Carta oberta al Papa Lleó XIV. Una alternativa a la guerra justa com a darrer recurs

Benvingut a Barcelona.

Us escrivim motivats per la vostra primera encíclica, Magnifica Humanitas, una de les reflexions més lúcides i coratjoses sobre tecnologia, guerra i dignitat humana que hem llegit en molt de temps. El capítol V en particular —«La cultura del poder i la civilització de l’amor»— poseu el dit a la nafra: la guerra no és tan sols un error estratègic, sinó una pobresa relacional; i les tecnologies, inclosa la intel·ligència artificial, no fan la guerra més justa, sinó tan sols més ràpida, cruel i impersonal.

En llegir la vostra encíclica amb atenció hi hem trobat un buit que ens ha mogut a escriure-us. Magnifica Humanitas afirma que «el recurs a la força testimonia una pobresa relacional» i que la humanitat compta amb instruments molt més eficaços: el diàleg, la diplomàcia, el perdó. Subscrivim cada paraula. La pregunta que l’encíclica deixa sense resposta, però, és: quan el diàleg ha fracassat, quan l’agressor amenaça o ja és present al territori, quina alternativa queda que no sigui ni la guerra armada ni la rendició? És aquí on la doctrina tradicional ha recorregut, durant segles, a la «guerra justa» — que la mateixa encíclica qüestiona. I és aquí on creiem que hi ha alguna altra via important a considerar.

Existeix un cos teòric i pràctic consolidat, nascut als anys seixanta i reforçat per dècades d’evidència empírica i d’experiències coratjoses, que porta el nom de defensa civil no armada i noviolenta. La seva tesi és potent: una societat organitzada, formada i cohesionada pot fer un territori ingovernable per a qualsevol agressor, sense armes letals i  mitjançant la no-cooperació, la desobediència civil massiva, la resistència activa i el manteniment autònom de les funcions essencials de la vida. L’estudi de referència d’Erica Chenoweth i Maria Stephan documenta que les campanyes de resistència civil han estat, al llarg del segle XX i el que portem del XXI, més eficaces que les armades per assolir els seus objectius. No és una fantasia. És una realitat. És una estratègia a preparar.

Aquesta estratègia és coherent, punt per punt, amb les premisses de la Magnifica Humanitas. No redueix l’enemic a un objectiu ni la víctima a un «dany col·lateral» (n. 183). No automatitza decisions sobre la vida i la mort (n. 198–200). No alimenta la carrera armamentística ni les indústries que prosperen amb els conflictes (n. 193–194). I és, en paraules de la vostra encíclica, una «construcció més lenta, menys visible i menys cridanera» que la força armada—exactament la imatge que el capítol V usa per descriure la civilització de l’amor (n. 185).

La doctrina catòlica ha elaborat durant segles els criteris de la guerra justa. Però no ha elaborat amb igual profunditat una doctrina positiva de la resistència i la defensa civil noviolenta ni com a dissuasió ni com a “darrer recurs” quan el diàleg ha fracassat. Aquest és el buit que demanem que consideri omplir. No com a concessió al pacifisme passiu, sinó com a articulació exigent i pràctica de com una societat pot defensar la seva dignitat i la seva llibertat sense recórrer a la violència letal. Transformar la crítica a la guerra justa en un camí positiu: aquest és el pas que esperem.

Des de Barcelona, precisament, estem treballant en una pre-proposta de Sistema Català de Defensa Civil Noviolenta: una arquitectura de xarxa humana, sobirania econòmica i tecnologia exclusivament civil, sense cap component letal, dissenyada per fer aquest territori difícil de sotmetre perquè és cohesionat i autoorganitzat, no perquè està armat. I trobem que la Magnifica Humanitas en reforça els arguments de manera notable. No és un document acabat ni un programa de govern: és una exploració de com podria ser, en termes concrets, la «civilització de l’amor» en clau de seguretat civil per al segle XXI que posem a la vostra disposició.

El que us demanem és senzill: que en el Magisteri que vós continuareu i aprofundireu, la defensa civil no armada i noviolenta rebi el reconeixement explícit que mereix com a autèntic darrer recurs —moralment coherent, empíricament fonamentat i humanament digne— quan la diplomàcia i el diàleg han esgotat les seves possibilitats. Un reconeixement així completaria una reflexió que la Magnifica Humanitas ha obert amb valentia.

Gràcies per escoltar aquesta veu que arriba des de la ciutadania d’una de les ciutats que avui us acullen. Que la vostra visita a Barcelona us doni alegria i força per continuar.

Agrupació AutoDefensa Noviolenta (ADN) Portal de la Pau