Mentre el catolicisme cultural retrocedeix, creix el nombre d’adults que demanen el baptisme. França i Catalunya mostren que la secularització no elimina la recerca de la fe, sinó que en transforma les formes d’accés.
A França, mentre la secularització continua afeblint el catolicisme transmès per tradició familiar, cada vegada més adults demanen el baptisme. Per Pasqua de 2026, 13.234 adults van rebre el baptisme, davant dels 4.124 de deu anys abans. A aquests s’hi van afegir 8.152 adolescents, de manera que el nombre total va arribar a 21.386 persones. Entre els adults, l’augment respecte de 2025 va ser del 28 %.
Aquestes xifres, però, no permeten parlar per si soles d’un retorn general del catolicisme. El que mostren és una transformació en les formes d’accés a la fe: en una societat on el baptisme ja no forma part d’un itinerari familiar donat per descomptat, hi ha persones que arriben al cristianisme a través d’una opció conscient i personal.
Quan la fe deixa de ser una herència
Durant bona part del segle XX, en les societats europees de tradició cristiana, el baptisme formava part d’un itinerari gairebé espontani. Es naixia en un entorn culturalment cristià, es rebia el baptisme durant la infantesa i la identitat religiosa passava a formar part de la trajectòria familiar, encara que la pràctica posterior fos molt desigual.
Aquest model de transmissió s’ha afeblit profundament. A França, segons l’enquesta Trajectoires et Origines de l’Insee i l’Ined, el 51 % de la població de 18 a 59 anys de la França metropolitana declarava no tenir cap religió el 2019-2020, mentre que el 29 % es declarava catòlica.
I, tanmateix, és en aquest mateix context de secularització que augmenten els baptismes d’adults.
No hi ha, necessàriament, una contradicció. El catecumenat no mesura la religiositat d’una societat en general, sinó una realitat molt més concreta: el nombre de persones no batejades que decideixen iniciar un itinerari de fe i demanar els sagraments de la iniciació cristiana. Per això és perfectament possible que disminueixi el pes social de la religió transmesa i, alhora, augmenti el nombre de persones que arriben al baptisme en edat adulta.
El que canvia és, sobretot, la manera d’arribar a la fe. Quan el baptisme deixa de formar part d’una norma social donada per descomptada, la persona que el demana es troba davant d’una opció que ha de discernir i assumir personalment. La fe pot passar així de ser principalment una herència familiar i social a convertir-se en una elecció més conscient i deliberada.
Aquesta lectura connecta amb les anàlisis de Danièle Hervieu-Léger (La religión, hilo de memoria, Herder, 2005) sobre la crisi de la transmissió religiosa i amb les reflexions d’Olivier Roy (La santa ignorancia, Península, 2010) sobre la separació progressiva entre religió i cultura. Però convé mantenir la prudència: les dades mostren un augment dels baptismes d’adults en un context de secularització, però no permeten afirmar que la secularització sigui, per si mateixa, la causa d’aquest augment.
Els joves, al centre
Un dels aspectes més significatius és el perfil dels nous catecúmens. El 42 % dels adults que van rebre el baptisme a França per Pasqua de 2026 tenia entre 18 i 25 anys, i el 40 % entre 26 i 40 anys. En conjunt, més de vuit de cada deu tenien menys de 40 anys.
Això no permet parlar d’una conversió general de la joventut francesa. Els catecúmens constitueixen un col·lectiu específic i no són una mostra representativa del conjunt dels joves. Però el seu perfil sí que fa visible un fenomen que mereix atenció: en una generació socialitzada en un entorn menys marcat per la religió, hi ha persones que emprenen deliberadament un camí de recerca de la fe cristiana.
Per què?
L’enquesta de la Conferència Episcopal Francesa apunta sobretot a experiències personals i a una recerca de sentit. El 40 % dels catecúmens assenyala una crisi o una prova personal —principalment una malaltia o la mort d’una persona estimada— com un element que va desencadenar el seu itinerari. Un 32 % afirma haver viscut una experiència espiritual intensa. També hi tenen un paper les preguntes sobre la religió cristiana, l’entrada en un lloc de culte, la lectura de la Bíblia i el testimoni de cristians propers.
