Enric Vilà Lanao va néixer a Barcelona fa 61 anys, és llicenciat en empresarials per ESADE i en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. Ha estat President de l’ACGIL (Associació de Cristians Gais i Lesbianes) entre 1996 i 2001 i copresident del Fòrum Europeu de Grups LGTBI Cristians entre 2007 i 2011. Actualment, col·labora a Cristianisme i Justícia i a Iglesia Viva. Ha publicat obres com Bíblia i homosexualitat (2012), El reconeixement de les persones LGTBIQ+ en l’Església (2022) i Cristian*s rar*s. Senders per repensar les experiències LGTBIQ+ (2024), entre altres. Ha treballat en diverses ONGs (1993-2018) i ha estat sotsdirector del Centre LGTBI de Barcelona (2018-2025).
¿Com va néixer ACGIL i per què?
Als anys vuitanta i noranta del segle passat, com a cristià homosexual tot era silenci i clandestí. Molts vivíem amb angoixa i por, a l’armari. En la meva recerca, després d’un desert, vaig trobar Mn. Antoni Mirabet, capellà i psicòleg. Aquesta doble condició donava esperança. Ell em va orientar i ajudar a acceptar-me com era, a viure plenament el que era una contradicció impossible. Havia publicat Homosexualidad hoy. ¿Aceptada o todavía condenada? que em va servir de “catecisme”. L’Antoni em va convidar a obrir portes i vaig conèixer el Casal Lambda, on ell havia estat president. En paral·lel, hi havia un grup cristià clandestí, Èxode, que es reunia setmanalment a Ciutat Vella. Vaig posar-me en contacte amb una persona que t’acollia en un bar i després passaves a reunir-te en un local-catacumba a l’estil de Roma.
Després d’un temps, algunes persones vàrem veure que allò no ens omplia prou. Procedíem de moviments i comunitats de vida cristiana, acostumats a la pregària, discerniment i compromís cristians. Vàrem fundar l’ACGIL (1991) amb els objectius d’integrar l’espiritualitat i el compromís cristians. És per això que vam estar vinculats al Santuari Mare de Déu de l’Ajuda amb un consiliari caputxí i a la Coordinadora Gai-Lesbiana. ACGIL passava a ser referent en l’activisme per acollir totes aquelles persones cristianes que necessitaven un espai alliberador i de compromís, pioners a tot l’Estat. Jo vaig assumir càrrecs anys més tard.
¿Quins eren els reptes en aquell moment, pel que fa a Església i homosexualitat?
Tot estava per fer. La missió d’ACGIL va ser “Obrir camins”, nom del seu butlletí. Després de la Transició i la despenalització de l’homosexualitat (1979), l’Església catòlica va mantenir durant les següents dues dècades una postura de rebuig teològic i moral estricte. Ser cristià i obertament homosexual era vist com una contradicció absoluta. Malgrat el rebuig institucional, van començar a germinar dins de moviments de base cristians d’esquerres i sectors de la teologia de l’alliberament les primeres reflexions crítiques cap a la moral sexual de la jerarquia. Membres d’ACGIL teníem el repte de visibilitzar les persones LGTBIQ+ en espais com Fòrum Vida i Evangeli, Cristianisme i Justícia, Som Església i fer tasques pedagògiques i de testimoniatge.
¿Quina era l’actitud des de les comunitats cristianes respecte ACGIL?
Durant la dècada de 1990 ACGIL va establir ponts de diàleg soterranis amb altres col·lectius i va fer pedagogia dins de l’Església, trobant complicitats en comunitats de religiosos acollidores (caputxins, jesuïtes, benedictins/es, claretians…). Es van fer recessos a Poblet, Solius, a Santa Maria i a Sant Benet de Montserrat, germanetes de Sant Domènec, entre altres, i el diàleg va ser fluid amb teòlegs progressistes com Xavier Alegre i Benjamín Forcano, i amb el científic escolapi Ramon M. Nogués, tot i que els bisbats evitaven qualsevol reconeixement oficial.
