La història d’en Sami és la d’algú que fuig d’una guerra, la de tantíssimes persones que marxen del seu país per la manca d’oportunitats en un territori devastat per la violència. La història, també, d’algú assetjat per la seva fe.
En Sami té vint anys —encara que podria tenir-ne 16 o 17—. Parla a poc a poc, amb calma, sense pressa, gairebé xiuxiuejant, mentre de fons ressona el batec de les onades contra la platja de Benítez, a Ceuta. Així decideix explicar la seva història. D’origen sud-sudanès, és una més entre els milers de persones que fins fa poc estaven varades a la ciutat autònoma, a l’espera de l’aprovació o la denegació de l’asil.
Allotjat durant un parell de mesos al CETI (Centre d’Estada Temporal d’Immigrants), el primer que aclareix és que ell no va arribar el 30 ni el 31 de juliol, quan unes 80.000 persones van travessar des del Marroc fins a Ceuta la frontera marítima del Tarajal. “Jo vaig arribar nedant l’11 de juliol, abans que els altres. Vaig nedar una hora i mitja”, diu. Per això fins avui ha tingut plaça al CETI; si no, probablement hauria estat dormint al carrer, com encara fan més de 10.000 de les persones que van creuar aquells dos dies i que continuen a l’enclavament africà.
“¡Viva Espanya!”, se sent de fons. La tensió aquests dies en aquest indret es pot palpar amb els dits d’una mà. Si bé els que criden i enarboren el discurs racista, alimentat pels mitjans de l’odi, són els que ocupen els titulars i les portades, també hi ha molta gent organitzada intentant ajudar els que han arribat. No són poques les famílies que cuinen de sol a sol per a poder oferir un plat calent als nois i noies que encara deambulen per la ciutat o que ofereixen casa seva perquè es puguin dutxar. Al súper es veuen persones comprant quantitats ingents de plàtans, barres de pa o llaunes de tonyina. És clar que no són per a consum propi. La gent a Ceuta està emprenyada amb la gestió institucional de la situació, però la majoria de les persones no han deixat la seva humanitat de banda.
El problema de dir que ets cristià
“M’agradaria estudiar alguna cosa relacionada amb la ciència. Al meu país vaig començar ciències de laboratori, però ho vaig deixar per fer el viatge”, explica en Sami. Parla, com tots els que arriben d’aquestes latituds —és a dir, de fora del Marroc—, del “viatge” com un concepte amb entitat pròpia. En Sami, va passar tota la seva infància i gairebé tota l’adolescència vivint com a refugiat a Uganda amb la seva família. “Quan vaig acabar el batxillerat, ja no hi tenia res a fer, a Uganda. Havia crescut amb el suport de l’ACNUR i d’altres organitzacions humanitàries. L’ajuda humanitària va caure a menys de deu dòlars per persona de la família, així que, amb els meus dos germans vam decidir tornar al Sudan del Sud, perquè a Uganda no hi ha oportunitats de feina”.
Aviat es va adonar que fer-se una vida allà no era possible. “Nosaltres no hem pogut viure mai en pau. El Sudan del Sud no és un país segur. Tothom té una arma. Un dia et despertes i et trobes convertit en militar sense haver-ho triat. Vas pels carrers, després d’haver vist un partit de la Champions, et detenen a la nit i se t’emporten a l’exèrcit. I hi ha molts grups armats; en qualsevol moment pots morir”.
Veient que la vida al seu país d’origen no era viable, el juny del 2025 va decidir marxar. Va ser llavors quan va començar el seu periple per un seguit de països: el Sudan, el Txad, Níger, Algèria i finalment el Marroc. “El viatge no és senzill; i és difícil de maneres diferents; cadascú té la seva experiència. La meva té molt a veure amb la meva fe, perquè jo soc cristià, i la majoria dels països que vaig travessar són musulmans”. Recorda les tres preguntes més repetides durant el seu periple:
—Enta sudani? (ets sudanès?)
—Sí, soc sudanès.
—Kalam lugha arabiya (parles àrab?)
—Sí, parlo àrab.
—Enta muslim? (ets musulmà?)
I aquí és on es compliquen les coses per a ell. “El problema és que a vegades estàs tranquil, fent la teva, potser en una feina —perquè t’has de buscar la vida: arribes a un país i et poses a treballar—, i algú et pregunta per què no pregues. I ho has d’explicar. Llavors, t’insulten i et diuen que ets pagà”, relata. “Vull viure en un lloc on la meva religió no em suposi un problema”. Si bé dir que era cristià —tant als països que va travessar durant el seu viatge com durant la seva estada al Marroc— l’ha posat en perill —relata que s’ha barallat físicament fins a tres ocasions per aquest tema—, en Sami té clara que la seva fe passa per endavant. “No mentiré dient que soc musulmà quan no ho soc. El meu poble va lluitar vint-i-tres anys per poder ser el que és”, explica, i afegeix: “no m’agraden els traïdors”.
El noi explica que sovint ha intentat explicar que és sudanès del sud, però que ha trobat poca empatia. “Per això no he demanat asil a cap dels països on he estat; la gent no accepta les diferències i no et deixa en pau”. I és per aquest motiu que mai va plantejar quedar-se al Marroc, on va ser sistemàticament assetjat per motius religiosos. “Jo vivia a Agadir, allà no vaig trobar cap església on anar a pregar”, confessa.
