En una emissió recent del programa Cruzando Fronteras, hem entrevistat la biblista i teòloga Ianire Angulo Ordorika, que ha ofert una profunda reflexió teològica a partir de l’encíclica del papa Lleó XIV, Magnifica Humanitas. El document, centrat en la custòdia de la persona humana en l’era de la intel·ligència artificial i els accelerats avenços tecnològics, pren com a punt de partida dues suggeridores imatges bíbliques: la icònica Torre de Babel i la minuciosa reconstrucció de les muralles de Jerusalem sota el lideratge de Nehemies. Al llarg de la conversa, la teòloga desglossa aquestes metàfores per tal d’oferir una clau d’interpretació ètica i existencial sobre la manera com habitem el món digital i social contemporani.
Ianire Angulo compara la introducció de l’encíclica amb l’obertura d’una òpera, un espai on s’anticipen les melodies i idees força que vertebraran tot l’escrit. Les primeres paraules de l’encíclica defineixen la humanitat com a «magnífica i creada», un binomi que revela un equilibri crucial. Per una banda, l’adjectiu «magnífica» reconeix la immensa capacitat creativa de l’ésser humà, impulsora del desenvolupament tecnològic i reflex d’una dignitat inviolable per ser imatge i semblança de Déu. Per l’altra, la condició de «creada» recorda els límits inherents a la finitud humana. Oblidar aquesta condició de criatura aboca la persona a caure en la clàssica temptació bíblica descrita al Gènesi: l’anhel irrestricte de voler ser com déus, rebutjant la mateixa fragilitat. Aquesta tensió evoca immediatament el pensament de Sant Agustí a La ciutat de Déu, tot i que l’encíclica no contraposa dos espais físics excloents, sinó dues dinàmiques per construir el món i dues formes d’estimar.
En analitzar el relat de la Torre de Babel al Gènesi 11, Angulo destaca una sèrie de paradoxes que projecten una llum crítica sobre els riscos del poder tecnològic actual. El motor ocult dels habitants de Babel per edificar la gran torre era la por a la dispersió. Tanmateix, en una evident ironia narrativa, el projecte culmina precisament en la dispersió que tant temien. Aquesta paradoxa evidencia que quan la por es converteix en el motor principal de les decisions humanes, els resultats solen ser contraproduents. En la tradició bíblica, l’oposat a la fe no és la simple incredulitat, sinó la manca de confiança motivada pel temor.
Una altra paradoxa present a Babel s’observa en la seqüència de les accions: els habitants fabriquen primer els maons i només després es pregunten per a què els utilitzaran. Aquesta dinàmica reflecteix a la perfecció la carrera tecnològica desmesurada, en la qual sovint es desenvolupen capacitats tècniques sofisticades simplement perquè és possible fer-ho, postergant el judici ètic sobre el seu veritable propòsit i sentit social. Així mateix, els constructors de Babel actuen articulant un «nosaltres» homogeni, sense noms propis ni veus individuals. Aquesta cerca d’uniformitat acaba per esborrar la singularitat de la persona. Reduir els éssers humans a motlles idèntics —un perill latent també en estructures socials, corporatives o eclesials— traïciona la comunió autèntica, la qual exigeix de manera indispensable el respecte a la diversitat. A més, la fabricació de maons evoca bíblicament l’opressió soferta a Egipte durant l’Èxode. A Babel, no obstant això, la comunitat entra voluntàriament en una dinàmica de servitud en sotmetre’s a projectes anònims, perdent gradualment la seva llibertat i autonomia.
Davant del paradigma de Babel, l’encíclica de Lleó XIV proposa com a icona d’esperança la reconstrucció de les muralles de Jerusalem narrada per Nehemies després de l’exili babilònic. A diferència de la massa anònima de Babel, la narració de Nehemies destaca per les seves extenses llistes de noms propis. L’edificació de la ciutat es presenta així com un esforç comunitari en què cada rostre compta i cada persona assumeix una responsabilitat concreta. Nehemies no construeix des de la imposició, sinó lluitant amb oposicions externes, burles i inequitats internes. Sanar el teixit social exigeix assumir l’heterogeneïtat, escoltar les reclamacions dels més vulnerables i processar els conflictes quotidians sense recórrer a dreceres autoritàries. Mentre que el maó simbolitza la producció en sèrie i la cerca d’uniformitat, la pedra utilitzada a Jerusalem representa la matèria primera extreta de les meves ruïnes i de la fragilitat assumida. Encara que edificar amb pedra resulta un procés més lent i complex, és l’únic camí per consolidar estructures verdaderament sòlides, sostenibles i integradores.
En conclusió, el bé comú no consisteix a emmotllar la societat dins d’un patró únic, sinó a atendre i posar en diàleg les necessitats i singularitats de cada persona. Davant la temptació de buscar Déu en projectes faraònics o en l’autosuficiència tecnològica a l’estil de Babel, el misteri de l’encarnació convida a descobrir la presència divina enmig de la quotidianitat, en el compromís cívic i en el servei al algú altre. A mode de recomanació cultural, la teòloga evoca la pel·lícula Vida privada, protagonitzada per Jodie Foster, per il·lustrar com l’aprenentatge continu de l’escolta atenta constitueix una virtut imprescindible per transitar de les dinàmiques d’aïllament de Babel cap a una comunitat fraterna i dialogant a l’estil de Jerusalem.
