Aquest estiu, el món s’ha aturat per mirar la gespa i vibrar amb les millors seleccions del planeta. Se celebrat el Mundial de futbol 2026 en un moment en què, segons Ajuda a l’Església Necessitada (ACN), prop d’un terç dels països que han competit aquests dies als estadis pateixen restriccions i persecucions per motius religiosos. Així, darrere de la pilota, hi ha milions de persones que viuen escenaris que fan passar l’eufòria futbolística.
ACN també convida a seguir els “partits especials que l’Església juga cada dia. als racons més oblidats del planeta”, amb “missioners, sacerdots, religiosos i laics pregant per la pau i vetllant per la veritat”. Així i tot, les llums dels estadis no arriben a aquestes jugades, els mitjans de comunicació no paren atenció a aquests partits.
El contrast és xocant. En l’espectacle de la FIFA, s’intenta mostrar una imatge de germanor universal. Tanmateix, països com l’Iran, la República Democràtica del Congo, o l’Aràbia Saudita salten al camp sota règims en què triar una creença diferent de l’oficial pot costar la llibertat o la vida. O, a Mèxic, un dels amfitrions del mundial, trobem la realitat del narcotràfic, que converteix sacerdots i líders comunitaris en dianes del crim organitzat. La mateixa il·lusió que uneix aficions de tot el món amaga, sovint, el silenci de minories.
És clar que el futbol també ens regala escletxes de llum. L’Iraq, un país castigat per dècades de conflictes, es presenta al torneig amb una selecció que és un mosaic de convivència: xiïtes, sunnites, kurds i una minoria cristiana que, tot i representar menys de l’1% de la seva població, té quatre jugadors a l’equip.
L’esport ha de ser, com diu el papa Lleó XIV, una “escola de fraternitat”, “una eina per afavorir la convivència i la pau entre persones de procedències i creences diferents”. Aquest Mundial no només s’hauria de recordar pels gols, també per les persones que hi ha darrere la pilota i que pateixen persecució per la seva fe. Que la pilota rodi, però que no ens tapi els ulls.
