‘Magnifica humanitas’: custodiar la humanitat en moments foscos

És difícil fer una presentació adequada d’un text de tanta importància, oportunitat i riquesa com Magnifica humanitas, primera encíclica del papa Lleó XIV. El que s’escauria seria fer una invitació a llegir-lo. Les dues-centes planes de la carta recompensen de molt l’esforç de fer-ho. Cal començar per agrair a l’Editorial Claret la rapidesa i qualitat amb què ha posat a les nostres mans l’edició en català de la primera carta encíclica del papa Prevost, del 15 de maig en ocasió del 135 aniversari de la Rerum novarum, l’aparició de la qual ha estat contemporània de la visita papal al nostre país, ja acabat el primer aniversari de la seva elecció.

Pots ser oportú destacar l’encapçalament, que en serveix de títol. Són les primeres paraules en llatí del text original. Qualificar la humanitat de “magnífica” és tota una declaració de principis en moments històrics foscos i tan carregats d’incertesa i d’amenaces com els presents. No dubto que és del tot intencionat en una persona que, pel que es va veient, té un gran sentit de la realitat, amarat d’esperança i que no es rendeix a les pors. És d’agrair. No és fins al final que es veu la connexió amb una citació ben coneguda per tots els cristians: el “Magníficat” en llavis i en el cor de Maria. Magistral.

El document consta d’una introducció, cinc capítols i una conclusió, ben estructurat i amb dimensions harmòniques. Això sol ja incitaria a llegir. S’hi afegeix el to clar i personalitzat, amb frases, com «la meva intenció és» i altres de similars, que donen al text una proximitat gairebé dialogant.

Si ens acostem al text, trobem en la introducció quatre apartats, que proposen el punt de mira que condiciona la lectura. Primer, la coincidència amb la publicació de la Rerum novarum en 1891, cosa que permet preguntar-se per les res novae, les novetats de cada època, en concret el creixement substancial de la tecnologia, que exigeix un discerniment col·lectiu. Per fer-lo, es proposen dues imatges bíbliques: la construcció de la torre de Babel i la reconstrucció de les ruïnes de Jerusalem al llibre de Nehemies. Es tracta de discernir quina mena de construcció ens convé i quins són els requisits perquè puguem romandre com a humans.

El capítol primer recorda la noció de “doctrina social de l’Església”. S’avança tant des del punt de vista d’un llarg camí de saviesa i de discerniment com des del punt de vista històric, a partir de Lleó XIII.

El capítol segon planteja els fonaments i cinc principis de la doctrina social: el bé comú, la destinació universal dels béns, la subsidiarietat, la solidaritat i la justícia social. To plegat es presenta també com un examen per a la vida interna de l’Església.

El capítol tercer parla del paradigma tecnocràtic i, més concretament, de la IA, els seus reptes i perills. I ho fa en un to gens exaltat ni tremendista, però amb tota claredat, “sense pèls a la llengua”.

El capítol quart es pregunta com custodiar la humanitat en els camps de la veritat, del treball, de la llibertat. En cadascun d’aquests àmbits, sense negar el progrés tècnic, com avançar cap a una responsabilitat compartida?

Finalment, el darrer capítol presenta ‒enfrontades‒ dues civilitzacions, la del poder basat en la força de les armes, i la de l’amor que no és tan sols renúncia a la força, sinó desarmar-se a tots els nivells, tenir presents les víctimes, rellançar el diàleg multilateral. Esperança, doncs. I també compromís personal i social. Les dues ciutats agustinianes treuen el cap encertadament.

Queda la conclusió. El papa Lleó acaba el seu recorregut amb aquesta citació de Pau als de Corint: “Que cadascú miri bé com construeix”. Una invitació, en un to exhortatiu, a un itinerari de vida cristiana, sobri i exigent, que neix de la contemplació del designi de Déu, viu la unitat eclesial, construeix el bé en el món i prega amb la Maria del “Magnificat”. Magnífica humanitat, magnífic text!