Hi ha dos fenòmens que posen damunt la taula un debat interessant sobre el paper dels laics a l’Església, una qüestió tractada àmpliament als ensenyaments del Concili Vaticà II i que torna a ser de vital importància.
En primer lloc, constatem amb alegria un cert “despertar-se de la fe” entre adolescents i joves a Europa. Ho veiem en l’augment de batejos d’adults, en l’acollida del Sant Pare en els últims viatges a Espanya i a França, on moltes persones han mostrat un gran interès per la fe. Es planteja, per tant, la pregunta sobre com acompanyar aquest gran grup de persones que truca a la porta i busca una experiència de fe en plenitud.
El segon fenomen que explica el debat sobre els laics està vinculat amb la progressiva disminució de sacerdots: aquesta minva fa que any rere any, els laics siguin cada vegada més necessaris per portar endavant les parròquies (catequesi, Càritas, etc.). El “despertar-se” de la fe potser farà que, a mitjà-llarg termini, comptem amb més vocacions sacerdotals. De fet, és una bona notícia el creixement d’incorporacions al Seminari Major Interdiocesà de Catalunya d’aquest curs 2026-27. Però avui en dia, la realitat és tossuda: el nombre de parròquies que atenen els mossens sobrepassa, en molts casos, la desena. És evident, per tant, la necessitat de comptar amb laics en algunes tasques. ¿Com fer-ho?
El debat està servit. Un exemple d’aquesta “conversa” és el llibre de Jordi Bertomeu Parroquias dirigidas por laicos: Configurados bautismalmente con Cristo para el servicio, que ha presentat en les últimes setmanes a diferents ciutats arreu del món, també a Catalunya. Un altre exemple el trobem en el “camí sinodal” d’Alemanya, on es reflexiona fins a quin punt els laics poden assumir posicions de govern a l’Església. I rere la inquietud de diferents diòcesis d’Europa sobre com revitalitzar el catecumenat també s’hi troba el debat sobre els laics.
En aquest context proposo dues reflexions. La primera és senzilla: cal treballar encara més units i amb més creativitat entre sacerdots, laics i religiosos per donar vida a les nostres comunitats. Tots som responsables d’encarnar i anunciar l’Evangeli formant part d’una família, on ens ajudem els uns als altres. Però, ¿com fer-ho sense “clericalitzar” els laics —com advertia el papa Francesc—, és a dir, sense veure’ls només com a col·laboradors en la gestió eclesial?
Això ens porta a la segona reflexió: hem de saber respondre a la cerca dels laics sobre el sentit de la vida i les inquietuds espirituals del cor, posant esforços a mostrar la grandesa de ser contemplatius enmig del món. I per a això potser necessitem redescobrir la bellesa de la vocació del laic: la crida a descobrir a Crist en el propi marit, la pròpia esposa i la pròpia família, a convertir l’Evangeli i els sagraments en aliment per orientar cristianament i de manera prioritària la feina i les relacions socials, etc.
El papa Lleó XIV així ho apunta en comentar la constitució Gaudium et Spes del Concili Vaticà II: «Per trobar Déu, l’ésser humà no ha d’abandonar les ocupacions terrenals, sinó que pot viure plenament la seva pròpia vocació fent bé la seva feina quotidiana i santificant-la» (Audiència general del 23-09-2026). La Gaudium et Spes ho explicita així: «Competeixen als laics pròpiament, tot i que no exclusivament, les tasques i el dinamisme seculars». Aquestes paraules subratllen el que més defineix un laic: ser ferment, llum i sal enmig del món, “en el segle” com es diria antigament (d’aquí prové la paraula “secular” utilitzada pel Concili). Considero especialment valuós que, en reflexionar sobre com millorar l’organització de les comunitats eclesials i com revitalitzar el catecumenat, busquem proposar als laics una espiritualitat i una missió secular, que respongui a la seva vocació específica. Així, el laic donarà gust d’Evangeli al nostre món i trobarà resposta als anhels de plenitud allà on està.
