Menu
24 d'abril de 2025
A la regió d’Asiut, a la part central d’Egipte, la comunitat cristiana ortodoxa copta reflecteix, com en cap altre lloc del país, el dinamisme propi d’una Església que suma més de 10 milions de feligresos, al voltant del 10% dels habitants d’Egipte. Artesans, costurers, comerciants d’or, dentistes o farmacèutics, els coptes són empresaris, polítics i també recicladors d’escombraries. Tots aquests estrats socials tenen cabuda a Asiut, una de les regions amb major nombre de coptes d’Egipte.
Famosa pels hospitals universitaris, amb un ambient juvenil i distès, Asiut ha estat cisellada en els últims cinquanta anys per les universitats. Situada 400 quilòmetres al sud del Caire, és la ciutat menys conservadora de l’Alt Nil fins a la turística Luxor. Encara que existeixin certes picabaralles interreligioses i es recordin els atemptats gihadistes que van afectar la regió —raó per la qual hi ha mesures de seguretat extremes per accedir als temples de culte a tot Egipte—, a la ciutat d’Aisut, cristians i musulmans conviuen sense grans contratemps: l’espai públic és compartit i les confessions tenen més possibilitats d’interactuar i, per tant, arribar a entendre’s.
A Egipte, el credo de cada comunitat és part de la síntesi identitària de la nació. Totes les confessions viuen amb passió els seus ritus, però coptes i musulmans es fan notar a l’espai públic. Tot i ser minoria, els coptes no oculten la seva identitat; al contrari, la mostren amb orgull a llibreries, sastreries, tallers mecànics o cafeteries, on no falten imatges de la Mare de Déu, del bisbe Youannes o del Papa Tawadros II. A més, moltes persones porten tatuades creus en nines o mans.
Amb desenes d’esglésies coptes, a més d’altres evangèliques i catòliques,a partir de les cinc de la tarda, els feligresos solen passar cinc o deu minuts pels temples de culte d’Asiut i, per descomptat, durant els caps de setmana allarguen el temps de socialització religiosa. Les dones més majors solen vestir de negre i amb vel, abillament que els caps de setmana es reprodueix entre més feligreses.
Acudir a les esglésies coptes és una experiència que ha de causar admiració o recel entre els eclesiàstics d’Europa: estan a vessar de joves; a més, els feligresos no sols acudeixen a escoltar un sermó, sinó que interactuen, imparteixen conferències o organitzen activitats extraescolars. Fins i tot existeixen lligues internes de futbol entre els equips de les diferents diòcesis. En el marc del moviment social dels “Col·legis dels Diumenges”, iniciat en la segona meitat del segle XX, aquestes activitats són la base per mantenir unida la comunitat.
A la ciutat d’Asiut es pot apreciar el contrast entre l’elit educada i la classe obrera copta. Fora d’aquesta urbs, a les zones rurals, les diferències de classe comencen a evaporar-se. La pobresa predomina en pobles escampats a banda i banda de la ribera del riu Nil en els quals habiten homes que vesteixen igual, amb la “galabiya” que aquí, en aquesta terra desèrtica, tots fan servir per combatre la calor.
El característic de les zones rurals d’Asiut és la segregació, més evident que a la ciutat: els musulmans i els coptes habiten barris o pobles diferents. Per exemple, Dayr Rifah és cristiana i Rifah és musulmana, mentre que Dayr Durunka destaca pel monestir de la Mare de Déu i Durunka és, senzillament, una aldea d’agricultors musulmans.
A penes a 8 quilòmetres d’Asiut, Dayr Durunka és un monestir amb un conjunt d’esglésies, entre elles la de la «Roca», del segle I, on suposadament van pernoctar José, la Mare de Déu i Jesucrist en el seu camí de retorn a Palestina. Tots els anys, entre el 7 i el 22 d’agost, centenars de milers de feligresos acudeixen a celebrar una peregrinació en honor Sagrada Família, que va haver de fugir de Palestina per la persecució del rei Herodes. Les monges que habiten el convent asseguren que la Mare de Déu ha aparegut en diverses ocasions, l’última, com a imatge lluminosa, l’any 2000.
Des del segle I, els ascetes cristians han pogut dur a terme una vida contemplativa en aquesta regió. Aprofitaven les roques i muntanyes a les fronteres entre el riu Nil i el desert per aïllar-se de la societat i connectar amb Déu. A Dayr Rifah, incrustada a les roques, al costat de l’església de Tadros, hi ha una cova amb inscripcions de l’època dels faraons, la qual cosa demostra també la importància de Asiut abans de l’era dels monoteismes religiosos.
A Dayr Rifah, els estrangers són benvinguts. Si aquests a més visiten el temple cristià de Tadros, els braços s’eixamplen i l’hospitalitat desconeix límits. És Wagdy qui em recull i m’apropa de Dayr Durunka a Dayr Rifah. Ho fa en la seva motocicleta, a la qual hi ha una estructura on carrega ampolles de plàstic per reciclar. A l’aldea, em convida a un te, em presenta als seus afins i, més tard, un d’ells em porta en el seu ruc fins a la casa del pare Tadros, la referència religiosa a Dayr Rifah.
El pare Tadros, de barba despreocupada i somriure afable, m’ofereix un cafè i xerrada en un anglès bàsic, que contrasta amb el domini excel·lent de la llengua dels sacerdots de les ciutats. Mentre que l’Església copta té bisbes que han arribat a graduar-se a les més prestigioses universitats del món, clergues com Tadros no arriben tan alt, ni ho desitgen, i són feliços tractant amb feligresos somrients que en molts casos gairebé no saben llegir o escriure.
Miguel Fernández Ibañez
Periodista
@MFIjournalist
Març / Abril de 2025
