Lleó XIV és un home serè i clar que somriu amb molta freqüència. Durant aquest primer any de pontificat ens ha regalat meditacions sobre la pau que mereixen ser analitzades cum cura et studio.
En un context com el que vivim, que té un clar accent bèl·lic, les seves ensenyances són imprescindibles i cal irradiar-les arreu del món. Seguint la línia de reflexió de Joan XXIII i de Pau VI, Lleó XIV explora les condicions per pacificar el món. Les seves consideracions no sols atenyen els responsables polítics i líders mundials, sinó a tota persona, en la mesura que qualsevol ciutadà pot, en la seva mesura, ser un agent de pacificació.
Pacificar l’entorn és una exigència que emana de l’Evangeli. Els qui posen pau són els protagonistes d’una de les vuit benaurances que predica Jesús en el sermó de la muntanya. Els cristians estem cridats a pacificar, a temprar les situacions, a combatre qualsevol forma de violència sigui estructural o puntual. No és una opció; és un deure, una exigència que emana de l’Evangeli.
Durant aquest any de pontificat, Lleó XIV ha parlat sovint de la pau com una tasca activa de reconciliació, justícia i diàleg. Ha demanat una “pau justa i duradora” per a Ucraïna i ha defensat el paper del Vaticà com a espai de mediació i diàleg. En el seu missatge de Nadal va afirmar que “la pau és una responsabilitat comuna” i va advertir contra “la indiferència” davant les guerres, especialment a Gaza, Ucraïna i altres conflictes.
Seguint les tesis de papa Francesc, Lleó XIV ha denunciat l’epidèmia d’indiferència que ens persegueix i ens converteix en ciutadans estèrils i bords. Ens crida a ser actors i no espectadors, a implicar-nos per canviar el curs dels esdeveniments. És un missatge, el seu, que conté esperança, perquè està convençut que el mal no prevaldrà. També ha insistit que l’Església ha de construir ponts i transcendir la polarització política i social en la qual estem immersos, especialment en el món digital. En una entrevista va dir que el paper del papa no és alimentar encara més la polarització, sinó afavorir el diàleg. En efecte, pontífex és el qui construeix ponts, cura ferides, fa possible processos de reconciliació entre grups confrontats històricament.
Sobre Gaza, ha reclamat un alto el foc, l’alliberament d’ostatges i el respecte del dret internacional humanitari. En la missa d’inici del seu pontificat va vincular la pau amb la unitat, l’amor i la defensa dels pobres i marginats, denunciant l’explotació i la cultura del descart. El seu discurs sobre la pau segueix molt la línia de Francesc: menys centrat en la geopolítica pura i més en la dignitat humana, la justícia social i la reconciliació entre pobles.
Lleó XIV ha establert una relació subtil entre la construcció de la pau i la pràctica de la memòria col·lectiva. Segons el Papa, la pau exigeix la memòria de les víctimes de la història, i recorda que oblidar les víctimes de les guerres o de les dictadures facilita repetir els mateixos errors històrics.
En les seves ensenyances sobre la pau ha criticat amb vehemència l’economia de la guerra, tot denunciant el negoci de les armes i els interessos econòmics que perpetuen conflictes. Segons el sant Pare, “invertir en armes mentre milions passen fam” és una contradicció moral greu.
Vivim en un context en el qual la guerra es presenta com a necessària i inevitable. No obstant això, Lleó XIV reivindica la diplomàcia pacient, tot defensant el valor de les negociacions lentes i imperfectes abans que escalades militars ràpides. Sovint parla de la necessitat d’escoltar fins i tot l’adversari”.
En el seu magisteri, vincula la pau exterior amb la pau interior, entén que l’una és el reflex de l’altra. Aquest és un tema molt agustinià: la pax interior és la font de la pax exterior. Dit d’una altra manera: només qui està en pau amb si mateix pot irradiar pau al seu entorn. Això exigeix la purificació dels records, el treball interior de la reconciliació, de l’acceptació a fi d’evitar la lògica de l’acció i reacció o l’explosió de la venjança.
Contra els tòpics que circulen sobre la religió, Lleó XIV considera que les tradicions espirituals i simbòliques de la humanitat estan cridades a ser agents de pacificació. Insisteix en el fet que les religions no haurien de servir per justificar guerres culturals o identitàries, sinó per protegir la dignitat humana compartida. Aquestes idees apareixen sobretot en homilies, audiències generals i missatges diplomàtics de la Santa Seu i connecten amb la doctrina social catòlica contemporània.
Una crida constant
En aquest primer any de mandat, Lleó XIV ha fet crides a la pau que mereixen ser pensades i recordades. En la missa d’inici del seu pontificat, celebrada el 18 de maig del 2025, el papa va relacionar la pau amb el servei i la unitat. Va advertir contra les divisions internes, l’ambició de poder i la indiferència davant els pobres. Va dir: “No podem construir pau mentre descartem els més febles”, o bé “la unitat no anul·la les diferències; les reconcilia”, una idea molt present en el pontificat de Jorge Mario Bergoglio. La seva idea central és que una societat fragmentada socialment difícilment pot viure en pau.
En el discurs a l’arena de pau, celebrat el 30 de maig del 2025, va deixar anar algunes idees explícitament pacifistes que marquen el seu pontificat. Va defensar la no-violència activa i va criticar la normalització de la guerra. Va dir: “la guerra no és inevitable” i “la pau exigeix coratge, no passivitat” i encara deixà una altra idea més punyent, “qui fabrica armes mentre parla de pau viu en contradicció”. En aquest discurs, llargament comentat, hi apareix una crítica clara a la indústria armamentista i a la idea que la seguretat només depèn de la força militar.
En la trobada interreligiosa de sant Egidi, celebrada durant l’octubre del 2025, Lleó XIV va rebutjar l’ús de la religió per justificar violència. Va pronunciar idees tan suggeridores com: “La pau és santa; no la guerra” o bé “qui mata en nom de Déu profana el nom de Déu”.
Aquest discurs va tenir impacte perquè formulava una crítica directa al fanatisme religiós i a la instrumentalització espiritual dels conflictes. Malauradament, encara moltes persones, intel·lectuals entre elles, apunten a la religió com a fenomen conflictiu quan, de fet, la raó de la violència rau en el fanatisme o bé en el fonamentalisme que és un virus que s’escampa pel món de les religions, però també de l’esport, de la política i de l’economia.
En el missatge Urbi et Orbi de Nadal, va dir que la “guerra sempre deixa els infants sense futur”, que “no hi ha pau sense dignitat humana” i va implorar que “callin les armes i que parlin els pobles”. La seva insistència principal és que la pau no és només un acord diplomàtic: necessita justícia, ajuda humanitària i reconeixement del sofriment de les víctimes.
En definitiva, la pacificació del món s’ha convertit, per ara, en un dels temes clau d’aquest pontificat. Ens esperona que així sigui, perquè el clima bèl·lic ha penetrat tant en l’imaginari col·lectiu que fa la impressió que qualsevol defensa de què la pau és possible sempre ingènua i pueril. El combat contra el desencís i la cultura de la guerra són puntals de Lleó XIV.
