Tribuna - Número 492  

Mohamed Fuad Amrani: “Al Marroc hi ha un gran consens per combatre la radicalització”
Jordi Pacheco

L’abandó escolar, l’exclusió social i la radicalització dels joves són els principals factors que impedeixen que el Marroc millori en l’Índex de Desenvolupament Humà de Nacions Unides. L’ATIL (Associació Tetuaní d’Iniciatives Sociolaborals) lluita contra aquesta problemàtica oferint assistència tècnica a escoles públiques que serveixen com a laboratoris d’innovació pedagògica per crear posteriorment models adaptats a les necessitats de l’alumnat. Mohamed Fuad Amrani, director general de l’organització tetuaní i contrapart de Mans Unides al Marroc, va parlar amb Foc Nou durant la seva visita a Barcelona en el marc de la campanya 2020 de l’ONG de desenvolupament de l’Església catòlica.

Foc Nou L'exclusió social dels menors s’ha donat i es dona encara a molts països arreu del món. En el cas del Marroc, l’escriptor Mohamed Choukri la va patir i en va deixar constància a la seva obra Le pain nu (El pa nu).

Efectivament, es tracta d’un fenomen mundial. Les vivències que explica Choukri a la seva novel·la van tenir lloc als anys 1950, però a inicis del segle XIX el problema ja existia a Europa, i en literatura l’exemple el trobem a Oliver Twist. Sempre hi ha hagut menors que per diferents motius no han pogut gaudir de la cobertura familiar necessària ni la protecció dels serveis estatals i com a conseqüència han patit diferents formes d’explotació. Al Marroc, com en tots els països que no han assolit el nivell de desenvolupament suficient com per tenir un sistema de protecció social capaç de garantir els drets bàsics a tots els ciutadans, hi ha un percentatge de la població infantil i juvenil que es troba en situació d’exclusió.

¿Quines són les causes que porten als infants i joves marroquins a abandonar l’escola tan aviat?

Les causes de l’abandonament escolar són múltiples i és difícil fer-ne un diagnòstic precís. Però en general en podem especificar de tres tipus: el primer té a veure amb la baixa qualitat de l’educació pública. La falta d’innovació del sistema educatiu comporta entre altres coses manca de preparació del professorat i manca d’infraestructures i de polítiques públiques que facin més forta l’educació davant les dificultats que puguin presentar els alumnes (dificultats d’aprenentatge, casos de discapacitat, desarrelament, etc.). El sistema educatiu no té respostes específiques per aquest tipus d’alumnat. El segon tipus de causes té a veure amb problemàtiques socials lligades a la pobresa. I hi ha un tercer factor que es dona amb més freqüència en l’àmbit rural, on encara hi ha molta gent que no creu necessària l’educació durant un temps prolongat i que pensa que és suficient amb saber llegir i escriure. Davant d’aquesta problemàtica tan diversa, nosaltres plantegem un tipologia de projectes molt concrets i tots convergeixen en l’enfortiment de l’educació pública.

Des d’ATIL remarquen la importància de l’educació preescolar.

Està comprovat que com més aviat entren els infants a l’escola, menys probabilitats hi ha que marxin prematurament. Els manuals estan elaborats com si l’educació preescolar estigués generalitzada, però al Marroc aquesta etapa no forma part de l’educació obligatòria, que comença als 6 anys; a partir d’aquesta edat el que es treballa són coneixements i competències, llavors els menors que no han estat prèviament socialitzats en un entorn escolar els costa començar de sobte captar aquestes competències. I com que no en són capaços, van arrossegant aquest dèficit des de primer de primària i durant els anys successius, en què el pas de curs és pràcticament automàtic. Quan arriben a secundària, etapa en la qual els coneixements i les notes importen, s’estanquen i acaben per deixar l’escola.

S’entén que per superar aquest problema és necessari implantar l’educació preescolar en el sistema públic.

