Robert Francis Prevost va néixer als Estats Units, però la seva pàtria d’adopció és el Perú. I això ja és prou important, però que els peruans el vegin com un dels seus és encara més important. Després del conclave que el va convertir en Lleó XIV, el cantant Donnie Yaipén va donar a conèixer el seu èxit ‘La cumbia de papa’, en la qual afirma que el pontífex, tot i haver nascut a Chicago, havia passat la millor part de la seva vida en el país dels Inques. Així doncs, havia arribat a ser més peruà “que el ceviche”, en referència a un plat típic peruà fet de peix cru.
Va ser l’any 1985, un cop finalitzats els seus estudis en Dret Canònic, que Prevost va arribar a Chulucanas, una zona de gran pobresa que acabava de patir unes inundacions terribles. Segons el seu propi testimoni, quan va veure tota aquella misèria, va preguntar a Déu: “Senyor, ¿on m’has dut?”. És lògic que se sentís desubicat. Una cosa és saber com es viu al Tercer Món i una altra de ben diferent palpar-ho. A més, el Perú travessava un període especialment fosc arran del terrorisme de Sendero Luminoso. Així, el futur Lleó XIV va iniciar una experiència que li canviaria la vida, com admetria molt de temps després a la periodista Elise Ann Allen en la seva primera entrevista com a papa, recollida al llibre León XIV: Ciudadano del mundo, misionero del siglo XXI. Va decidir que ho donaria tot i que, malgrat els problemes, no se’n penediria.
Al davant, tenia un repte difícil. Quan feia dos mesos d’haver-hi arribat, les coses es van complicar encara més perquè va agafar la febre tifoide. Desplaçar-se a la clínica més propera, a una hora i mitja de distància, ja va ser tota una aventura. Pel que fa al clima eclesial que hi va trobar, va prendre nota de la importància de la teologia de l’alliberament. Simpatitzava amb el seu compromís amb els més pobres, però no amb determinades inclinacions marxistes, com el recurs a la violència per defensar els drets dels desposseïts. El màxim representant d’aquesta tendència, Gustavo Gutiérrez, desvetllava sentiments contraposats. Lleó XIV explica que alguns el consideraven un gran teòleg i d’altres s’avergonyien del fet que fos peruà.
Després d’estar-hi un any, va tornar als Estats Units per acabar la seva tesi. No va tornar a l’Amèrica del Sud fins el 1988. Aquest cop era el director de la primera casa de formació que l’Orde de Sant Agustí posseïa a l’Arxidiòcesi de Trujillo. Els religiosos defensaven la justícia social i es comprometien de diferents maneres amb els més necessitats, com quan duien als seus col·legis alumnes que vivien en poblacions llunyanes, de manera que poguessin tenir una educació. Per altra banda, procuraven estimular les vocacions locals.
Mentrestant, Prevost s’enfrontava al perill de la violència. Va rebutjar tenir un guardaespatlles perquè això hagués estat una evidència que no era un ciutadà qualsevol. Confiava que el color de la seva pell, una mica més fosca, impedís que el prenguessin per un típic ianqui. Pel seu treball amb els joves, va prendre consciència que la manca d’opcions de futur només els obria tres camins: unir-se a l’exèrcit, a la policia o a la guerrilla de Sendero Luminoso.
Les persones que el van conèixer en aquella època el recorden com un home disciplinat que, sobretot, sabia escoltar. També destaquen la manera com cuidava el protagonisme dels laics i els donava llocs de responsabilitat. Segons Elise Ann Allen, en aquells moments es vivia la sinodalitat abans de la sinodalitat, és a dir, abans que el papa Francesc fes d’aquesta idea un pilar del seu projecte d’Església. Les dones, al seu torn, van guanyar presència en la vida parroquial. Lleó XIV, en una ocasió, en referir-se al seu estil de lideratge, va afirmar que no era “primordialment jeràrquic, sinó que més aviat tendia a buscar la manera d’unir les persones i fer coses junts”.
Va abandonar de nou el Perú l’any 1999. Després de ser prior general de l’orde agustinià, el papa Francesc el va nomenar bisbe de Chiclayo el 2015, el mateix any que va obtenir la nacionalitat peruana. A la seva nova destinació, es va trobar dues xacres socials: la misèria i la corrupció. La situació de subdesenvolupament agreujà els efectes de catàstrofes naturals, com ara les inundacions que es van produir dos anys després o la pandèmia de la covid, que en el país andí va registrar el percentatge més gran de morts a escala mundial. El futur pontífex, en aquell moment, va defensar que els immigrants tinguessin accés a les vacunes, com la resta de població veneçolana. També va fer que persones necessitades rebessin diners per al lloguer, durant tres mesos, de manera que poguessin destinar els seus escassos recursos a l’alimentació o a crear un petit negoci.
No completaríem el seu perfil durant aquesta etapa si no parléssim de la seva contribució a aclarir la polèmica al voltant del Sodalicio de Vida Cristiana, una organització criminal de característiques sectàries involucrada en abusos sexuals. Per això el papa Francesc la va suprimir poques setmanes abans de morir. Es diu que el Sodalicio va provar de venjar-se de Prevost difonent un informe calumniós. El corresponsal Vicenç Lozano ho detalla en el llibre León XIV. Sombras bajo la cúpula (Roca, 2026).
El Perú va ser un escenari essencial per a comprendre la biografia de l’actual Papa. Va ser on, per fer servir l’expressió del seu successor, Francesc, es va convertir en un pastor que fa olor d’ovella. Per això hem de buscar a la nació inca l’origen de les grans línies mestres del seu pontificat.