La SIDA va marcar l’època: l’estigma va provocar dues reaccions ben contràries: solidaritat dels col·lectius abans esmentats i rebuig dels més integristes. La Llei d’unions estables de parella de Catalunya (1998) i la llei de matrimoni de parelles del mateix sexe (2005) van contribuir socialment i eclesial a visibilitzar la nostra realitat un cop desestigmatitzada de la SIDA. La Conferència Episcopal Espanyola va encapçalar dures campanyes i manifestacions en contra de la llei de matrimoni. Tanmateix, la reacció dels bisbes catalans va tendir a ser menys bel·ligerant. El 2004 el suport explícit, entre d’altres, del Fòrum Joan Alsina a favor que l’Església reconegués la unió de persones creients va ser cabdal. Molts capellans diocesans i de diferents ordres han acompanyat des d’aleshores cerimònies de benedicció matrimonials en les comunitats i en la clandestinitat. La base eclesial catalana històricament ha estat més progressista, oberta i vinculada als moviments socials de base.
En la seva experiència de president del Fòrum Europeu de Grups LGTBI Cristians, ¿quines diferències va copsar entre les diferents esglésies que en formen part i entre els diferents països?
Des de l’inici, l’ACGIL va voler pertànyer al Fòrum Europeu de Grups LGTBI Cristians. He après i aprenc molt de l’esperit ecumènic a partir sobretot de l’experiència de ser copresident (2007–2011). Avui, si dibuixem una creu sobre el mapa d’Europa: al nord, les esglésies luteranes són el futur; al sud, l’Església catòlica es troba en un punt mitjà, com a l’oest l’anglicanisme. A l’est, les esglésies ortodoxes són integristes. El futur és el que jo he viscut per exemple a Noruega i Suècia: una bisbessa a la catedral celebra l’eucaristia i persones del mateix sexe celebren el seu matrimoni en una comunitat joiosa. ACGIL va organitzar el Fòrum Europeu del 2010 a Barcelona i va convidar la jerarquia del moment: va obtenir una no-resposta indiferent a la invitació. Quin contrast! L’Església catòlica a Catalunya ha d’aprendre molt de les seves germanes ecumèniques i fer passes significatives per transparentar la imatge de Jesucrist i l’Evangeli.
Tenint present que fa uns dies va tenir lloc a Roma una jornada sobre la cura pastoral de les persones LGTBI, en la qual van participar 10 bisbes italians, ¿per què creu que l’episcopat tan català com de l’Estat és reticent a treballar i a tractar de la cura pastoral de les persones LGTBI?
L’Església catalana i estatal haurien de fer un pas qualitatiu i posar-se a escala europea. La marxa del cardenal Omella de Barcelona obre una porta a l’esperança. Ens trobem per exemple amb bisbes com els de Girona, Lleida i Tarragona, als qui conec de la Facultat de Teologia, que són persones dialogants, que volen veritablement el bé de tots els creients. Una comissió de treball seria un bon inici. L’Església té capellans gais i monges lesbianes que hi poden participar i fer de pont en l’objectiu.
S’ha demostrat que no hi ha impediments bíblics ni teològics per acceptar la diversitat sexual i de gènere en l’Església. Tanmateix, quin creu que és el futur del tractament de la diversitat sexual i de gènere en l’Església catòlica?
El futur més immediat és sinodal: aprofundir les conclusions de l’Informe del Grup d’Estudi 9 del Sínode sobre qüestions doctrinals, pastorals i ètiques emergents, “emergents” d’entre elles les persones LGTBIQ+. El Camí Sinodal a Alemanya (2020-23), més avançat, va aprovar la revisió urgent dels articles 2357 a 2359 del Catecisme, que qualifiquen els actes homosexuals d'”intrínsecament desordenats al document “Una reavaluació de l’homosexualitat en el Magisteri” (2022). També al document “Celebracions de benedicció per a parelles s’estimen” (2023) hi són incloses les LGTBIQ+. Aquest és el camí. Ens trobem davant d’un canvi de paradigma que, enfront d’esglésies com algunes de l’Àfrica, costarà i malauradament serà lent.
Fins aquí la conversa amb Enric Vilà. Que l’Esperit ens doni paciència.