Pedagògicament és fonamental la socialització prèvia abans de començar a transmetre coneixements i competències. L’educació preescolar no té objectius acadèmics sinó objectius pedagògics lligats a la socialització de l’alumne en un entorn escolar. Es tracta treballar el sentiment de pertinença a l’àmbit escolar abans perquè el considerin una mena de prolongació de la llar, l’espai on es reuneix una comunitat que en certa manera és la seva segona família. Cal promoure aquest cordó umbilical de l’alumne amb l’escola, sentar les bases perquè després sigui més fàcil traslladar-los coneixements concrets en llengües, matemàtiques i altres matèries.

¿Com acullen els centres les metodologies de gestió que els proposen des d’ATIL?

S’ha de dir que amb el Ministeri tenim ple enteniment. El fet que se’ns permeti “experimentar” (en el millor sentit del terme) models nous que serveixin per afrontar problemàtiques noves significa que hi ha voluntat política de canvi. Al marge d’això, cada comunitat educativa és un món. Hi ha professors que capten fàcilment les metodologies i altres que no. En tot cas, quan la cosa es complica cal aguditzar l’ingeni i buscar fórmules per fer arribar el missatge de la millor manera possible i de forma consensuada. No pots ajudar a una comunitat educativa si no tens la capacitat d’escoltar-la per entendre la seva manera de veure les coses.

Segons ha dit vostè, es tracta d’oferir als joves eines educatives perquè puguin descobrir les seves habilitats ocultes i trobar el seu camí.

En un projecte d’avaluació col· lectiva que vam realitzar fa uns mesos vam juntar pares, mares, professors i alumnes de secundària. Les educadores van seleccionar els estudiants més implicats en les activitats extraescolars a les quals havien participat prèviament. Els mestres es van sorprendre perquè consideraven que aquells alumnes eren els més conflictius a classe. Aquesta és la clau de les habilitats ocultes: hi ha alumnes que, per problemes de socialització durant l’etapa de primària, poden arribar a secundària amb tics de rebel·lia i tenir conflictes amb els professors, però quan a l’escola hi ha un grup de teatre o de periodisme, llavors troben un espai que els permet descobrir el seu potencial. No és que hagin de ser actors o periodistes vocacionals, simplement descobreixen un ambient diferent on es permet la innovació i la creativitat. I en aquest context s’expandeixen, s’impliquen, ajuden a què les coses surtin bé i es converteixen en dinamitzadors. Això els aporta autoestima i redueix el risc que abandonin l’escola o adoptin conductes que poden conduir a processos de radicalització de diferents tipus.

¿Què entenem quan parlem de radicalització?

Quan parlem de processos de radicalització no distingim entre els joves que formen part o simpatitzen d’alguna manera amb grups religiosos extremistes violents dels joves que s’enrolen en un grup ultra d’un club de futbol, o dels que s’uneixen a bandes de violència semi organitzada. Tots són processos amb unes causes comunes que tenen a veure amb l’exclusió i les persones radicalitzades tenen en comú que han optat per la violència com a instrument de reafirmació personal. A on exerceixen aquesta violència és quelcom que depèn en última instància dels amics o l’entorn. El procés de radicalització comença molt abans de l’elecció final que porta els joves a ingressar en un o altre grup violent. Per això nosaltres actuem sobre l’arrel del problema.

Consideren prioritari el treball al districte de Coelma, a Tetuan, una zona de gran problemàtica social i especialment propensa a la radicalització.

Tècnicament has de delimitar una determinada àrea d’actuació, i quan tens un projecte has d’escollir. Però no ens agrada focalitzar sobre una zona concreta perquè això contribueix a estigmatitzar- ne la població. En qualsevol ciutat del món hi ha barris amb alts índex de delinqüència, exclusió social i abandonament escolar i és en ells on tenen sentit aquests tipus d’intervencions. Ara bé, en aquests barris també hi viuen persones exemplars a les quals la resta de la societat mira malament només pel seu lloc de residència. El fet de viure en un barri marginal eclipsa els mèrits personals i acadèmics de molta gent i això és dur de pair.

