Al vespre de la presa de possessió de Joe Biden, algú em va comentar que li havia sorprès la quantitat de referències que hi havien fet a Déu. “Aquí això sonaria estrany”, va concloure. I té raó. Sospito que en les democràcies més veteranes que la nostra hi ha menys acomplexament en l’ús públic de referents religiosos, associats no tant a la creença com a la tradició. És el cas dels Estats Units, fundats pels descendents puritans del Myflower, però també de països europeus de tradició protestant. Aquests, amb índexs de creients a la baixa, mantenen la confessionalitat de l’Estat (o de la corona) i altres elements simbòlics vinculants entre la confessió majoritària i els poders públics. En els països europeus de tradició catòlica, entre ells Espanya, hi ha el prurit contrari, fins i tot entre els propis catòlics, majoritàriament. Aquí, probablement, escaldats pel nacionalcatolicisme.
Malgrat tot, no cal ser un nostàlgic de Vox per adonar-se de l’enorme pèrdua de referents culturals (i no només culturals) que significa la privatització i minorització d’una tradició religiosa tan influent com la catòlica a casa nostra. Referents que sovint o bé són substituïts pel no-res o bé per coses, diguem-ne, pitjors. Fins i tots derivades del mateix catolicisme. Per mi, el problema rau en els problemes que té l’home modern per diferenciar la creença, fins i tot les conviccions, amb la tradició. Poden coincidir, però no sempre cal. Es pot respectar una tradició, i fins i tot seguir-la activament, i no necessàriament creure-hi. Això el judaïsme modern ho té una mica més clar.
La tradició és aquest riu que veiem passar amb tots els elements que ha anat incorporant. Alguns ben vius i d’altres, residus. Ens informen d’experiències ja passades, i resoltes, que els avantpassats ens han llegat en forma de saviesa, de vegades comprensible i de vegades no tant. Després, en farem el que calgui (entre d’altres coses, nodrir de nou l’herència pels nostres descendents), però és allà per informar-nos i per enfortir-nos. God save America.
