossible no pot ser el context.

Però la guerra es troba present en tots els autors que ha seleccionat.

Sí, però finalment no és el text. El context és només una part del text d’aquests poetes. Perquè el text té llenguatge, estil, ritme, música i moltes coses més; té bellesa. Però el context és només una part de la vida dels poetes.

A l’inici del llibre, hi exposa el desig que no sigui una activitat ocasional. ¿A què es refereix?

Entenc aquest llibre com l’inici de la construcció d’un pont cultural entre dues parts de la Mediterrània. Jo estic al corrent de tot el que es tradueix de l’àrab al català o al castellà. I del català a l’àrab (gairebé res). El meu projecte és treballar traduccions tant de poesia com de narrativa. A més, estem treballant un text de María Zambrano que parla de la relació entre el racionalisme i la filosofia. També estic traduint a l’àrab el poeta Miquel Martí i Pol. L’any que ve publicarem una revista sobre la literatura i la poesia àrabs.

¿Què significa aquesta compilació per als sis poetes escollits?

Arribar al públic d’aquí és un regal. I que aquestes veus arribin a la península ibèrica i a Catalunya és, igualment, una gran oportunitat per al públic d’aquí. L’any que ve treballarem la traducció al castellà.

¿Amb què es troben en les presentacions del llibre? ¿La gent vol parlar de poesia o de la situació política?

Fins ara, no he parlat de situació política, ho evito. Vaig a les presentacions per a presentar un llibre poètic. La gent al·lucina una mica; hi ha un gran desconeixement de la poesia àrab i els impacta el gran nivell. Sempre explico el tema del text i el context per a diferenciar-ho, i així podem començar a parlar de poesia. No és el meu objectiu que sigui un llibre de suport als sirians. El text es presenta sol. No necessita context. El text poètic, si és bell, es presenta sol.

¿Pot existir un poeta sense poesia?

És clar. Crec que sí. Els somiadors són poetes, al cap i a la fi. Tot i que no puguin expressar-ho amb paraules ni amb paper i bolígraf. Perquè la columna vertebral de la poesia és la sensibilitat. És poder veure el que els altres no poden veure.

Més enllà de la seva poesia, aquests sis poetes tenen un vincle intens amb la vida.

En els països de parla àrab, l’expressió poètica té una gran tradició. La primera expressió va ser la poesia. En la parla del desert, la poesia sortia tota sola, sense pensar-hi. Això té una arrel molt profunda. No puc comptar tots els poetes i les moltes poetesses. En els diaris, publiquem poesia perquè, per a nosaltres, és una tradició. Cada dia hi ha poesia escrita en àrab o traduïda a l’àrab.

¿Quina és la importància de la poesia?

Sempre dono tombs a aquesta pregunta. Crec que té la importància de canviar la realitat. En definitiva, el somni no és res més que el desig de canviar la realitat, de treure tot allò que és lleig, el que ens amarga la vida, el que és dolent. Si és una revelació contra la realitat, la seva funció és canviar-la.

En el llibre, afirma que la poesia se situa entre la música i la pintura.

Aquest és el tema de l’expressió. Per un costat, la música t’empeny a imaginar, però no t’explica de manera directa una escena. Tret que vagi acompanyada de la paraula, i serà una cançó, però aquest és un altre art. Per un altre costat, el quadre t’empeny a imaginar, però no parla, i per això hi ha la poesia al bell mig. Aporta a l’escena tant la música com la seva descripció.

En una societat utilitària, tant la poesia com la filosofia són inútils.

Sí, això és el que s’acostuma a dir. Amb tot, per a mi, la filosofia és bàsica. Hi ha molts poetes àrabs clàssics que eren filòsofs. Per això ens hem interessat per María Zambrano, que és poeta i filòsofa.

La poetessa Rasha Omran evoca una profunda tristesa.

És la més gran dels sis poetes. La vaig escollir perquè considero que hi ha una connexió molt important entre la generació dels poetes anteriors a ella i la generació dels poetes del llibre. Ella ha viscut l’evolució del text poètic a la prosa. El seu pare també era un poeta molt important a Síria. I ella coneixia els poetes de generacions anteriors. No només coneixia la seva obra, sinó que els coneixia personalment, des de ben petita va tenir el privilegi de parlar amb ells. Per això considero que ella fa l’ofici d’un molt important nexe. La seva manera d’escriure és difícil d’editar perquè escriu poesia com si escrivís un comentari. El que escriu és molt important, tot i que té una part trista per la vida que ha tingut; no només l’ha marcat la guerra.

¿La poesia té un efecte farmacològic?

Crec que sí. És el verí i l’antídot al mateix temps. Ser poeta no és fàcil, gens ni mica. Et fa estar inquiet tot el temps amb les seves preguntes. Però, alhora, t’ajuda a treure de dins allò que has vist en la societat, t’ajuda a concretar la teva relació amb la societat, ja sigui apropant-s’hi o allunyant-s’hi. Hi ha etapes en què el poeta necessita arrecerar- se a la societat, i d’altres en què necessita estar-ne lluny per a trobar la manera de veure allò que els altres no poden veure. El poeta té alguna cosa de profeta. Crec que el poeta mira de dir una cosa que els altres no només no poden veure, sinó que no volen veure- ho. La relació entre el poeta i la seva societat és difícil.

El desconeixement general de la poesia de Síria obliga el lector a fer una valoració netament emocional. No tenim referents que ens ajudin a emmarcar aquests poetes en una tendència o un estil.

Justament, he escrit un article acadèmic en què parlo dels darrers 20 anys de poesia siriana. Si no vull escriure unes biografies rígides, ho tinc molt clar. El que m’interessa és poder parlar sobre les persones que he conegut, amb qui he estat, quan va ser, quants anys tenia, com era aquell poeta quan el vaig conèixer. En aquest moment, estic escrivint una biografia sobre Miquel Martí i Pol, i començo explicant com el vaig conèixer, com m’ha arribat, com m’ha commogut, com he arribat a traduir-lo i què sento quan el llegeixo.

Roberto Bolaño parlava del concepte de la universitat desconeguda com aquell recorregut misteriós que ens condueix d’un autor a un altre, i com quan llegim un autor, en realitat, llegim amb els ulls de tots els autors que l’han llegit anteriorment.

És clar; cada un té un valor. Considero important explicar aquesta cadena. De com un autor et condueix a un altre. Ara vull acabar la biografia de Miquel Martí i Pol en àrab, i visitaré el seu poble a veure què hi trobo. La poesia no és un fet aïllat. Crec que és important explicar aquests detalls. Perquè una biografia no és una història. Totes les coses de la nostra vida tenen història. La paraula té una vida i té una història. Cada un de nosaltres som històries que salten en aquest món.