Els periodistes no volem contribuir a cap mena d’estigmatització.

Des del periodisme s’ha evolucionat positivament en aquestes qüestions i cada cop es cuida més el llenguatge. Per exemple, certs mitjans han après a no incidir en la nacionalitat de l’agressor quan es parla d’una agressió sexual per no estigmatitzar el col·lectiu. De la mateixa manera, quan parlem de radicalització, violència o abandonament escolar, no cal incidir gaire en les zones més problemàtiques.

S’ha dit que les autoritats del Marroc han combatut amb determinació la influència dels grups terroristes.

Així és. De fet l’existència del nostre projecte justifica aquesta afirmació. S’ha de felicitar el govern per permetre a la societat civil entrar a les escoles, investigar per conèixer les raons del que passa i oferir solucions per reformular l’educació en valors que es transmet als joves. En aquest sentit hi ha un consens ampli en tots els sectors la societat marroquí. Al marge de les diferències que hi pugui haver sobre el model de societat que volem, hi ha la voluntat de combatre la radicalització en totes les seves formes i aquest consens és la millor vacuna.

¿Què tenen a veure totes aquestes problemàtiques amb l’arribada de menors magrebins no acompanyats a ciutats com ara Barcelona?

Hi ha arrels comunes però també cal fer alguns matisos. El Marroc es va independitzar el 1956, per tant encara vivim en període postcolonial. Durant aquests períodes perdura la idea que els colons representen el desenvolupament i que sense ells es produiria el caos. Aquesta és la manera que els colons tenen de legitimar la seva presència en altres països, on introdueixen la seva cultura i els seus costums. Per això encara avui en dia la societat marroquí continua creien en la idea que el desenvolupament i el nivell de vida òptim és a fora. Estan millor vistes les persones que marxen que no pas les que es queden, independentment de l’ocupació que tinguin. No és comprensible que el simple fet d’emigrar faci unes persones millor que les altres. Emigrar és un dret universal inalienable i em sembla molt respectable, però no té sentit estigmatitzar a qui es queda.

Quedar-se al país d’origen és vist com un fracàs.

Aquesta idea és un motor que mou aquesta emigració clandestina, sobretot entre els menors, que tenen menys capacitat de reflexionar sobre les coses i per tant creuen que si volen ser algú a la vida han de venir a Europa. Han de passar encara vàries generacions per treure’ns del cap aquesta idea. Europa és un referent cultural i històric i viatjar- hi ens aporta coneixement, riquesa i capital humà, però hem d’entendre que no per anar-hi a viure tens millor categoria social. La societat marroquí s’ha de desempallegar de la idea que tot el que ve de fora és millor.

¿Com és la cooperació entre Mans Unides i ATIL al Marroc?

Valorem molt el suport de Mans Unides, que sempre ha mostrat un respecte absolut pels actors i les iniciatives locals, cosa ben difícil de trobar en el món de la cooperació. A més, ens està fent costat en un moment en el qual és difícil de justificar l’ajuda al Marroc. Malgrat que hi queden moltes coses per fer, com a actor beneficiari d’ajuda al desenvolupament la tesitura és complicada ja que per una part, des del punt de vista macroeconòmic el país ha anat creixent i s’hi han creat infraestructures potents fins al punt que els donants privats que venen de fora creuen que aquí ja no calen les ajudes i que hi ha altres països amb necessitats més apremiants. Al Marroc ja no és tan necessària l’ajuda humanitària sinó una ajuda relacionada amb la governança per millorar el model educatiu i la gestió del que és públic. Hem de continuar avançant i encara necessitem la cooperació per acabar d’arrancar i que el Marroc es converteixi amb el temps en un donant d’altres països.