Les xarxes socials també hi són presents, però no expliquen per si soles el fenomen. Un 11 % dels enquestats afirma haver demanat el baptisme després de seguir influenciadors cristians. La dada confirma que l’entorn digital forma part de les trajectòries de fe d’una part dels catecúmens, però també relativitza qualsevol explicació basada simplement en la viralitat de les xarxes. Les diferents motivacions, a més, no són excloents i poden coincidir en una mateixa persona.
Darrere d’aquestes xifres apareix una realitat més difícil de quantificar: la recerca de la fe sovint comença en moments en què una persona es planteja preguntes fonamentals sobre el sentit de la vida, el sofriment, la mort o l’esperança.
No és simplement un retorn al passat
Davant d’aquestes dades, la temptació periodística és parlar d’un «retorn de la religió». Però l’expressió pot resultar enganyosa.
Una persona que ha crescut en un entorn secularitzat i decideix batejar-se no necessàriament està recuperant una identitat religiosa perduda. Pot estar entrant, per primera vegada, en un univers de fe que ja no forma part de manera espontània de la seva família ni del seu entorn social.
Aquesta diferència és fonamental.
En el catolicisme cultural, la pertinença religiosa es transmetia en gran part a través de la família, els costums, les celebracions i les institucions. En el context actual, el baptisme pot arribar després d’un procés més conscient de recerca, discerniment i opció personal.
Això dona a aquestes trajectòries una dimensió biogràfica particular. Ja no es tracta només de continuar una tradició rebuda, sinó de descobrir què significa la fe en la pròpia història i assumir-la com una opció personal. Aquesta transformació és coherent amb la crisi de les formes tradicionals de transmissió religiosa que descriuen diversos autors, però les dades disponibles no permeten saber fins a quin punt aquestes noves adhesions es tradueixen després en una pràctica cristiana estable.
Per això tampoc no convé idealitzar aquesta nova situació. Haver escollit personalment el baptisme no garanteix, per si sol, una pràctica religiosa més intensa ni una vinculació més forta amb la comunitat. La pregunta decisiva és què passa després del baptisme.
El baptisme no és el final
Des d’un punt de vista pastoral, aquesta és probablement una de les qüestions més importants.
La Conferència Episcopal Francesa va preguntar a 850 neòfits de 65 diòcesis com havien viscut el primer any després del baptisme. El 72 % afirma haver-se sentit sostingut per la família, els amics, la parròquia o el grup de catecumenat. Però un 26 % diu haver experimentat moments de soledat i un 8 % afirma haver-se allunyat de la vida parroquial durant aquell primer any.
Aquestes dades obliguen a distingir dues realitats que de vegades es confonen: arribar al baptisme i integrar-se en una comunitat cristiana.
El catecumenat culmina amb la celebració dels sagraments de la iniciació cristiana, però la incorporació efectiva a la vida de la comunitat és un procés més llarg. No n’hi ha prou d’obrir la porta; cal que la persona que acaba d’arribar hi trobi un lloc, uns vincles i un camí per continuar creixent en la fe.
Això dona una importància particular a l’acompanyament després del baptisme i al temps de la mistagògia. La persona recentment batejada necessita espais de relació, formació, pregària i participació que li permetin passar de l’experiència de la iniciació a una vida cristiana compartida. El baptisme marca l’inici d’una trajectòria; no en garanteix la continuïtat.
El repte, per tant, no és només preparar bé els catecúmens per al baptisme. És també preparar les comunitats per acollir-los, acompanyar-los i ajudar-los a trobar-hi el seu lloc.
I a Catalunya?
A Catalunya, el fenomen també és visible.
Segons dades difoses el 22 d’abril de 2026 per Felip-Juli Rodríguez Piñel, director del Servei Diocesà per al Catecumenat de Barcelona, entre 450 i 500 adults van rebre el baptisme durant el temps pasqual de 2026 en el conjunt de les deu diòcesis amb seu a Catalunya. La xifra, que el responsable del catecumenat considera elevada, apunta a la consolidació d’aquesta realitat pastoral, tot i que no prové d’una sèrie estadística interdiocesana homogènia.
