Antics budistes, a partir del segle XV les persones d’aquesta regió van començar a abraçar les lliçons de santons sufís xiïtes. En el present, a Kargil, el 76% dels 150.000 habitants segueix el credo musulmà xiïta, i la majoria dona suport al règim iranià dels aiatol·làs.
A Kargil, en el cor de la Caixmir administrada per l’Índia, existeix una petita comunitat seguidora de l’islam xiïta imamita que, a més, dona suport de manera pública el règim dels aiatol·làs de l’Iran. Així, a Kargil són constants les imatges dels aiatol·làs Ruhollah Jomeini i Ali Jamenei, i les persones protesten cada cop que algun esdeveniment afecta a la sobirania iraniana: recentment, a la denominada guerra dels 12 dies, les persones van mostrar la seva ira contra Israel i els EEUU pels atacs contra l’Iran.
Kargil forma part de la regió de Ladakh, una zona desèrtica i muntanyosa de l’Himàlaia en disputa entre l’Índia, el Pakistan i la Xina, que va ser dividida de la regió de Jammu i Caixmir el 2019. Amb una extensió de 59.146 kilòmetres quadrats, el 97% dels 274.000 habitants de ladakh pertany a la miríada de tribus indígenes marcades pel credo: a l’oest, a Kargil, el 76% encara pertany al credo musulmà xiïta; mentre que a l’est, a Leh, el 66% professa el credo budista.
En aquest racó del món conegut com el petit Tibet, la majoria de la població de Kargil seguia el budisme fins que, a partir del segle XV, sufís i santons xiïtes de la regió històrica de Jorasán inspirats per Syed Mohammad Nurbakhsh van arribar a Baltistan, a l’actual Caixmir pakistanesa, per després expandir els seus ensenyaments a Kargil. Des de llavors, aquí es venera la figura d’Ali, el quart califa de l’islam. Encara que no va ser fins al segle XVI quan Kargil va començar a abraçar de forma decidida el xiisme duodecimà gràcies a la influència de Mir Shamsuddin Iraqi, recull Radhika Gupta a l’article “Experiments with Khomeini’s Revolution in Kargil: Contemporary Shia networks between India and West Àsia”.
Des de llavors, i sobretot a partir del segle XIX, els clergues locals s’han desplaçat cap al Pròxim Orient per formar-se a les escoles teològiques de l’Iran i l’Iraq. Històricament, la referència més influent va ser la ciutat iraquiana de Najaf, on els aiatol·làs sempre s’han mostrat poc inclinats a adaptar o incorporar elements de modernitat a la seva doctrina religiosa. No obstant això, després de l’auge repressiu sobre els xiïtes a l’Iraq en la dècada de 1970 i, sobretot, després de l’èxit de la revolució iraniana de 1979, els xiïtes van trobar a l’Iran un centre de referència amb noves idees que, en contrast amb el conservadorisme teològic de Najaf, constrenyia a adaptar-se a la modernitat. Va ser llavors quan la situació va començar a canviar en l’àmbit social de Kargil: la tradició de Najaf, sempre susceptible als canvis teològics, va donar pas a la visió renovadora jomeiniana, que constreny a abraçar la modernitat, educar-se o permetre una major participació de la dona en la vida pública i que destaca pel concepte del guardià de la jurisprudència o «velayat-e faqih», que estipula que la màxima autoritat religiosa vela també pel lideratge polític.
«Quan va aparèixer un aiatol·là xiïta que va començar a desafiar les potències mundials, l’imperialisme dels EUA i Israel, els xiïtes li van donar suport, encara que no el coneguessin», explica Sajjad Kargili, reconegut activista polític de Kargil. «El pensament xiïta no tenia cap centre de poder, a diferència del cristianisme, que té el Vaticà, o l’islam sunnita, que té La Meca i Medina. Per això, quan l’aiatol·là Jomeini va començar a parlar de l’estat o de la constitució, els xiïtes vam sentir que algú ens representava», afegeix Kargili.
Avui en dia, les diferències entre tots dos corrents es reflecteixen en celebracions com la «ashura», a la qual els najafians mantenen la flagel·lació sagnant que, en 1994, va ser prohibida en una fàtua pel gran aiatol·là iranià Ali Jamenei, però existeix un respecte generalitzat per les escoles iranianes i iraquianes. La disputa se centra en matisos teològics que no alteren la unitat del poble. No obstant això, és el vessant jomeinià la que domina l’espai públic: són constants les imatges de Jomeini i de Jamenei.
Als pobles de la regió de Kargil, als quals s’arriba endinsant-se a la vall de Suru, dominada pels pics Nun i Kun, de més de 7.000 metres d’altura, desapareixen les mostres constants de suport a l’Iran en l’espai públic, encara que a l’interior de les cases no falten imatges de Jomeini o Jamenei. Els vilatans, pietosos, semblen aliens als esdeveniments polítics: quan el passat mes de juny va començar la guerra dels 12 dies entre l’Iran i Israel, a Panikhar, una localitat a 60 quilòmetres de Kargil, no es notava el conflicte, mentre sí que es feien notar els i les estudiants que en autobusos anaven als pícnics que reforcen el sentiment de comunitat.
Miguel Fernández Ibáñez
Periodista
@MFIjournalist
