Els resultats de l’última edició de l’informe PISA presentada el setembre de 2026 ha deixat resultats històrics a la baixa a Espanya, i una forta controvèrsia a Catalunya. El rendiment mitjà de l’alumnat espanyol retrocedeix en totes les àrees avaluades i queda per sota de la mitjana de l’OCDE. A Catalunya, la incomprensible exclusió fins al 23% de l’alumnat ha provocat que els seus resultats no siguin vàlids ni representatius, i no es poden comparar amb edicions anteriors ni amb altres territoris. Alguns informes i diversos sindicats docents calculen que la davallada a Catalunya hauria patit caigudes molt altes, però això no deixa de ser una elucubració, que el departament d’educació, amb un greu incompliment de la seva competència professional i política, ha facilitat.
Si barregem aquesta visió negativa amb l’ambient de crispació i vagues que encara no està superat, ens queda una sensació de desolació i desconcert, que deriva ràpidament en una enorme desconfiança i menyspreu del nostre sistema educatiu, que també esquitxa els mateixos docents. Si això ho portem a l’escena política, augmenta aquesta sensació perquè els representats polítics de la ciutadania no només es llencen els plats pel cap, sinó que no mostren cap actitud d’unir-se per abordar un desafiament tan complex. Més greu és aquesta actitud quan pràcticament tots els partits polítics del Parlament han tingut responsabilitats de govern a educació als darrers quinze anys.
La impressió dominant és que només veiem la punta d’un iceberg. Em referiré a dues qüestions que impacten força, però semblen estar sota el nivell de la superfície. El primer és que no hem impulsat decididament un propòsit de l’educació obligatòria compartit. No només no el tenim com a societat, sinó que tampoc el mateix sector és capaç de disposar d’aquesta visió compartida, que resulta fonamental perquè tots puguem remar en la mateixa direcció. No és estrany que els sindicats, fins i tot els més radicals, hagin quedat superats per un moviment assembleari, similar al del 15-M, que ha rebutjat les seves propostes, acordades amb el departament, creant un efecte de desbordament permanent en el govern i els sindicats. Les figures d’autoritat del sistema també estan tacades per la manca d’una institucionalitat que hauria de superar les visions partidistes. Penso en el Consell d’Educació de Catalunya i en l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, entitats que no s’enlairen ni agafen la força per ser vistes amb independència de qui governa, ni com a elements de garantia de qualitat als debats més profunds i amb avaluacions rigoroses, tal com funcionen en altres països.
La segona és la gestió del sistema, que resulta desbordada per la creixent complexitat. Les normes de funcionament de la funció pública ja fa temps que han quedat obsoletes i ineficaces per abordar el desafiament que tenim. Altes rotacions de docents a les escoles públiques i un sistema d’adjudicació de places amb uns criteris en el que preval la decisió individual del docent i no el perfil de coherència amb el projecte educatiu de l’escola on va a treballar. Tenim una funció pública del segle XIX per a uns desafiaments quan ja hem passat el primer quart del segle XXI. I el més greu, és que no hi ha voluntat als governs ni al congrés (són normes de caràcter estatal) ni als sindicats per abordar amb valentia i generositat el problema.
El meu coneixement de moltes escoles no coincideix amb una visió tan negativa. Per això crec que hem de confiar més en els docents i els equips directius. Donem-los eines i prou estabilitat perquè canviï la situació.