Marroc, un país “segur” per a la Unió Europea
Des del passat mes de juny, quan va entrar en vigor el nou Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA) i el reglament de retorn, el Marroc, juntament amb Bangladesh, Colòmbia, Egipte, l’Índia, Tunísia i Kosovo, ha passat a ser considerat un país “segur”, cosa que facilitarà la devolució de les persones migrants i posarà traves a les peticions d’asil. Testimonis com el d’en Sami o el de les persones pertanyents al col·lectiu LGTBIQ+ demostren que no, que el Marroc no és un país segur.
Segons la nova normativa, que consolida l’Europa de les fronteres tancades, “correspondrà al sol·licitant d’asil demostrar que aquesta disposició no s’ha d’aplicar al seu cas a causa d’un temor fonamentat de ser perseguit o del risc de danys greus si és retornat al seu país”. La pregunta aquí sorgeix de manera lògica: ¿com es demostra que ets una persona cristiana? ¿O que t’han assetjat per raó de la teva fe? En el seu cas, en Sami, durant les entrevistes amb les autoritats competents, va orientar la seva sol·licitud d’asil al fet que procedia d’un país en guerra; però, ¿què passa quan no és així i el dret a la vida es posa en perill per altres motius?
Des d’organitzacions com Amnistia Internacional també posen el focus en aquest punt. “El Marroc no és un país segur per a les persones de diferents col·lectius; però el pes de demostrar per què no és segur per a elles recau en la mateixa persona que sol·licita la protecció. Són ells i elles qui han de demostrar que, si són retornats, la seva vida corre perill. I aquesta és precisament una de les crítiques que fem”, explica Verónica Barroso, d’Amnistia Internacional Espanya.
No només això: el nou Pacte Europeu de Migració i Asil estableix terminis curts del triatge que faran que no es puguin valorar les vulnerabilitats de cada persona. L’experta continua: “A més, aquí es dona una altra paradoxa: en el moment en què procedeixen d’un país que es considera ‘segur’, l’Estat no té l’obligació de fer l’examen individualitzat. Això ocasionarà molta desprotecció”.
Si bé el govern de Pedro Sánchez ha assegurat que la nova normativa s’implementarà amb una sèrie de garanties mínimes per a l’examen individualitzat de cada cas, s’haurà de veure si es destinen els recursos necessaris per a dur-ho a terme. Finalment, caldrà veure com s’aplica la nova eina jurídica anunciada el passat 16 de setembre per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i que tindria com a objectiu la creació i la posada en marxa d’un Marc Europeu de Resposta davant Emergències, arran del què ha passat a Ceuta. Diverses organitzacions ja han advertit que aquesta nova directiva d’excepcionalitat podria obrir la porta a la suspensió de garanties.
L’esperança d’una vida nova
La conversa amb en Sami comença a tocar a la seva fi. La boira —l’eterna protagonista ceutí— ha tornat a baixa i la sensació d’humitat s’intensifica. Preguntat per què demana quan prega, en Sami respon tot d’una: “Demano que la pau torni al meu país. També li dono les gràcies a Déu, perquè ara soc aquí. És ell qui m’ha ajudat a arribar a Espanya, un lloc on em puc sentir segur. El bé més important de la vida és estar viu”.
Es fa un silenci i en Sami demana uns minuts més: “No m’has preguntat pels meus germans”. És cert: les preguntes de l’entrevista han estat centrades en ell i el seu viatge, la seva discriminació per motius religiosos. “Estan desapareguts. Un des de fa un mes; l’altre des de fa quatre mesos. Fa temps que no en sabem res”. Un dels germans té vint-i-dos anys; l’altre, vint-i-quatre.
Quan en Sami va aconseguir travessar a Ceuta, l’11 de juliol, no era la primera vegada que ho provava. “L’últim cop que ho havia intentat va ser a l’abril, amb els meus germans. No ho vam aconseguir. Si t’identifiquen com a sudanès [les autoritats marroquines] et deporten a Algèria. Per al Marroc, tots som ‘sudanesos’. A la resta de nacionalitats les deporten als seus països, a d’altres els deixen enmig del desert a Mauritània; a d’altres els tanquen a la presó”. El cas és que, d’ençà que van ser deportats els germans, ni en Sami ni els seus pares en saben res. Ell creu que han estat detinguts. “Els meus germans no parlen àrab. Van créixer a Uganda. Sé que no es poden haver ofegat en aquestes aigües. Saben nedar molt bé”, afegeix.
Durant les entrevistes per a sol·licitar l’asil, a en Sami li van preguntar per què no s’havia quedat al Marroc. “Els vaig dir que a mi no m’agrada la violència, i que al meu país ja n’he patit prou. Vull alguna cosa diferent, un lloc on sentir-me segur, i crec que aquí el trobaré. Estic disposat a aprendre una llengua nova. Aprendre idiomes no em costa”.
Uns dies després d’aquesta entrevista, i quan s’acaben d’escriure les ratlles d’aquest reportatge, arriba un missatge per WhatsApp. “M’han donat l’asil!” En Sami es mostra feliç i entusiasmat amb la possibilitat d’una vida en pau, lluny del patiment que li ha tocat viure fins ara. Ara, només li toca esperar l’inici d’una nova vida.
Aquesta informació ha estat elaborada en col·laboració amb la ONGD Bayt al-Thaqafa i ha estat cofinançada per la Unió Europea i per la ACCD‑Generalitat de Catalunya a través del programa Connect for Global Change de Lafede.cat. Els seus continguts són responsabilitat exclusiva dels seus autors i no reflecteixen necessàriament les opinions de la Unió Europea.
