Aquest estiu ens ha deixat en Lluís, company (1977-1991) a la parròquia de sant Cristòfor, ell com a rector i jo com a vicari. Van ser uns anys que no oblidaré mai per la riquesa social i pastoral que hi vaig trobar implicant-m’hi tant com vaig poder i saber. En Lluís va ser un bon mestre amb qui compartíem moltes vivències començant pel seguiment de Jesucrist, escoltisme, pàtria i una incansable voluntat de servir tothom des de l’austeritat, la pregària, l’ecumenisme i la vida social al barri de Ca n’Anglada i a tota la ciutat. Només puc dir-li: gràcies a Lluís i perdona’m el disgust que et vaig donar en dir-te que plegava. El pas del temps ens va ajudar a tots dos a superar la desavinença i la nostra companyonia va prosseguir fins al teu darrer moment. Els darrers anys, ens acomiadàvem amb un últim adeu, esperant retrobant-nos en el Cel. I aquesta és la nostra esperança.
Quan vas venir a la parròquia, molt viva i dividida, el repte d’encarrilar-la no era fàcil, donada la divisió que hi havia dins el laïcat i dins els capellans que la servien, cosa que afectava la pastoral de tot Terrassa. Amb el teu sumar i mai restar vas anar obrint camí i cercant, amb corresponsabilitat amb el laïcat, nous camins de participació eclesial (avui en diríem sinodalitat). El teu fer va quallar progressivament en el que en vam dir la pastoral de conjunt, i seguidament es van obrir noves perspectives eclesials parroquials i a tota la ciutat. En ser nomenat vicari episcopal de la Zona Terrassa-Rubí, que incloïa també les poblacions de la rodalia, tota la pastoral es va encomanar del teu saber fer i vam guanyar en la unitat, no exempta de dificultats.
Te n’has anat com tu volies, sense cap comiat sumptuós, lliurant el cos a la ciència, fet que ha facilitat el teu comiat. No repetiré el que a bastament des de la teva partença, s’ha escrit i tampoc repetiré coses ja dites en la glossa, que em va demanar fer-li, en motiu del lliurament de la Medalla al Mèrit Ecumènic que li fou lliurada al sempre acollidor Temple de l’Església Unida de Terrassa l’any 1993. Un bon amic meu de la parròquia em deia fa pocs dies: “L’Església no va saber aprofitar un potencial bisbe, que tenia totes les qualitats per fer un bon servei a tota la ciutadania”. En Lluís era una persona senzilla que parlava clar i actuava en conseqüència, potser aquesta va ser la raó per la qual no el van fer bisbe. Al seu costat vaig aprendre molt i em va confirmar en un model, avui en minoria practicant, sobrer de brillantors i ornamentacions, desdibuixat per un grapat de grups, si no sectes autoreferencials dels seus fundadors. Francesc en va assenyalar i instar a superar uns quants amb noms, cognoms i agenda en mà. Grups dits d’espiritualitat, sovint mancats de compromís social. Cançons amb lletres sense missatge evangèlic, purs eslògans. Són temps de falsos profetes, de retorn a les manifestacions religioses: processons, adoracions de nit i de dia —gairebé idolatria— viatges milionaris del bisbe de Roma, irresponsablement i injusta a càrrec de les arques públiques, amb satisfacció i hipocresia de massa governants. Del clericalisme que el papa Francesc també va refusar amb decisió i documents per a superar-lo. Quin enyor del pontífex argentí, que sortia de matinada a passejar per la rodalia de la plaça de sant Pere “amb el ponxo com a tot ornament”, que s’asseia al darrer banc de les esglésies que visitava de sobte sense cita prèvia.
En Lluís era senzill en tot, poques vegades celebrava amb casulla llevat de grans festivitats i moments. Amb l’alba i l’estola n’hi havia prou. No oblidem el català Pere Casaldàliga inculturat en tot entre els seus, barret de palla i rem substituint mitra i bàcul, el salvadoreny Óscar Romero, assassinat per denunciar els abusos de l’autoritat i tants d’altres que ens posaven davant el mirall dels Evangelis ajudant-nos a prendre decisions amb coherència. Amb llibertat, perquè prenguéssim la iniciativa sense direccions espirituals del passat que gestionaven i encaminaven la personal i indelegable consciència.
Amics, mirem endavant i com ens diu el basc Pagola, preguntem-nos “què faig jo per una Església més fidel a Jesucrist”.
