Joan Gomis i Sanahuja (Barcelona, 1927 – 2001) va ser un dels pacifistes més importants de la història recent del nostre país. La seva contribució a la defensa dels drets humans, els treballs per la pau i el compromís vers la solidaritat i el desenvolupament van solcar la seva vida fins a culminar amb la seva etapa més fructífera, la que el va erigir en president de Justícia i Pau de Barcelona, impulsant la creació de grups locals per Catalunya.
Gomis provenia d’una família de classe treballadora amb una consciència social definida. Home de compromís eclesial, social i polític, exercí les seves responsabilitats en els diferents indrets on va ser nomenat, amb diligència, visió i determinació. La seva contribució més important vindria en tres dècades claus, dels anys 1970 als 1990, que després ens hi referirem. Però prèviament a aquesta important etapa, Gomis va ser un dels fundadors de la revista El Ciervo, col·laborador habitual de Foc Nou i director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), que aleshores era una institució rellevant i amb un gran prestigi, que esdevenia tot un referent dels estudis socials. Tot plegat el va anar preparant i predisposant per a la seva fecunda etapa al capdavant de la més rellevant entitat per la justícia i la pau a Catalunya, referent a tot l’Estat, erigida el 1968 en Secretariat de Justícia i Pau de l’arquebisbat de Barcelona, gairebé recentment fundada aleshores com a Comissió Pontifícia pel papa Pau VI a la Santa Seu.
Joan Gomis nasqué a Barcelona l’any 1927, i estudià Magisteri, Belles Arts i Sociologia, si bé des de ben jove se sentí cridat al periodisme com a eina de reflexió, comunicació i conscienciació social i política. Germà de Llorenç i Joaquim Gomis, Joan mai va militar en cap partit polític, ni tampoc va esdevenir membre de la classe política catalana o espanyola, però feia política amb majúscules, la bona política de qui mou mentalitats fomentant la reflexió, l’obertura als nous reptes de cada moment i la capacitat eficient de buscar els camins per portar a terme els reptes que observava en el món i en la societat.
Entre 1952 i 1979, com a subdirector de la revista El Ciervo, va impulsar la participació de col·laboradors diversos, amb una mirada multidisciplinària de la realitat que fomentava el compromís cívic de molts lectors, i que va perdurar fins als nostres dies com a segell propi de la revista. Des de 1962 i durant gairebé quinze anys, exercí com a director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’ICESB, tot marcant un tarannà obert, una actitud valenta davant dels reptes del país, un to profundament reflexiu i que tot plegat menava també a posteriors compromisos per part dels estudiants o inscrits que participaven de les formacions.
Gomis va continuar la seva trajectòria de lideratge social i eclesial el 1976, obrint una nova etapa de la seva vida d’activisme que seria la definitiva: fou elegit president de Justícia i Pau de Barcelona, i renovat reiteradament en el càrrec que ocuparia fins a la seva mort l’any 2001. És a dir, fou el director i president indiscutible durant el darrer quart de segle de la centúria passada, i efectivament va deixar una empremta inesborrable que va permetre marcar les línies de consolidació del moviment per la pau a Catalunya, així com impulsà notablement la proliferació del món de les ONG a casa nostra.
Joan Gomis va ser un home lúcid i visionari alhora, coratjós perquè no només no s’arraulia mai sinó també perquè provocava un efecte multiplicador en els seus col·laboradors amb la seva capacitat de treball i empenta. Sota la seva presidència impulsà Justícia i Pau a la centralitat dels moviments socials i les reivindicacions civils i polítiques més importants. Especialment en la dècada de finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta, Gomis va fer jugar a Justícia i Pau un paper transcendental en plena transició política a Catalunya i Espanya, vertebrant un activisme civil que apuntalés els canvis que el país necessitava i la societat demanava. Especial protagonisme es va donar amb la campanya contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN.
En la dècada dels anys 80, Gomis fomentà des de Justícia i Pau i el seu particular carisma, la creació del boom de les ONG, i en va promoure amb encert tres federacions catalanes que les agrupessin temàticament en els tres àmbits que també Justícia i Pau impulsava: la Pau, els Drets Humans i el desenvolupament. Aquestes tres federacions van confluir, amb els anys, en La Fede, un gran conglomerat ben estructurat d’organitzacions per a la justícia global des de Catalunya. També fou un home pragmàtic, i entengué i impulsà des del principi que el treball de les ONG no tindria gaire futur si no hi havia un fons de suport (econòmic i social també), com fou el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que es va anticipar fins i tot a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, de la Generalitat de Catalunya. La lluita ja provenia de temps enrere: sota la presidència de Gomis es va impulsar una de les campanyes de més èxit i sentit de Justícia i Pau, conjuntament amb altres entitats: la campanya pel 0,7% del pressupost entregat per a la cooperació i el desenvolupament.
Joan Gomis va morir el 30 de setembre de 2001, després d’una llarga malaltia durant la qual també fou testimoni de dignitat humana. Com a president de Justícia i Pau va exercir un paper extraordinari i fonamental d’impuls de les organitzacions pacifistes catalanes de la segona meitat del segle XX. El seu incansable treball per la cultura de pau i la noviolència fou admirable, fins al punt de coorganitzar congressos sobre pau i desarmament, o participar en diferents missions de defensa dels drets humans en diferents continents.
L’any 1995 seria merescudament reconegut amb el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau que l’Institut Víctor Seix i la Universitat Internacional de la Pau li van atorgar per unanimitat. La seva tasca, dedicada i determinada per la solidaritat i la justícia social el va portar a concretar el seu treball de defensa dels drets humans lluitant per l’erradicació de la pobresa, des d’on Justícia i Pau també treballà amb esforç en especial a la ciutat de Barcelona.
Avui trobem a faltar en Joan Gomis, però tenim els seus fruits en multitud de persones, campanyes i organitzacions que són en bona part fruit de la seva empenta, talent, servei i treball. Bona prova d’això és el Premi Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari, que des de 2005 es convoca cada any per mantenir viva la memòria d’aquest incansable activista.