Les dades publicades per les diverses diòcesis permeten constatar, a més, una implantació territorial àmplia. A Barcelona, 73 catecúmens van celebrar el Ritu de l’Elecció; a Girona, 27 van rebre els sagraments de la iniciació cristiana; i a Vic, 16 catecúmens tenien previst rebre els sagraments d’iniciació durant la Pasqua. A Sant Feliu de Llobregat, 21 catecúmens van participar en el Ritu de l’Elecció al febrer i, el 19 d’abril, 24 adults van completar els sagraments de la iniciació cristiana, 16 dels quals van rebre el baptisme. A Lleida, el diumenge de Pentecosta, 15 catecúmens van rebre la iniciació completa, dins d’un grup de 36 adults que van rebre algun dels sagraments de la iniciació. A Solsona, tres catecúmens van rebre el baptisme, la confirmació i la comunió durant la Vetlla Pasqual. I a Tortosa, 45 adults van rebre la Confirmació per Pentecosta —22 més que l’any anterior—, mentre que nou adults començaran el catecumenat el curs vinent.
En conjunt, aquestes dades apunten a una realitat estesa per bona part del territori. De les deu diòcesis amb seu a Catalunya, disposem d’indicadors públics de naturalesa diversa per a Barcelona, Girona, Lleida, Sant Feliu de Llobregat, Solsona, Tortosa i Vic. En canvi, per a Tarragona, Terrassa i Urgell, les dades publicades no permeten establir una comparació directa amb les de la resta de diòcesis. La diversitat dels criteris de recompte i el desigual nivell de detall de les dades publicades fan que les xifres disponibles no es puguin sumar directament ni interpretar com una estadística diocesana uniforme.
Més enllà de les xifres, resulta especialment interessant escoltar què hi veuen els responsables del catecumenat. Mn. Felip-Juli Rodríguez Piñel explica que el perfil dels nous batejats és molt divers: alguns provenen d’entorns cristians però poc practicants, mentre que d’altres no havien tingut cap contacte previ amb la fe cristiana. També assenyala que alguns joves busquen avui «arrelar en un món globalitzat» i valoren en la comunitat cristiana no només l’estabilitat espiritual, sinó també la fraternitat, el perdó i l’acompanyament personal.
Les xifres indiquen que el fenomen és real i territorialment ampli; les diferències en la manera de comptabilitzar-lo recorden, però, que encara falta una fotografia estadística completa. I, sobretot, deixen oberta la pregunta pastoral decisiva: què troben aquestes persones quan arriben a l’Església?
Una oportunitat, més que no pas una resposta
La paradoxa del catecumenat és, en definitiva, més profunda del que sembla.
La secularització erosiona les formes tradicionals de transmissió de la fe. El cristianisme deixa de ser una identitat que s’hereta automàticament de la família i de l’entorn. Però aquest mateix procés fa més visible una altra mena de fe: una fe buscada, preguntada i escollida.
Això no significa que la crisi del catolicisme cultural hagi arribat a la seva fi. Tampoc permet afirmar que estiguem davant d’un nou temps d’esplendor religiós. Les dades no ho permeten.
Sí que ens obliguen, però, a fer-nos una pregunta diferent: què passa quan una persona arriba a la fe precisament perquè ja no hi arriba per tradició?
La resposta pot tenir conseqüències importants per al futur de l’Església. El gran repte no és només acollir aquells que truquen a la porta i preparar-los per al baptisme. És també preparar les comunitats per acollir persones que sovint arriben sense els codis, la memòria cultural o els hàbits religiosos de les generacions anteriors. No n’hi ha prou que el nou creient trobi una porta oberta: ha de trobar una comunitat on aquesta fe es pugui convertir en vida compartida.
I el baptisme tampoc no és el punt final. L’etapa posterior, la mistagògia, hauria de permetre que el que s’ha descobert durant el catecumenat arreli en la vida quotidiana, en les relacions, en la pregària i en la comunitat. És probablement aquí on es juga una part decisiva del futur d’aquestes noves incorporacions.
Potser aquesta és la dada més suggeridora de totes: en una societat on la fe ja no es pot donar per descomptada, encara hi ha persones que la busquen.
I això no tanca la pregunta sobre el futur del cristianisme.
La torna a obrir.
