Fa uns mesos es van ordenar tres diaques a la catedral de Barcelona. A un d’ells, a qui conec, li han assignat una parròquia de la meva ciutat on ja fa anys que ajuda en tot. El dia que feia la seva primera homilia l’església, que també celebrava la seva patrona, estava pleníssima i el vam anar a felicitar. Vaig pensar que, a falta de capellans, una manera d’apedaçar-ho una mica seria que hi hagués més diaques. Vaig fer un repàs mental a tota una sèrie de persones que conec, alguns fins i tot més joves que jo, que ho podrien fer perfectament. Algú els ho hauria de dir.
Jo ja sé que això del diaconat és molt més complicat, i que, tot i que semblava un bon inici per assajar la futura ordenació de dones al sacerdoci catòlic, per exemple, el papa n’ha barrat el pas. En la meva llista, de fet, hi hauria més dones que homes. Si hi penso, d’una banda, és per una qüestió pràctica davant l’avançada edat de la majoria de capellans (també de diaques) i la manca de vocacions. Tot i que també baixa la “demanda”, si la reduïm exclusivament als sagraments, de moment encara és superior a l’oferta. Però també ho faig conscient del paper més actiu que se’ns demanarà als laics en aquest context diguem-ne post sacerdotal. Més enllà d’escombrar, preparar les flors o passar la safata, ja m’enteneu.
Potser caldria un rol més proactiu de les nostres diòcesis a la recerca de candidats (i candidates, no em feu perdre l’esperança). Algú que faci de head hunter. Per començar, entre la gent que ja ve formada: joves estudiants de teologia, professors de religió, exseminaristes i excapellans. Sembla mentida que tot aquest know how es deixi perdre. Però també penso, com el cas que deia al principi, amb homes i dones que són al peu del canó de les mil activitats de les parròquies. I també amb aquells que esperen més de les nostres migrades eucaristies quan han de patir homilies somníferes, per exemple. Ara que parlem de sinodalitat, ¿no n’hi ha, d’aptes, per participar de les tasques ministerials d’acompanyament a la comunitat? No m’ho crec.
